Joan Cardona

En Joan Cardona va néixer envoltat de les muntanyetes de les Guilleries i ha acabat pujant a les muntanyasses de l’Himàlaia. Entremig ha corregut, ha escalat i ha esquiat a alt nivell. Ara acompanya els joves de la Selecció Catalana d’Esquí de Muntanya entre els quals hi ha els seus fills Nil i Oriol, uns altres campions de mena.

Text: Xavier Maduell

Joan, els teus fills han après de la teva experiència muntanyenca. A tu et va passar el mateix amb els teus pares?
No, als meus pares no se’ls havia perdut res a la muntanya. Hi vivien, però tenien altres prioritats. Vaig néixer a Sant Hilari Sacalm i amb uns amics vaig començar a fer excursions per les Guilleries i el Pirineu. Jo feia atletisme des dels 12 anys. Em vaig ajuntar amb els altres nois del poble que feien esport i ens vam posar a fer muntanya.

Formàveu part d’algun centre excursionista?
No. A Sant Hilari hi havia (encara hi és) el Grup Excursionista Forces, Forts i Ferms, però en aquella època era poc actiu. Nosaltres vam ser totalment autodidactes. Primer vam practicar l’excursionisme i després, cap als 22 anys, ens vam iniciar en l’escalada i l’esquí. Del Montseny vam passar a Montserrat, el Pirineu i els Alps.

Com era el nivell de l’alpinisme gironí dels anys 80?
Érem pocs alpinistes, però anàvem a totes. Es van fer ascensions destacades als Andes, Alaska i Himàlaia. L’expedició més important va ser la del 1986 al Kangchenjunga, que la vam compondre tres nois de Sant Hilari i un grup de Girona. El gran treball d’equip que vam realitzar va permetre que un membre de la nostra expedició fes cim juntament amb un xerpa. Va significar la primera ascensió estatal a la tercera muntanya més alta de la Terra.

L’any 1993 vas fer el teu primer vuit mil, el Cho Oyu, i vas anar-hi amb esquís. Què se sent en baixar d’un vuit mil amb esquís?
Res d’especial. No gaudeixes de l’esquiada, només penses a perdre altitud. De totes maneres, jo no tinc un nivell prou alt com per fer tota la baixada d’un vuit mil esquiant. La meva intenció a l’Himàlaia ha estat sempre agilitzar la progressió gràcies als esquís, més que buscar un descens integral. El nivell dels meus fills Nil i Oriol sí que els permetria afrontar un descens més complet. M’agradaria anar amb ells a una expedició a un vuit mil.

L’expedició que vas fer amb ells i amb altres membres de la Selecció Catalana l’octubre passat al Dhaulagiri VII (7.246 m) era la preparació per a un vuit mil?
Podria haver-ho estat, però no vam aconseguir l’objectiu de baixar esquiant del cim. Unes nevades prèvies excepcionals van deixar la muntanya carregada de neu i no ens van permetre fer cim. Amb tot, vam pujar bastant amunt, vam fer un sis mil i va ser una experiència brutal per a tot el grup. Amb algun integrant d’aquell grup com el teu fill petit, l’Oriol, t’hi portes una diferència d’edat de prop de 40 anys.

Com t’ho fas per estar tant en forma?
Jo no vull que m’hagin d’esperar. Per tant, abans d’una expedició d’aquestes m’entreno una mica més. La força que tenen els joves em dóna una gran motivació.

«La força dels joves em dóna una gran motivació»

El Nil i l’Oriol ja són uns campions, però el sacrifici previ no es veu. Vas insistir gaire a introduir-los en aquest món?
No, jo els vaig deixar fer. El meu únic interès és que fessin algun esport, però evidentment els vaig ensenyar el que m’agradava. Vam escalar un munt de vies llargues com la GAM i la Hurtado-Carbonell de Diables, la Mas-Brullet, la García Picazo a l’Aeri, la Puigmal i l’Anglada-Guillamon al Cavall Bernat i unes quantes més a Montserrat; al Pedra vam enfilar-nos a la Cerdà-Pokorski, l’Anglada-Robbins i també vam escalar al Pirineu i al Vercors. Als 13 anys en Nil ja havia pujat dos sis mils als Andes argentins. Però tant ell com l’Oriol es van aficionar més a l’esquí de muntanya. En Nil al principi no volia competir, però en incorporar-se al Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya li va entrar el cuc i ja el veus com va. L’Oriol, com que ja feia atletisme, s’hi va enganxar més ràpidament. Vam insistir, això sí, que adquirissin una bona tècnica de descens perquè a mi això de jove m’havia faltat. A les baixades els rivals em recuperaven l’avantatge que els havia tret a les pujades. L’hivern del 2013 vas travessar els Pirineus amb esquís amb Xevi Sadurní, Alfons Gastón i Jordi Palomares.

Quin plantejament hi vau fer?
La idea era travessar el Pirineu d’est a oest en pocs dies. En van resultar onze etapes llargues en què vam gaudir d’un bon gruix de neu i també d’algunes nevades intenses. Vam fer alguns enllaços amb cotxe i vam dormir sempre còmodament, però això ens va permetre anar lleugers i ràpids, que era la nostra prioritat. És una de les millors travesses amb esquís que he fet mai. Per fi l’he poguda realitzar perquè era un somni de joventut.

Abans parlaves de motivació, però el cos també ha d’aguantar. Com s’han portat amb tu les lesions?
N’he tingut de tots colors. Si hagués fet cas dels metges, faria vint anys que hauria deixat l’esport a la muntanya per una lesió que vaig tenir als genolls. Quan em lesiono, no paro, sinó que canvio d’activitat. Això és el que sempre m’ha funcionat. Ara ja no entreno corrent, sinó amb bicicleta amb esquís, que té molt menys impacte per a les articulacions. Vull arribar als 80 anys ben actiu. Ara cada cop trobes més gent gran escalant a Montserrat.

Tornem a l’Himàlaia: a més del Cho Oyu has fet el Shisha Pangma Central i l’Everest. Quins records en guardes?
El Shisha el vaig pujar l’any 2002 amb una expedició de Banyoles. Vaig arribar amb esquís fins a 7.000 m, que és la cota màxima que he assolit amb es-quís, i vam continuar escalant finsal cim. Era el meu tercer intent en aques-ta muntanya. L’any 1998 hi havia anat sol després de córrer la marató de l’Everest. Era temporada gairebé hiver-nal i va ser una experiència inoblidable estar completament sol en una mun-tanya tan gran. El 2000 érem en Quico Soler i jo. La idea era molt bona, però una pneumònia em va deixar grogui. Pel que fa a l’Everest, vaig participar a la primera expedició gironina l’any 1996, de la qual en tinc un record im-millorable. Vam intentar pujar per la impressionant cara N. deu anys més tard hi vaig tornar amb una altra expe-dició gironina, aquest cop per l’aresta NE. El dia de cim pujava amb en Jor-di Servosa i en una parada a 8.000 m, mentre menjàvem, li va sortir l’espatlla. La hi vaig col·locar a lloc, però el dolor persistia i en Jordi va haver de recular quan érem a 8.300 m. Vaig continuar amb el xerpa Ang Kami finsal cim, on vaig passar-m’hi una hora fent fotos. A la baixada, en rapelar el Segon Es-glaó quasi em mato per culpa de voler atendre la trucada que em feia en Jo-sep Cuní via satèl·lit. Amb qui sí que vaig poder parlar va ser amb en Toni Bassas, que em felicitava des de París el mateix dia que el Barça guanyava la Champions del 2006. Vam sortir de 7.000 m i vam ser ràpids, ja que en 30 h vam fer cim i vam baixar al campa-ment base. També he de dir que vam utilitzar oxigen suplementari a partir de 8.000 m.

Quasi ningú puja a l’Everest sense botelles d’oxigen.
Nosaltres ho volíem fer, però una fine-tra de bon temps es va obrir quan no-més portàvem quinze dies a la zona. Era l’ocasió, però encara no estàvem aclimatats per pujar sense oxigen. Vam decidir que pujaríem amb les ampolles i que després, si el temps ens ho per-metia, faríem un intent sense oxigen. Ja no hi va haver l’oportunitat. En tot cas, crec que no s’ha de ser radical en les opinions sobre l’ús de l’oxigen, les cordes fxes o les expedicions comer-cials. Penso que és més complicat pu-jar sense agafar-se a les cordes fxes que sense utilitzar oxigen suplementa-ri. Molts dels qui critiquen l’ús de l’oxi-gen en algun moment han participat en expedicions pesades, s’han agafat a totes les cordes fies que han trobat i alguns són vius gràcies a l’oxigen pu-jat per algun xerpa. Que cadascú faci el que vulgui o el que pugui segons les seves circumstàncies. El que s’ha d’exigir és que s’expliqui com s’ha fet l’ascensió.

«En el nostre col·lectiu tenim mentiders perquè la muntanya és un reex de la societat»

No sempre es fa, això.
No sempre es fa i de vegades es menteix directament. Fa anys ens vam trobar en un vuit mil un alpinista que deia que havia fet cim. Nosaltres no ho vèiem possible per l’hora en què l’havíem vist pujant i la seva hora d’arribada a la tenda. Li ho vam dir i ens va acabar reconeixent que havia mentit, però ens va demanar que no ho diguéssim a ningú. Allà ha quedat la mentida…

Un mentider d’altura…
Sí. Això passa amb cims de totes les altures. Tenim mentiders perquè la muntanya simplement és un refex de la societat. No ens enganyem: a la mu-ntanya no som tots uns santets. Hi ha muntanyencs que es deuen pensar que són una raça a part i critiquen tots els qui pensen diferent que ells. Jo m’ho he trobat amb alguns detractors de la competició: vinga a parlar de l’essència i dels valors de la muntanya i després, en els moments crítics, veus que els mou la rivalitat i la insolidaritat com altres.

Portes quasi tota una vida de competició. Te’n sents cansat?
No. Mentre el cos aguanti no crec que me’n cansi. de totes maneres, ara no-més faig alguna cursa d’esquí de muntanya. Ja no participo en curses a peu, excepte algun quilòmetre vertical. La competició sempre m’ha agradat. És un joc net. Si vas sol a la muntanya, pots enganyar; en canvi, en una carrera no. Hi ha unes regles que tothom ac-cepta i et mesures amb els altres i amb tu mateix, tant si estàs molt fort com si creus que quedaràs dels últims. de fet, potser els qui tenen més mèrit són els qui queden els últims. En cert sentit és més difícil anar darrere que davant. No els felicita ningú, però ells s’esforcen igualment a acabar la carrera.

Diuen que qui competeix a la muntanya no té temps de mirar el paisatge.
En aquell moment no, però abans de la competició l’esportista ha seguit un procés en què ha passat moltes hores a l’aire lliure i ha pogut contemplar tot el que ha volgut. També hi ha gent que no fa curses i no mira el paisatge. Si tens una certa sensibilitat, tant la tindràs competint com no fent-ho.

Tu vas viure l’inici de les curses de muntanya a Catalunya.
La popularització va arribar fa poc, a finals dels 90, però el naixement d’aquestes carreres va ser anterior. Jo venia de l’atletisme i poder fer curses a l’alta muntanya era molt llaminer. En aquella època només hi havia les curses de la Pica, el Canigó, el Vinha-mala i l’Aneto. Vaig tenir el privilegi de participar en la creació de la primera Selecció Catalana de Curses de Mun-tanya al costat de grans corredors com el Quico Soler, l’Òscar Balsells i l’Esteve Canal. L’any 2000 vam guanyar el primer campionat del món de curses de muntanya per equips.

I les competicions d’esquí de muntanya quan van començar?
La primera Copa Catalana d’Esquí de Muntanya va ser el 1985, però ja feia anys que s’organitzaven proves regularment al Pirineu català. Jo vaig co-mençar a participar-hi l’any 1986 i ja no he parat. Fa només sis anys, el 2009, vaig obtenir una de les victòries que m’han fet més il·lusió de la meva vida: el campionat de Catalunya absolut per equips fent parella amb el meu fill Nil. Jo tenia 50 anys i ell, 19. Als Alps, l’any 1992 vaig córrer la meva primera Pierra Menta amb l’Enric Lucas. L’any següent amb ell, en Pep Ollé, l’Alfons Valls i en Berenguer Sabadell ja es va crear la Selecció Catalana d’Esquí de Muntanya.

Qui t’hauria dit que l’acabaries dirigint! Quant temps hi portes com a seleccionador i quin balanç en fas?
Hi duc tres anys. Bé, no la dirigeixo jo sol. La temporada passada em van ajudar l’Oriol Montero i en Gerard Garreta i aquest any s’hi ha incorporat en Xevi Sadurní. d’aquí a poc temps ja em tocarà passar el relleu a gent nova. El balanç de la Selecció evidentment és positiu, ja que tenim alguns dels millors esquiadors de muntanya del món com en Kilian Jornet i en Marc Pinsach, i treballar amb els joves és molt mo-tivador. L’únic que no és agradable és haver d’escollir uns esquiadors deter-minats perquè no tots poden venir a totes les competicions, però ens hem de regir pels seus resultats esportius.

Quin funcionament teniu quant a estades i entrenaments?
Cada esportista segueix l’entrenament que li marca el seu entrenador, ja que una bona preparació física i tècnica sempre ha de ser personalitzada. de totes maneres, aprofiem les trobades de la Selecció Catalana per entrenar i enfortir el sentiment de grup. També fem estades més llargues i especí-fiques com la de l’última pretempo-rada a Tignes. Serveixen per arribar a les competicions amb les piles carre-gades, en la forma física i anímica òp-tima. Els joves de la Selecció a l’estiu fan curses de muntanya, però avui en dia n’hi ha massa i els poden despistar del seu objectiu.

Tu que has competit tant corrent com esquiant, amb quin esport et quedes?
Sens dubte amb l’esquí de muntanya, un esport meravellós. És l’esport més estètic i atractiu que conec. A part, és menys lesiu que les curses a peu i aquest aspecte s’ha de vigilar molt.

FLAIX…

JOAN CARDONA TARRÉS (SANT HILARI SACALM, 1958)
Professional de les arts gràfiques.
Esquiador de muntanya i alpinista.
Seleccionador de l’equip català d’esquí de muntanya.

VICTÒRIES I ASCENSIONS

ESQUÍ DE MUNTANYA

• 1990. Guanyador de la Copa Internacional dels Pirineus.
• 1992 i 1994. Campió de Catalunya.
• 1995. Campió d’Espanya i de Catalunya.
• 1997. Guanyador de la Copa d’Espanya i 7è de la Copa d’Europa.
• 1998. Guanyador de la Copa d’Espanya.
• 2000. Campió de Catalunya, ç 3r del Campionat d’Espanya i 9è de la Copa d’Europa.
• 2001. Guanyador de la cursa de l’Haut Atlas, 3r de l’Open de Xile i 10è de la Copa d’Europa.
• 2003, 2007 i 2009. Campió de Catalunya per equips.

CURSES DE MUNTANYA

• 1988. Rècord del Vinhamala des de Cauterets a la Pica Longa (2.55 h).
• 1990. 3r a la cursa dents du Midi (Suïssa).
• 1997. 3r a la marató de l’Aneto.
• 1998. 3r a la marató de l’Everest (Tibet).
• 1999. 2n a la marató de l’Aneto i rècord d’Espanya del quilòmetre vertical.
• 2000. Campió del món de curses de muntanya per equips.
• 2001. Subcampió d’Espanya de maratons de muntanya.

ALPINISME

• 1982. Chopicalqui (6.354 m), al Perú, amb Josep Tarrats i Jaume Pujolràs.
• 1983. Rasac (6.017 m), al Perú, amb Josep Permañé.
• 1984. Pyramid Peak (6.034 m), a l’Índia, amb Ramon Estiu.
• 1987. Aconcagua (6.962 m) per la gelera dels Polonesos, amb Jesús Cubillas.
• 1989. McKinley (6.194 m) per la via Rescue Gully, amb Pere Coll.
• 1991. Kangchungtse (7.678 m), al massís del Makalu, en solitari.
• 1993. Cho Oyu (8.201 m), amb Koke Lasa.
• 2001. Volcans de la Patagònia amb esquís, amb Alfons Gastón i Stephan Brosse.
• 2002. Shisha Pangma Central (8.018 m), al Tibet, amb david Pujol.
• 2006. Everest (8.848 m) per l’aresta NE, amb Ang Kami.
• També ha participat en expedicions al Kangchenjunga, Makalu, Broad Peak i G-II.