A causa del COVID-19, les oficines de la FEEC romandran obertes en horari de 9:30 a 13:30.
Podeu contactar-nos al 661 780 585 o mitjançant el correu electrònic a feec@feec.cat

FEEC Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya

Revista Vèrtex / Entrevistes

Christian Ravier

Revista Vèrtex 223

La nissaga continua


Christian Ravier és fill d’en Jean i nebot d’en Pierre, els famosos germans Ravier. També coneguts com els bessons de Bordeus, van ser pioners indiscutibles de l’escalada als Pirineus durant els anys 50 i 60. En Christian és un digníssim ostentador del cognom Ravier, fidel a l’essència heretada i explorador de nous escenaris on plasmar la seva passió pel món vertical.

Aquesta entrevista no va ser feta en les millors condicions. La idea era entrevistar en Christian Ravier aprofitant la seva visita a Catalunya amb motiu del cicle d’audiovisuals de muntanya que va organitzar la botiga Camp Base el novembre passat a Granollers. El dia abans, l’escalador francès havia presentat el seu audiovisual a Madrid i havia conduït de nit fins al refugi de Santa Cecília. L’endemà al matí va poder fer unes bones escalades a Montserrat i a la tarda es va desplaçar amb el temps just a la capital del Vallès Oriental, on havia quedat amb mi per fer l’entrevista abans de la projecció.

Tot i el tràfec de la jornada, el gal es va presentar a la cita amb un posat ben calmat. En Christian no és ni alt, ni baix; no és gens gras, ni especialment prim. Diguem que té una complexió atlètica. Posseeix un tarannà amable i educat i s’expressa en un castellà força correcte. Malgrat que l’escalador de Pau, als seus 44 anys, no ha viscut mai en terres peninsulars, es nota la influència que aquestes han exercit en la seva parla després de 25 anys d’escalar-hi.

Així doncs, congregats tots a Camp Base i fetes les presentacions, en Roger, el dinàmic organitzador de la mostra d’audiovisuals, ens avisa: “Ja us podeu afanyar, que hem d’anar al centre de Granollers -on es farà la projecció- a provar el DVD”. Jo que demano: “Tens per aquí algun raconet tranquil per fer l’entrevista?”. En Roger respon: “Aquí no, però al bar del costat sí. Hi ha una mica de fum, però s’hi està bé. Jo us vinc a buscar d’aquí a una estona, anem a la sala a provar el DVD i acabeu l’entrevista en un altre bar abans que comenci l’acte”. “Perfecte…”, penso amb resignació. Però en Roger ho vol tenir tot ben lligat: “Per cert, Christian, de què ens parlaràs exactament?”. El francès, amb la seva calma i el cap encara despentinat per l’efecte de l’escalada, contesta: “Bé, he portat uns quants muntatges de fotos i música, però jo no parlo gaire”. “Perfecte…”, repeteixo jo per dins.

Aquests van ser els prolegòmens “prometedors” d’una entrevista; més ben dit, d’una conversa informal. Entre un fum inspirador, dos bars i un passeig per Granollers aquell vespre de novembre, al final en Christian va parlar. Déu n’hi do si va parlar.

-Bé, comencem. Per contextualitzar una mica la cosa, em pots dir la data i el lloc del teu naixement?

-Sí, vaig néixer l’any 1964 a Dordonha (Dordogne). Va ser una casualitat. Jo hauria d’haver nascut a Bordeus, però ho vaig fer a Dordonha durant el casament del meu oncle. És que els meus pares tenien un Citroën Deux Chevaux. Allò era com una barca i allà la meva mare em va parir.

-Centrant-nos un xic en el tema que ens ocupa, quins paios el teu pare i el teu oncle!

-Jo no els veig com uns herois ni res de semblant. Suposo que és per la proximitat. Sí que tenen molt mèrit les seves grans escalades, però jo el que més valoro és el respecte i la passió amb què han afrontat sempre la muntanya. És el que he après d’ells.

-Es pot viure avui la muntanya amb aquell mateix esperit?

-I tant! L’esperit no canvia, el que evoluciona és la manera d’anar a la muntanya. Ara tenim molts més mitjans a l’abast, però els hem de saber utilitzar amb criteri. Jo, cada vegada que col·loco un espit, tinc una mena de remordiment perquè penso que algú més preparat podria passar per allà sense embrutar la roca.

-No deus ser tan radical com en Jean i en Pierre, que encara avui es neguen a calçar-se uns peus de gat…

-És increïble, continuen amb les seves botes de sola rígida i encara no s’han adaptat del tot a l’arnès! Tinc la sort de poder compartir encara el plaer de l’escalada amb el meu pare i és una mica estrany perquè jo escalo amb peus de gat i ell amb botes, però a la seva edat ja no el canviaré. Pensa que ni ell ni en Pierre no van col·locar mai cap burí, ni en escalades tan difícils com el pilar de l’Embarradère, al pic d’Aussau (Midi d’Ossau). Jo no sóc tan radical.

-Però no ets gaire partidari de l’escalada esportiva…

-No m’agrada, però això no vol dir que hi estigui en contra. Reconec que és una forma d’entrenament immillorable, però a mi em costa molt i perdo la motivació massa aviat. No m’agrada entrenar i menys estar pujant i baixant constantment per una pedra… Em falta la paret, la sensació del buit.

-I què opines dels equipaments “a prova de bomba”?

-És evident que no corresponen al meu estil, però jo no sóc gens integrista. Tinc un trepant i he col·locat parabolts. Ara bé, encara que la tendència avui dominant sigui d’escalada esportiva, els parabolts no s’ho han de menjar tot. Estic d’acord a canviar un burí per un parabolt, però no un pitó per un parabolt. S’ha de respectar l’estil amb què ha estat oberta cada paret. Per exemple, em semblaria malament equipar vies esportives a Mont-rebei. És important que hi hagi terreny per a tothom, també per als qui no ens interessa la dificultat per la dificultat.

-Veient les vies que obres, ningú diria que la dificultat no t’interessa…

-El que més m’interessa és la descoberta. Obrir una línia maca i elegant, sigui o no difícil, i millor en lliure que en artificial. He mantingut sempre el mateix estil des que vaig començar a escalar d’adolescent amb el meu cosí. Allò que ara en diuen escalada d’aventura. També és prioritària l’amistat: prefereixo escalar una via lletja amb un amic que una via maca amb un imbècil.

-En Bunny va ser un bon amic?

-En Bunny va ser un gran amic (1). El que ens unia depassava l’escalada. Era una mateixa il·lusió per la vida, la família, la feina, els projectes comuns… Vam escriure, juntament amb Rémi Thivel, la guia d’escalada i alpinisme Passages Pyrénéens. També vaig col·laborar en el seu bon llibre Verticualidad. Ara ens ha deixat com a obra pòstuma un volum dedicat al meu pare i al meu oncle. Jean-François Labourie n’ha escrit la biografia i en Bunny el recorregut per les muntanyes que van visitar els dos germans. A part de gran persona i de gran escalador, en Bunny era un escriptor sen- sible que sabia divulgar la muntanya entre la gent aliena a aquest món.

-Tu també escrius unes bones guies d’escalada. L’última, la de Taghia, té una gran qualitat.

-Bé, gràcies, però jo no sé escriure com en Bunny. Sí que miro de treballar amb rigor, però són obres tècniques, no literàries. També m’agrada divulgar bones ressenyes. Si obro una via maca, m’agrada fer una topo maca. I gràcies als dibuixos de Francine Magrou i de Philippe Barthez, les fem una mica artístiques. La ressenya és important com a inici d’un projecte, però s’ha de vigilar perquè de vegades la topo queda més maca que la via. Això passa amb algunes ressenyes que l’Armand Ballart dibuixa de vies d’altra gent.

-Us coneixeu?

-Ens coneixem poc, no hem escalat junts, però sé que és un gran escalador i un molt bon dibuixant. M’agradaria que em fes els dibuixos de la guia d’Ordesa que estic preparant amb en Thivel. Li ho demanaré.

-Els escaladors i les zones que esmentes tenen en comú un factor alt d’exposició. Com suportes la tensió que suposa aquest tipus d’escalada?

-No la visc com una càrrega. És la meva manera d’escalar i m’hi sento còmode. De totes maneres, jo no sóc temerari. Porto uns quants anys escalant i conec els meus límits. Em considero un escalador més o menys complet en roca i també m’agrada el gel, però l’alpinisme en altitud no el domino. A més, requereix una logística massa complicada. L’any 1998 vaig intentar escalar el Bhagirathi III (a l’Himà- laia indi), però no em va sortir bé. M’agradaria tornar a alguna d’aquestes muntanyes o als Andes, però no a la recerca de l’altitud, sinó de les grans parets rocoses. Penso que els qui han de suportar més tensió són els alpinistes en vies difícils a gran altitud i també els qui practiquen la competició.

-Què opines de la competició a la muntanya?

-Respecto que agradi a altra gent, però a mi no m’interessa. La competitivitat és l’antítesi del valor que per mi té la muntanya. Només cal veure les proves d’escalada esportiva: es fan en rocòdroms, d’esquena a la natura. Això és una sort, però encara seria millor si no es fessin perquè crec que la competició només serveix per fer-se mal.

-Escalant les teves vies algú també podria prendre mal…

-És clar que sí, i em sabrà molt greu si passa! Tots els qui escalem podem fer-nos mal. El perill és intrínsec a l’escalada. És un problema, però alhora és l’al·licient d’aquesta activitat. Jo, si no hi hagués risc, probablement no escalaria.

-Les vies que obres no són per a un “públic” massa restringit?

-A veure, dues coses: primer, jo no escalo per a cap “públic”; i segon, quan obro una via no faig una obra social. Jo escalo per a mi i per als meus companys. Hem d’obrir la via que a nosaltres ens agradi i a qui no li agradi, que no l’escali. Jo em responsabilitzo d’informar bé i de fer una bona ressenya perquè la gent sàpiga on es fica. No hi ha més regles. L’escalada ha de ser lliure, no reglamentada com els altres esports. Més ben dit, per mi no és un esport.

-Però si se’m permet utilitzar el terme, has fet alguns encadenaments força esportius…

-M’agrada de vegades escalar de pressa i provar-me, però mai competint amb un altre, sinó compartint el repte amb amics. Fa poc, Simón Elías i jo vam encadenar en un dia 3 vies Rabadá-Navarro bastant allunyades: al Naranjo, a Riglos i a Ordesa. Ja t’ho pots imaginar: 24 h conduint i escalant sense parar.

-Déu n’hi do! Per cert, per què tanta tirada a saltar al vessant del sud dels Pirineus?

-Aquí hi fa més sol. Des de fa uns anys quasi no escalo a França. Al Midi a l’estiu i poca cosa més. En canvi, vinc molt a Catalunya i Aragó. Aquí la gent és més tranquil·la. M’agrada parlar amb els vells de Riglos o aturar-me a l’Hostal del Llac, a Terradets. La gent dels pobles no té pressa ni és tan desconfiada com a França. Vaig estar vivint a Lescun, a la vall d’Aspe, i no m’hi vaig acabar d’integrar. Jo en aquella època portava els cabells llargs, tenia un altre estil de vida. Era el diferent. No crec que això passés aquí. Amb tot, les diferències van disminuint. Mont-rebei, per exemple, ja no és el que era. Sembla una reserva turística. Tot massa ben cuidadet, massa protegit. Em recorda algunes zones d’escalada franceses.

-França sí que ha de ser un bon lloc per al teu ofici de guia.

-La professió de guia de muntanya realment forma part de la nostra cultura. Hi tenim una tradició de més de cent anys.

-És una professió tan bonica com sembla? Pot arribar a cansar, per exemple, pujar al Mont Blanc tantes vegades per la via normal?

-Jo no pujo clients al Mont Blanc. Porto 20 anys com a guia i he aconseguit trobar els clients que coincideixen amb la meva filosofia. Em considero un privilegiat de poder treballar en això, de trobar gent motivada que vol passar un dia agradable amb mi encara que sigui escalant vies fàcils. I si al cap d’uns anys em truquen per anar a fer activitats dures, què més puc demanar? A més, tinc la sort de poder realitzar viatges d’escalada amb clients, com els que he fet a Mali o a Argèlia.

També m’agrada molt la feina docent. Per mitjà del Club Alpin Français dirigeixo estades de formació per a joves escaladors. Miro de treballar amb cordades autònomes perquè els alumnes siguin els protagonistes del seu propi aprenentatge, no uns autòmates que obeeixen les ordres de l’instructor. És un mètode difícil, però molt interessant. Des de fa 3 anys m’enduc els grups a Jordània i a Taghia.

“Crec que la competició només serveix per fer-se mal”

“Mont-rebei ja no és el que era; sembla una reserva turística”

-Reps ajudes de patrocinadors?

-Només de material, no pas econòmiques. Els diners del fabricant han de ser per al treballador, no per a l’escalador. El meu perfil d’escalador conegut i de guia ajuda algunes marques, però jo no faig cap feina extra per a elles i per tant no els puc exigir res més. El material que em donen ja és un bon regal.

-Un guia de muntanya pot fer bullir bé l’olla en el teu país?

-Depèn dels barems de cadascú. En el meu cas em permet guanyar-me la vida dignament, però sense grans luxes. Treballo uns 120 dies l’any i vaig fent. La meva companya també treballa i la meva filla té 15 anys i encara estudia.

-Serà la continuadora de la nissaga Ravier?

-De la nissaga familiar segur, però de la nissaga escaladora ja ho veurem. Escala molt bé i li encanta sortir amb el seu pare. Jo li dic que inviti els seus amics, però ella vol anar sola amb mi. De totes maneres, jo no insistiré en el tema. Té molts altres interessos i això és normal a la seva edat.

-Els teus interessos on t’han conduït últimament?

-He estat bastant pel Pirineu aragonès. Hem pogut obrir algunes vies a Ordesa, la penya Montañesa, Cienfuens i el Turbó.

-I on et portaran en el futur?

-M’agradaria visitar Madagascar, Mèxic o qualsevol altre país generós en roca. Quan arriba l’hivern, em sap greu deixar la roca, però m’hi adapto perquè el gel també m’agrada. Quan ve la primavera, no em sap tan greu deixar el gel perquè la roca m’encanta!

ELS GERMANS RAVIER

MITES DE CARN I OSSOS

Sigui o no sigui veritat que els nens vénen de París, hi va haver uns bessons que realment hi van néixer. Era l’any 1933. Tres anys més tard es van traslladar per motius laborals del seu pare a Bordeus. El 1939 esclata la Segona Guerra Mundial i es desplacen encara més al sud, al poble pirinenc de Tuzaguet. Potser que els presentem: Jean i Pierre en són els noms, i el seu cognom és el que omple aquestes quatre planes de la revista que teniu a les mans.

En Pierre i en Jean tenen una germana més gran i darrere d’ells van naixent més germanets. En total en seran nou. La seva mare prou feina tenia a cuidar la mainada com per saber on paraven els grans. Aquests no feien res més que aprofitar els recursos que tenien a l’abast en una progres- sió lògica: van començar enfilant-se pels arbres i van continuar per les muntanyes. El que no semblava tan lògic, i menys en aquella època, era que dos adolescents ja haguessin pujat al Mont Perdut i al Vinhamala; menys encara que a l’edat de 18 anys ja haguessin escalat el couloir de Gauba i la cara NW del Petit Pic d’Aussau. I la seva mare sense saber-ho… Però tocava arremangar-se les mànigues i es van posar a treballar amb el seu pare venent recanvis per a cotxes.

Avui en Christian, el fill d’en Jean, ens explica que el seu pare i el seu oncle podien fer poques sortides a la muntanya, però que les preparaven a consciència. En Pierre dissenyava l’estratègia i en Jean escalava sempre de primer. Sembla que ho reflecteixi la fotografia adjunta: un assenyala el camí; l’altre ja s’hi veu. Aquesta imatge va ser presa al peu del pilar de l’Embarradère, la via que qualifiquen com la més difícil d’entre la gran quantitat de primeres ascensions que van aconseguir per tot el Pirineu central.

Però els dos germans sempre han estat molt discrets i no n’han parlat mai gaire. Ja se n’ocupen de parlar els meravellosos itineraris oberts en tantes muntanyes: des de l’omnipresent Midi (cara NW i pilar S del Grand Pic, esperó N del Petit Pic, cara SE de la punta Jean Santé, etc.) fins a la superba cara N de la Forcanada, passant per la difícil agulla d’Ansabère o l’esperó dels Esparrets, al Mont Perdut. Quedaran també per a la història vies tan dures i prestigioses com el Dièdre jaune de la Pica Longa de Vinhamala, el gèlid couloir de la Y, la tètrica cara N del Pit Carrat (Piton Carré), la tàpia N de la Torre de Marboré o la desafiadora paret S del Tozal del Mallo. Quasi bé res, i les que queden al tinter!

Aquestes línies són repetides any rere any pels amants de les vies clàssiques al Pirineu. Nous escaladors que han d’estar a l’altura del repte malgrat la desproporció brutal entre els mitjans amb què es van afrontar aquelles aventures i el material sofisticat de l’actualitat.

Mentrestant, els dos veterans alpinistes ja han complert 75 anys. Han tancat la botiga familiar i el cicle de les grans ascensions, però deixaran la millor herència amb la satisfacció i discreció que els ha acompanyat sempre. Ho vam poder veure en l’homenatge que el festival de Torelló els va retre el mes de novembre passat. Un d’aquells actes que els incomoda tant, però que també tant es mereixen.

TEXT: Xavier Maduell

Flaix…
CHRISTIAN RAVIER
(Dordonha, 1964)

Guia d’alta muntanya

Escalador i alpinista. Va començar a escalar als 8 anys i ha obert més de 170 vies. Ascensions destacades als Pirineus, Alps, Dolomites, península Ibèrica, Sardenya, Marroc, Jordània, Mali, Argèlia, Patagònia, Yosemite, Utah, Canadà, Noruega i Escòcia.

Autor de les guies d’escalada Falaises de la Mature (juntament amb P. Puiseux), Passages Pyrénéens (juntament amb R. Munsch i R. Thivel) i Taghia, montagnes berbères.