L
Fa sis anys, l’agost de 2003, fou creat el Parc Natural de l’Alt Pirineu. Amb prop de 70.000 ha repartides per 15 municipis del Pallars Sobirà i de l’Alt Urgell, és l’espai protegit més extens de Catalunya. En Jordi Palau n’és el responsable des de la seva creació. De ben petit va anar a viure a Andorra i des d’aleshores ha estat molt vinculat a la muntanya com a naturalista i excursionista. Aquesta motivació segueix ara al capdavant de la gestió del jove Parc Natural.
El Parc Natural de l’Alt Pirineu es localitza al Pirineu axial, on hi ha les muntanyes més altes de Catalunya, amb l’emblemàtica pica d’Estats i un seguit d’estanys com el de Certascan, l’estany natural més extens dels Pirineus. A més, el Parc és limítrof amb Andorra i l’Arièja, la qual cosa el converteix en un laboratori quant a la gestió conjunta d’espais protegits transfronterers. Sens dubte, tot un repte per als seus gestors.
En definitiva, un extens territori d’alt valor natural, gràcies en part a les activitats tradicionals que han modelat i mantingut el paisatge. Amb la declaració de parc natural, s’emprèn una nova etapa que, a més de garantir la protecció del patrimoni natural i cultural, contribuirà a una millor ordenació del territori.
Jordi Palau ens rep a les oficines del Parc, a Llavorsí, on parlem d’aquest territori, de la feina feta i dels plantejaments de futur.
-Sis anys de Parc. Quin balanç en fas?
-La valoració en general és molt positiva. Han estat uns anys intensos en què hem passat d’un estat de Parc inexistent a oferir un mínim de serveis i tenir marcades les línies de treball. La materialització de la seu administrativa -el Parc va començar en uns locals cedits per l’Ajuntament de Llavorsí- i la consolidació d’un equip ens han donat capacitat de gestió.
-Quines han estat les principals actuacions en aquest procés inicial?
-El gran esforç ha estat recopilar informació sobre els elements naturals i culturals. El coneixement era dispers. Han aparegut elements d’elevat valor científic que no es coneixien, com una espècie d’arbre nova per a la flora catalana. No estem parlant de petits insectes, sinó d’elements molt vistosos! També s’ha treballat en el coneixement de l’activitat tradicional per fer compatibles l’agricultura, la ramaderia i els aprofitaments forestals amb els criteris de conservació. Aquesta feina prèvia ens ha de dotar d’eines pròpies de planificació.
-I per quan es preveu disposar d’aquestes eines?
-Entre dos o tres anys. L’instrument més important és el Pla Especial, que ha d’identificar els elements naturals i culturals, i a partir d’aquí dissenyar les actuacions necessàries per assegurar el manteniment d’aquest patrimoni comú. El Pla també determinarà recursos com els centres de visitants o la xarxa viària bàsica. En la fase de tramitació hi haurà un procés participatiu en què les administracions, entitats i persones que hi tinguin interès tindran oportunitat d’intervenir-hi.
-Com es traduirà tot això per als usuaris del Parc? Per exemple, hi ha moltes pistes transitables. Deixaran de ser-ho?
-El Pla Especial pot establir alguna restricció nova. No es tracta de tancar pistes perquè sí. Ara bé, a l’època de cant del gall fer potser convé restringir temporalment l’accés a una pista. De totes maneres, això és un parc natural. Un parc nacional, en canvi, té un caràcter molt més restrictiu: no s’hi pot caçar, ni pescar-hi, ni fer-hi aprofitament forestal. Mentre que un parc natural ha de buscar l’equilibri de cada activitat amb els objectius de preservació. Les restriccions han de ser les mínimes imprescindibles per resoldre problemes concrets de conservació.
-Mentrestant, què passa amb les motos o quads que circulen per les pistes?
-La circulació motoritzada per pistes forestals és potser el problema més gran de conservació del Parc. Els límits de l’àrea protegida són molt permeables per les nombroses pistes existents. Hi ha persones curoses que respecten els límits de velocitat, però també n’hi ha que no fan cap cas a la normativa bàsica. Això es veu agreujat per la proximitat amb Andorra, on aquest tema no està regulat. Aquest problema s’ha d’ordenar conjuntament amb els ens locals. El Pla Especial haurà de definir les pistes de lliure accés i les que tenen restriccions. Prèviament s’està elaborant el Pla d’Ordenació de la Circulació Motoritzada, que vol tenir en compte tant els propietaris o els ramaders com els boletaires, els caçadors o els excursionistes.
-El fet fronterer deu representar tot un repte per a la gestió.
-Sí, un repte molt atractiu. Hi ha aspectes complicats de resoldre perquè estem parlant d’Estats diferents; i un d’ells, Andorra, no és membre de la Unió Europea. Amb els dos parcs que ens són limítrofs, el de Comapedrosa -que va néixer amb nosaltres el 2003- i el de l’Arièja -declarat parc el maig passat-, compartim moltes coses: el patrimoni natural, part del patrimoni cultural, la xarxa de camins i els excursionistes que es mouen a banda i banda de la frontera. Tenim una oportunitat única de crear un sistema de col·laboració entre els tres parcs i ja hem començat a avançar cap a aquesta direcció. Administrativament seria massa complex crear un sol parc, però es pot parlar d’actuacions d’interès comú en la línia dels projectes INTERREG, per als quals es podria aconseguir finançament.
-A nivell regional, l’horitzó és la connexió entre la serralada Cantàbrica i els Alps?
-Aquest és un projecte molt ambiciós que supera el nostre dia a dia, però que ens dóna un paraigües conceptual molt interessant. El Parc de l’Alt Pirineu ja forma part d’una cadena d’espais protegits no només amb els dos esmentats, sinó també amb els propers d’Aigüestortes i de Posets-Maladeta. Això pot contribuir a crear una xarxa de nuclis de conservació molt beneficiosa per a espècies animals com el trencalòs o l’ós bru, que es mouen moltíssim.
-Parlem d’óssos. Després de l’extermini que van patir durant el segle XX, com es defensa ara la reintroducció?
-Aquí cal tenir en compte molts factors. L’ós sempre ha tingut una valoració negativa relacionada amb els danys reals que causa de tant en tant i amb el seu paper en l’imaginari popular. És una espècie autòctona amenaçada (a Catalunya va desaparèixer completament, no així a la totalitat dels Pirineus) que té la màxima categoria de protecció a la legislació europea, estatal i catalana. Quan França va iniciar el projecte pilot de reintroducció de l’ós en un territori molt proper al nostre, el plantígrad va tornar a ser present aquí i vam haver de treballar en la seva gestió tal com deia la llei.
-I quines són les principals línies de treball?
-Primer de tot fem un seguiment de la seva presència. Al Parc hi pot haver simultàniament entre 2 i 4 óssos. Formen part d’un nucli més ampli que inclou part de l’Arièja, l’Aran i el nord del Sobirà, amb uns 15 exemplars.
L’altra línia de treball és la prevenció de possibles danys, molt especialment en les arnes per a la producció de la mel. El 2005 vam patir diversos atacs i des de llavors, quan els apicultors pugen els ruscos a la muntanya, els encerclem amb pastor elèctric. D’aleshores ençà només hi ha hagut dos o tres atacs tot i tenir presència constatada d’óssos.
En la prevenció de danys a la ramaderia no hem avançat tant, però cal dir que fins ara els problemes principals no han estat per l’ós, sinó per atacs de gossos. Fa pocs anys un gos va matar 94 ovelles de cop, un percentatge molt més alt que les morts ocasionades per l’ós. Un dels problemes detectats és que els ramats campen sense pastor perquè s’ha perdut el costum de cohabitar amb l’ós. Per això hem fet donació de gossos per protegir el bestiar i s’està valorant la possibilitat d’agrupar ramats d’ovelles i posar pastors que els vigilin.
-La reintroducció de l’ós, doncs, pot contribuir a la recuperació d’oficis tradicionals?
-En part sí, i això encaixa molt amb la conservació del patrimoni cultural, que aquí està molt lligat a la ramaderia extensiva i és un element clau per a la conservació del paisatge i d’espècies amenaçades. El trencalòs, per exemple, necessita que hi hagi ramats per alimentar-se de les bèsties mortes.
També contribuïm a la construcció d’abeuradors, pletes, cabanes, passos canadencs, etc. Des d’aquest any s’atorguen ajuts per afavorir el pasturatge i així contribuir al manteniment dels hàbitats de pastura i dels prats comunals. Una altra acció, gràcies al suport de l’Obra Social de Caixa de Catalunya, són els acords de custòdia amb els propietaris privats del Parc per mantenir els prats de dall, que tenen més perill de degradació perquè sovint queden allunyats dels pobles. És el cas de la zona de Cívis, a la vall de Santa Magdalena.
-Què més cal fer per canviar la imatge negativa de l’ós?
-S’ha d’explicar que l’ós és compatible amb les activitats tradicionals si es prenen mesures adequades. A les escoles de la comarca ja es fan campanyes d’educació ambiental. L’altre punt és el valor turístic de l’ós. Tal i com s’ha demostrat a Astúries, als Abruzzos o als Apenins, la seva presència és un indicador de bona conservació del territori. Els visitants difícilment podran veure óssos, però és un valor afegit que dóna garantia del bon estat del seu hàbitat.
-Parlem ara de l’excursionisme. Com es considera aquest fet des del Parc?
-L’excursionisme és una activitat en bona mesura tradicional i compatible amb el Parc, ja que és l’òptima per descobrir el territori. Cal recordar que el procés que va dur a la declaració del Parc es va iniciar amb un informe publicat a la revista Muntanya (núm. 822, abril de 1999) i realitzat per tècnics de DEPANA i del CE de Catalunya. El col·lectiu excursionista sempre s’ha preocupat per la conservació del patrimoni natural i cultural.
Tant a la Junta Rectora com a la Comissió Permanent del Parc hi ha un representant de la FEEC que dóna veu a les preocupacions del col·lectiu. La brigada del Parc, per exemple, té cura del manteniment del GR-11. Un altre àmbit són els refugis que depenen de la FEEC i de les entitats. Recentment s’ha ampliat el de Vallferrera i en coordinació amb la UEC s’ha millorat l’entorn i la teulada del refugi lliure d’Airoto. Els senders i els refugis faciliten l’ús públic del Parc i tenim un gran interès a col·laborar-hi.
“L’ós és compatible amb les activitats tradicionals si es prenen mesures adequades”
“Senders i refugis faciliten l’ús públic del Parc i tenim un gran interès a col·laborar-hi”
-A inicis de juny se celebra a Àreu la concorreguda cursa Cuita el Sol. És compatible aquest ús intensiu amb la protecció ambiental?
-Sí que ho és en la mesura que es tracta d’un parc natural, no nacional. A més, l’ús intensiu és relatiu; la Cuita el Sol es redueix a unes hores. Res comparable amb una estació d’esquí alpí. Tant amb la Cuita com amb la Marxa de la Vall de Siarb o el circuit La Porta del Cel, la línia de treball és parlar amb els organitzadors i proposar unes condicions. Fins ara l’entesa ha estat bona. A La Porta del Cel, per exemple, el Parc va demanar una modificació del recorregut que va ser acceptada pels organitzadors.
Si hi ha compatibilitat ambiental, volem contribuir a l’èxit d’aquestes activitats perquè esdevinguin un recurs per conèixer el Parc. Som el principal patrocinador de la Cuita el Sol des dels seus inicis. En el cas de La Porta del Cel, s’ha col·laborat en el manteniment de la senyalització i en la publicació de la guia oficial presentada l’agost passat.
-L’esquí també s’ha fet compatible amb el Parc?
-L’esquí alpí, no; l’esquí nòrdic i el de muntanya, sí. S’ha treballat per evitar impactes negatius de les dues estacions d’esquí nòrdic: Bosc de Virós i Sant Joan de l’Erm. Per exemple, la primera ha suprimit l’oferta d’activitats amb motos de neu. També hem iniciat un programa d’educació ambiental per als escolars que acudeixen a aquestes estacions.
L’esquí de muntanya, juntament amb les raquetes, entenem que és la manera més genuïna de conèi- xer l’alta muntanya hivernal. Ara bé, pot ocasionar molèsties puntuals en zones molt sensibles per al gall fer o la perdiu blanca. Hem de donar pautes de comportament als usuaris perquè aquesta activitat, que és del tot permesa, tingui el menor impacte possible.
L’esquí alpí, en canvi, és incompatible amb els objectius de conservació del Parc. Per això Pleta del Prat, Port Ainé i les zones properes a Vaquèira van quedar fora dels límits del Parc.
-El projecte d’ampliació de vaquèira cap a Àrreu, en quin punt es troba?
-La declaració d’impacte ambiental aprovada per l’Administració que permetia l’ampliació parcial és anterior a la declaració del Parc. S’acceptava, doncs, un àmbit concret on es podia desenvolupar l’esquí. Una part ja s’ha executat: el sector de la Peülla, a la Bonaigua. La que no s’ha fet correspon al vessant N de la Bonaigua i la part alta de la vall d’Àrreu, sectors no inclosos en els límits del Parc. Amb la inclusió, l’any 2006, de tota la vall d’Àrreu a la Xarxa Natura 2000 de la Unió Europea, realitzar l’ampliació de pistes és més difícil.
-Amb quins recursos compta el Parc per rebre els visitants?
-Fa gairebé tres anys que oferim un programa d’activitats i la resposta és molt bona fins al punt que algunes propostes tenen llista d’espera. En els moments de més afluència turística obrim punts d’informació a cada vall principal i tenim previst crear una xarxa de centres d’interpretació.
-Un d’aquests centres podria estar dedicat a l’excursionisme?
-Sens dubte, és una opció tinguda en compte en el projecte original del Parc. Potser no hi haurà un centre dedicat exclusivament a l’excursionisme, però sí que hi tindrà un paper molt destacat.
-Per acabar. Què destacaries del Parc, allò que el fa únic i diferent de la resta del territori?
-Al marge de tots els criteris tècnics que el justifiquen, l’aportació més significativa per al país és que el Parc defineix una gran àrea de territori ben conservat perquè se’n faci un bon ús i en puguin gaudir tots els ciutadans d’avui i de demà.
TEXT: Jaume Ferrández
Flaix…
JORDI PALAU PUIGVERT
(Barcelona, 1977)
Enginyer de Forests.
Responsable del Parc Natural de l’Alt Pirineu des de 2004 (director en funcions des de 2008).
Ha treballat sempre en temes relacionats amb conservació i gestió d’espais naturals.
Responsable d’ús públic i difusió del Projecte Life “Pirineu Viu” de l’ADF Mig Pallars i responsable de gestió forestal de la Reserva de la Muntanya d’Alinyà (Alt Urgell). A Andorra, ha treballat en els projectes de creació dels parcs naturals de Sorteny i Comapedrosa i en la candidatura de la vall del Madriu a la llista del Patrimoni Mundial de la UNESCO.
Coautor del llibre Natura i ecoturisme a Andorra, una opció de futur.