La nostra primera ascensió a l
El 25è aniversari de la primera ascensió catalana a l’Everest és el millor pretext per entrevistar l’Òscar Cadiach. Ell, en Carles Vallès i en Toni Sors van ser els primers catalans a escalar el 28 d’agost de 1985 el sostre del món. Guia de muntanya, conferenciant i realitzador de documentals, l’Òscar continua sent un alpinista plenament actiu. La seva trajectòria també és un reflex de l’evolució de l’alpinisme català en els darrers vint-i-cinc anys.
-Pregunta obligada: 25 anys més tard quin és el record que et queda d’aquell 28 d’agost?
-Recordo sobretot el primer que vaig dir per l’emissora dalt de l’Everest: “Tothom a l’escolta: Catalunya ha assolit el sostre del món!”(1) Però el record més general és que va néixer la meva filla. Bé, encara no sabia si havia nascut ni si era nen o nena. Per això dalt del cim vaig dedicar l’ascensió a la meva família, a tothom qui m’havia ajudat i, sobretot, a la meva filla. L’any 1985 no hi havia Internet i encara ens comunicàvem a través de telegrames tramesos mitjançant el Morse. La meva filla Oda naixeria el dia 30 d’agost, quan jo encara era a la muntanya, però el telegrama que m’ho havia d’anunciar no va arribar mai. Per això, després d’un descens molt dur –va incloure un bivac d’altura–, en arribar al camp base ja m’esperava un cotxe per marxar cap a Lhasa, on tres dies després del cim vaig saber que havia estat pare d’una nena.
-Quins van ser els moments més durs d’aquella expedició?
-Els atacs que vam fer. Hi va haver diferents intents per fer cim i en un primer intent vaig arribar als 8.450 metres. Recordo que vam sortir a les 4 del matí amb en Lluís Gómez i vam arribar a instal·lar el darrer camp, molt exhausts, a les 10 de la nit després d’obrir molta traça. Vam muntar el campament i encara vaig haver de suportar retrets de per què m’havia cremat tant en aquell intent. Llavors no érem conscients que encara podíem intentar nous atacs. Però aquest primer intent va ser fonamental per al quart i definitiu atac. Abans, en un tercer intent, vam arribar a 8.000 m amb l’Enric Lucas, però se’ns va posar a nevar. Vam tornar a baixar i ens vam trobar dos telegrames: un era de la meva companya que m’animava a continuar i l’altre era per a l’Enric, que l’amenaçaven de perdre la feina en el nou refugi si no tornava aviat. Allò va ser una marranada. En aquells moments l’equip estava desanimat i no quedava gaire temps per a noves estratègies. El més important era la motivació de cadascú. Molts dels que estaven més forts que jo van anar caient. Però com que era una qüestió psicològica, vam tornar a tirar endavant gairebé tots, per fer més força. Van destacar-hi en Carles Vallès i en Toni Sors, que mai abans havia arribat a 8.000 m, i tres xerpes. I així vam poder arribar al cim.
-Què ens podries dir del grup que integrava l’expedició? Éreu conscients de la transcendència d’aquella ascensió?
-Amb el grup hi va haver una relació molt bona i cordial encara que amb els anys ens hem anat distanciant potser perquè ja no compartíem l’objectiu de l’Everest. Però si he de ser sincer, tampoc no ens preocupava gaire el que estàvem aconseguint amb aquella ascensió. Ens preocupava molt més el fet que dúiem ja diversos intents amb expedicions anteriors (2). Però aquest nou intent a l’Everest era una expedició més i penso que no vam començar a prendre consciència del que havia representat fins després de fer el cim. En l’objectiu inicial no ens vam plantejar mai que anàvem a ser els primers catalans a escalar l’Everest.
-Així, pel fet d’haver participat en les dues expedicions anteriors per conquerir l’Everest, us sentíeu pressionats?
-Penso que la clau de l’èxit d’en Conrad Blanch en aquella segona expedició de Caixa de Barcelona a l’Everest era que tornàvem a ser el mateix equip de l’any 1983. Tots estàvem molt motivats malgrat els moments de desànim i que uns quants vam haver d’empènyer molt. Però si repetíem l’expedició era perquè ens agradava escalar. Si haguéssim tingut alguna mena de pressió, potser no hi hauríem anat. Jo he vist gent molt pressionada que després no ha funcionat a la muntanya.
-Vint-i-cinc anys després creus que es va magnificar la vostra ascensió?
-La nostra primera ascensió a l’Everest va prendre una dimensió exagerada, però s’entén per l’època que vivíem. Avui pujar l’Everest no té tant mèrit. La nostra expedició va fer l’ascensió sense oxigen i per una via on encara no ha- via passat cap occidental. La via del Segon esglaó era l’escalada en lliure més alta de la Terra, a 8.700 m. Aquell pas va ser una escalada més, molt difícil (un cinquè superior), que vaig haver de resoldre. La tornada a casa també va ser brutal. Havia estat immers en aquella història durant 4 o 5 anys –aleshores una expedició no es feia de la nit al dia– i quan arribo aquí em trobo amb la meva filla en braços i automàticament el telèfon que no deixa de sonar. Tot plegat et produeix una sensació estranya, de no acabar de saber on ets. Fins i tot s’hi van barrejar qüestions polítiques. Jo vaig participar en algun acte, però també vaig decidir apartar-me’n una mica; se m’havia arribat a exigir que participés en certs actes públics. Tot per la dimensió que va prendre aquella ascensió. L’experiència em va servir per continuar fent muntanya, però plantejant-me-la d’una altra manera.
-Al cim de l’Everest hi has estat més d’una vegada. Això és casualitat o hi tens alguna obsessió?
-L’any 1993 torno a l’Everest participant en l’expedició de neteja de Gas Natural, de la qual Sir Edmund Hillary era el nostre cap honorífic. Així, el 16 de maig vaig repetir el cim, però aquesta vegada per la via del coll Sud i l’esglaó Hillary. Va ser una ascensió sense oxigen i en solitari. En total, fins a sis vegades he estat a l’Everest i aquest any hi torno per conduir un trekking. Porto més de 40 anys fent muntanya amb moltes expedicions internacionals. Tot i que això m’ha provocat problemes, al final em guanyo la vida així i aquesta feina et porta on et porta.
-Ets dels pocs alpinistes que han escalat els dos vessants de l’Everest. Amb quina via et quedes?
-L’aresta nord és la més elegant. En canvi la cara sud, pel Nepal, és més acollidora. Però es pot dir que les dues vies ja estan devaluades perquè te les trobes equipades. Ja no es pot anar a l’Everest com hi vam anar nosaltres; en aquella època només es donava un permís per temporada. Ara, en canvi, tot està equipat i en un sol dia poden arribar a pujar-hi 500 persones, totes enganxades des del principi a la corda fixa i a l’oxigen. En aquest sentit, l’Everest ha perdut el component de gran repte que tenia.
-Què més ha canviat en aquests 25 anys?
-Una de les qüestions que més ha evolucionat és la comunicació i la capacitat de recopilar informació. Tota la informació que teníem nosaltres l’any 85 era d’una expedició francesa que hi havia estat tres anys abans, però no havia fet cim. Per contra, una cosa que no ha canviat és l’aclimatació ja que encara que vulguis fer una ascensió ràpida, l’aclimatació continua sent imprescindible. Abans es necessitaven fins a tres mesos per intentar l’Everest. Ara hi ha qui pot fer-ho en dos mesos; en menys temps és difícil perquè l’aclimatació requereix un procés llarg. A més nosaltres érem capaços de fer fins a 3 i 4 intents al cim. Això exigia saber-nos dosificar. Ara s’intenta només un cop; es pensen que ja ho han donat tot i si queden esgotats també creuen que algú ja els ajudarà a baixar.
Avui en dia es continua portant oxigen, però l’oxigen pot ser una trampa mortal, ja que si puges amb ell, no el pots deixar així com així. En canvi, des dels mitjans de comunicació estan ajudant a magnificar aquest tipus d’ascensions. Sembla que només interessa ressaltar la quantitat de gent que hi puja, o bé parlar dels accidents i els morts. Per això insisteixo: el més important és adapatar-se bé a l’altitud. L’alpinisme s’ha de transmentre vivint la muntanya pas a pas. Per aquesta raó a les muntanyes més difícils aquestes situacions no es donen perquè hi van autèntics alpinistes, mentre que a l’Everest hi va gent que simplement s’ho pot permetre econòmicament.
-Com ha evolucionat l’alpinisme català? A quin nivell el situaries?
-L’alpinisme a casa nostra es troba en un bon nivell, però el problema és que tenim molt poca ajuda. La Magic line(3) ens la vam pagar de la nostra butxaca encara que després ens van ajudar perquè va passar el que va passar(4). Estem en un bon nivell però també falta imaginació, tot i que avui aquesta imaginació tampoc es paga. En canvi es continua ajudant ascensions com l’Everest. Això fa mal a la resta d’alpinistes que tenim reptes diferents. Per exemple, avui com vens una ascensió a un set mil? Al País Basc ens passen la mà per la cara en el finançament d’expedicions. Aquí, si ho vols fer, t’ho has d’acabar finançant tu mateix.
-De l’expedició del 85 ets l’alpinista que t’has mantingut més actiu pel que a expedicions. Tan difícil és viure professionalment de la muntanya?
-Compatibilitzar família i feina a la muntanya és complicadíssim perquè d’alguna manera et toca estar al servei dels altres. Amb alguns clients em puc permetre el petit luxe que acceptin les meves recomanacions encara que a vegades el client té molt clar el que vol. Ara bé, conduint clients també he fet coses molt boniques, fins i tot portar-los cap a un dels terrenys que més m’agrada a la muntanya: l’exploració.
-Així, tu que has participat en diferents tipus d’ascensions –en solitari, obrint vies noves, i fins i tot en expedicions comercials…
-Més que expedicions comercials m’agrada parlar d’expedicions professionals perquè al final es barregen una mica les coses. Hi ha expedicions acompanyades per professionals que es dediquen a protegir la resta del grup, equipant les vies o portant oxigen per si algú el necessités. Sota aquestes expedicions, que al final són les que ho fan millor però que tothom critica, s’hi emparen altres tipus d’expedicions.
-Però, en tot cas, quin estil d’expedició prefereixes?
-A mi m’atrauen aquelles expedicions on em sento còmode amb els companys i em motiva l’objectiu, principalment lleugeres o combinades, com va ser el cas de la Magic line. És el tipus d’expedició que m’agrada encara que el finançament el vaig haver d’avançar personalment.
-No t’han interessat mai projectes com la cursa dels catorze vuit mils?
-Podria interessar-me i penso que amb bona meteorologia, les vies equipades tal com es troben ara i la dedicació de temps que cal, els pujaria. Però m’agrada més l’exploració, el terreny desconegut. Ara jo tinc una proposta difícil de tirar endavant, entre altres coses perquè no trobes els companys adequats. Seria enllaçar un set mil amb un vuit mil, com la via Làctea que va d’est a oest, la gran travessa de l’Himàlaia. Per què no ara amb motiu del 25è aniversari de l’ascensió catalana a l’Everest fer una primera mundial? Però queda la segona part: el pressupost, que també s’ha de conquerir.
-Has viscut moments molt durs amb la pèrdua de companys de cordada i veritables amics. Com vius aquestes experiències tan tremendes?
-Jo fins al 2004 no vaig tenir cap company mort a la muntanya. Ara bé, quan això passa és molt dur, sobretot quan tornes a casa sense ell. La seva família difícilment ho entén i aquesta incomprensió és molt més dura que escalar un vuit mil.
-Aquestes experiències acaben pesant quan et planteges després noves expedicions?
-Després de la Magic line jo he anat a escalar tres vuit mils més. Evidentment això et pesa, però continues endavant perquè el destí el tenim escrit. Com diu en Jordi Tosas, “néixer ja és tot un risc”.
-Tornaries a viure l’ascensió del K2 per la Magic line?
-El K2 ha estat una de les ascensions més fantàstiques que he viscut mai. No només per la bellesa de la via, també per com ho gaudíem amb els companys, però és que a més ho estàvem fent molt bé. I al final es va interposar en nosaltres el destí fatal d’en Manel. Del K2 vam tornar tristos, abatuts i també amb un cert desencís per tot el que va envoltar la tragèdia. Però per pujar muntanyes has de sortir de casa. En l’expedició de l’Everest de l’any 85 també vam estar a punt de quedar-nos-hi en un descens dramàtic, amb moments molt complicats on el cervell ja no funcionava. Vam estar a punt d’entrar en coma. Per ràdio vam avisar els companys: “O ens ajudeu o ens quedem aquí per sempre!” Però a la vegada aquesta frase va ser un revulsiu. Jo mateix em vaig dir: “O m’aixeco o m’hi quedo”. Així vaig dir-ho al Carles Vallès i ens vam aixecar i vam tirar avall.
-Respecte a la teva faceta de realitzador, és complicat viure dels documentals de muntanya?
-Tot i que avui és més fàcil rodar en altitud, també hi has de dedicar molt temps. Els arguments de les pel·lícules de muntanya acaben sent molt repetitius: o expliques una ascensió o parles d’una tragèdia… Encara que m’ho passo molt bé filmant, per fer bones pel·lícules has de ser un complet cineasta. I encara que tampoc es pot viure d’això, ho continuo fent.
-Com valores la teva experiència de participar en programes com “Al filo de lo imposi- ble” o “El cim”?
-Les dues van ser molt positives. El programa “El cim” el vam dissenyar a mida conjuntament amb TV3. Va sortir tan bé que altres mitjans l’han adaptat, com la televisió aragonesa o Euskal Telebista. Fins i tot altres companys han copiat el programa amb un format semblant, però no en conec els resultats perquè no els he vist.
-Tu que vas descobrir la muntanya de ben jove a través de l’escoltisme, t’imaginaves arribar fins on has arribat?
-M’agrada explicar que a través de l’escoltisme jo vaig descobrir l’excursionisme, i amb l’excursionisme Montserrat, i a Montserrat vaig veure que per pujar muntanyes has de saber escalar. També em va impactar als nou anys el llibre La conquista del Everest; aquelles aventures em van quedar gravades. He tingut la sort de pujar-hi pels dos vessants, el de Mallory i el de Hillary. També vaig poder recrear l’experiència de Mallory amb “Al filo de lo imposible”. Per això penso que ell també va tenir la capacitat i l’audàcia per pujar, però que va tirar endarrere perquè es moria de fred a l’altura del segon graó, que és el que em va passar a mi anant amb la seva roba. I en el descens deuria caure. Així és com ho vaig explicar a Sir John Hunt, el cap de l’expedició d’en Hillary i Tenzing, quan m’ho va preguntar. Per tot plegat puc dir que he aconseguit aquells somnis que tenia, però gràcies també al suport que he rebut sempre del meu entorn.
-Finalment, si haguessis d’escollir alguna muntanya de la teva trajectòria alpinística, amb quina et quedaries?
-El Nanga Parbat, l’any 1984, juntament amb en Jordi Magriñà. Com que va ser el meu primer vuit mil, hi vaig viure moltes sensacions. Vam pujar en estil alpí. Es pot considerar la primera escalada alpina que es va fer a la paret més llarga del món: vam pujar pel Rupal, vam entrar al Diamir i vam fer una variant, una nova ruta. Aquella ascensió es va fer només amb dosis d’il·lusió ja que també ens ho vam pagar nosaltres. Va tenir molt poc ressò encara que vaig aconseguir que La Vanguardia publiqués un reportatge en aquelles primeres planes en color que feia els diumenges. Realment va ser una ascensió molt important.
TEXT: Agustí Estruga
Flaix…
ÒSCAR CADIACH I PUIG
(Barcelona, 1952)
Guia de muntanya UIAGM, conferenciant i cineasta, instructor de l’Escola Catalana i Espanyola d’Alta Muntanya i coordinador de muntanya de l’Escola Pia de Sarrià (Barcelona).
Ascensions per tots els continents. A l’Himàlaia i Karakoram ha participat en expedicions al Nanga Parbat, Everest, K2, Shishapangma, Dhaulagiri, Broad Peak, Cho Oyu, Makalu i Gasherbrum II.
Obertura de vies com Fem Tarragona al Broad Peak Central o Free Tibet al Cho Oyu.
Escalada de cims verges com el Palung Ri al Tibet. Ascensions en solitari com el Broad Peak Nord de 7.650 m al Pakistan.
L’any 2004 va rebre el Piolet d’Or de la Federación Española de Montaña en reconeixement a l’expedició “Catalans al K2 Magic Line 2004”, que va situar en Jordi Corominas al cim del K2 després de la primera repetició mundial d’aquesta difícil i emblemàtica via.
Realitzador de dotze films documentals de muntanya per a cinema i televisió (diferents guardons en festivals internacionals de ci- nema de muntanya) i més de 20 reportatges fotogràfics.