Sebastián Álvaro

L’any 1982 la Televisió Espanyola estrenava el programa Dimensión 8.000, dirigit per Sebastián Álvaro. Titulat posteriorment Al filo de lo imposible, aquest programa no només ha esdevingut un fenomen dins la graella televisiva, sinó que ha aconseguit la fita de mantenir-se més de 25 anys en antena malgrat tenir un format documental i estar adreçat a un públic minoritari.

Darrere del fenomen Al filo trobem Sebastián Álvaro, director i creador d’aquest programa ara fa 26 anys. Ell signa la majoria dels documentals, que han acabat impregnant-se de la personalitat del seu autor: romàntic i apassionat, a vegades excessiu i grandiloqüent, però fidel a l’esperit dels grans aventurers que tant admira: el duc dels Abruzzi, Shackelton, Scott, Mallory o Bonatti. Sebastián Álvaro té el mèrit d’haver-nos permès gaudir de projectes tan agosarats com saltar en parapent des d’un globus sobre els Andes, trepitjar els “tres pols” de la Terra (N, S i Everest) o filmar l’ascens a muntanyes tan exigents com el mateix K2. Ja són més de vint-i-cinc anys en antena d’un programa d’aventura que ha contribuït al rellançament de l’alpinisme estatal i ens ha fet reflexionar sobre qüestions ètiques relacionades amb el món de la muntanya i la necessitat de preservar el medi natural.

-Fins a quantes vegades has estat al peu de l’Everest?

-Quatre cops, i quatre més al peu del K2. Crec que hauré estat unes seixanta vegades entre l’Himàlaia i el Karakoram. I fins a quatre vegades més a l’Antàrtida.

-Amb aquesta trajectòria ets conscient que despertes força enveja dins els cercles alpinístics?

-Em sembla que tots tenim dret a escollir el tipus de vida que volem, encara que la meva no és exempta de disgustos i d’una duresa que molta gent no estaria disposada a assumir. Em refereixo als costos personals i familiars que aquest estil de vida suposa i també a haver de dormir durant més de vuit mesos en una tenda de campanya superada la cinquantena d’edat. Però sí que em puc sentir un privilegiat perquè visc el tipus de vida que jo volia.

-I tot gràcies a Al filo de lo imposible. Com va poder arrencar aquest programa?

-Des de molt jove que faig muntanya. Jo vaig créixer amb els valors del millor alpinisme i els meus herois de joventut van ser Bonatti o Diemberger, els escaladors que van fer gran l’alpinisme. Després vaig entrar a treballar a Televisió Espanyola, on era tècnic de so. Però va ser la casualitat d’un personatge que es va creuar a la meva vida, Manuel Martínez Musgaño –per mi el gran revolucionari de l’alpinisme a Espanya–, que als anys setanta em va demanar fer-li un petit documental en súper 8 sobre el free climbing. La pel·lícula va tenir cert èxit entre els cercles de muntanya. A partir d’aquest film va sorgir la proposta per anar a l’Himàlaia. I per primer cop em vaig adonar amb claredat que podia compatibilitzar la possibilitat d’anar d’expedició amb el que era la meva professió. Vaig tenir la immensa sort que als caps de televisió els va semblar una idea excel·lent, i així fins avui.

-Quin estil de documental va influir en la concepció del programa?

-Quan vaig començar a plantejar-me Al filo, per mi va ser un bon exemple algun programa de la televisió francesa com Quadern d’aventura. S’hi barrejaven diferents documentals d’aventura, però tenien un nivell desigual perquè els reportatges s’encarregaven a diferents expedicions. Des d’un principi jo volia establir un equip fix. A més, jo havia vist poc cinema de muntanya, però molt documental clàssic: les primeres pel·lícules d’Scott, el material que va rodar Vittorio Sella amb el duc dels Abruzzi i les filmacions de Shackelton o Leni Riefenstalh. Aquests són els grans inspiradors d’Al filo.

-Us imaginàveu poder arribar a celebrar aquests 26 anys en antena?

-Tot l’equip estem sorpresos. Però s’ha donat també certa tenacitat i tossuderia per part nostra, tant en els moments dels accidents greus, en què hem hagut de fer el cor fort i continuar endavant, com també per saber mantenir-nos fora del corrent immoral de teleescombraria que sacseja tot Espanya. Però també per haver-nos quedat al marge de les lluites partidistes que hi ha dins la televisió.

-Què ha aportat Al filo al món de l’alpinisme i l’aventura en general?

-Crec que el programa ha obert un espai per a l’aventura que abans no existia a Espanya. En aquests 26 anys hi han passat més de 1.500 especialistes i si avui hi ha una incipient professionalització –conferències, revistes, expedicions, etc.–, en molts aspectes ha estat pel fenomen Al filo. Des de Juanito Oiarzábal, Ferran Latorre, Juanjo Sansebastián, Ramón Portilla…, tots s’han pogut anar professionalitzant en diferents vies: qui no té una marca esportiva porta les relacions públiques d’una empresa, i qui no col·labora en premsa està impartint conferències.

-Haver pujat els 14 vuit mils més alts del planeta és la fita més remarcable en aquests 26 anys de programa?

-És veritat que hem pogut escalar els 14 vuit mils encara que ens falta pujar la banderola al Kangchenchunga –ens vam quedar a 8.500 metres–; no ens preocupa, ja ho farem. També hem trepitjat el tres pols de la Terra: l’Everest, el pol Nord i el pol Sud, fita molt difícil. Però per mi encara té més importància haver trepitjat el pol Nord geogràfic, o la darrera travessa de l’Antàrtida, de punta a punta, feta per Larramendi.

-Vist des de fora sembla que aquest programa suposi un gran cost per a la televisió. És així?

-Els costos d’un programa com Al filo són mínims dins d’una televisió. Mentre que un documental de la BBC pot costar entre 100 i 150 milions de les antigues pessetes, un programa nostre en val uns 10 o 12 de mitjana. El pressupost de tot un any d’Al filo no supera el que val un únic partit de la Champions. Aquests costos moderats també expliquen la nostra pervivència.

-Amb quins criteris escolliu els projectes que voleu gravar?

-Primer hi ha d’haver coherència entre l’objectiu que ens plantegem i l’equip que ho farà. Això, que sembla tan obvi, avui falla en moltes expedicions. Fa dos anys vam veure en el K2 que el 50 % de les expedicions no eren a l’altura d’aquest vuit mil i que només hi pujarien si tenien sort i si els col·locaven les cordes. Altres vegades hem abandonat certs projectes perquè nosaltres no érem a l’altura o perquè no es podien filmar, l’altre aspecte que sempre valorem. En aquest sentit ens han plantejat projectes en solitari que encaixaven amb la nostra filosofia, però que per les dificultats de filmació no aconseguiríem el nivell que ens exigim.

-I quins serien aquells capítols que marquen aquests 26 anys en antena?

-Clarament hi ha capítols que ens han fet créixer com el del K2 de l’any 1983. Va ser una expedició irrepetible que ens va permetre anar-nos-en fins a quatre mesos a la cara sud-oest del K2. Va servir per consolidar un primer equip i veure la direcció que volia prendre el programa. El següent pas va ser pensar de manera més oberta i no centrar-nos únicament en la muntanya; així van néixer els primers capítols amb piragües i parapents. Un altre capítol significatiu va ser la reconstrucció de l’accident de Rabadá i Navarro, que ens porta a la nord de l’Eiger amb el material de l’època per explicar una història basada en el gènere cinematogràfic, però sense perdre l’esperit del documental. Després vindria el de la reconstrucció de Mallory a l’Everest.

“Crec que conscienciar per a la protecció del medi natural no és un favor, és una obligació”

“El pressupost de tot un any d’Al filo no supera el que val un únic partit de la Champions”

-És difícil editar un capítol com el del K2 de l’any 94 on en un accident perdeu un dels alpinistes que hi col·labora?

-Per muntar el capítol del K2 vaig haver de deixar passar tot un any meditant si valia la pena explicar tota la història. Realment és un dels moments en què et planteges moltes coses i suposo que això passaria a qualsevol que se li mati un company en el treball. En aquests 26 anys de feina jo he perdut fins a 25 amics molt propers, no només d’Al filo. I crec que és difícil trobar una altra professió, a no ser que siguis corresponsal de guerra, en què vegis l’elevat preu que té mantenir-te en la professió.

-Què ha canviat en aquests 26 anys en l’alpinisme espanyol?

-Al final dels anys setanta Espanya no pintava gens en l’alpinisme internacional encara que existeixi cert interès en una mena de recuperació de la memòria històrica de l’alpinisme en què precisament es tergiversa aquesta història. Però les dades ho diuen tot: els britànics intenten el primer vuit mil el 1895, mentre que els espanyols, el 1973. I tota la muntanya que s’està fent aleshores, que és molt voluntariosa, no és res comparada amb la muntanya que es fa a la resta del món. Rabadá i Navarro moren l’any 63 a la nord de l’Eiger, mentre que tots els països alpins ja estan escalant els darrers vuit mils i obrint noves rutes a l’Himàlaia. En canvi ara tenim dos dels 13 alpinistes del món que han completat la cursa dels 14 vuit mils, tenim excel·lents equips d’escalada esportiva i noies escaladores a un gran nivell, tant en grans parets com en alpinisme clàssic. Potser ens falta més atreviment a l’Himàlaia, però ja comença a venir una nova generació.

-Creus que hi ha cert conservadorisme en l’alpinisme actual?

-Jo crec que és tant el camí recorregut que és normal certa davallada. I crec que en això també hi té a veure la davallada de l’alpinisme català i madrileny. Mentre que en els darrers anys el govern basc ha promocionat l’alpinisme, a Catalunya i a Madrid les ajudes oficials s’han estancat o han desaparegut. Però només cal llegir en les revistes com hi ha joves alpinistes que s’atreveixen en rutes de dificultat en set mils i en solitari. En aquesta direcció ha d’anar l’alpinisme.

-Ets molt crític amb el que denomines capitalisme alpí o comercialització de les expedicions. Hi ha marxa enrere amb aquest fenomen?

-Es pot lluitar ideològicament i és el que fem perquè finalment cadascú de nosaltres forma la societat. Crec que això s’acabarà el dia en què estigui mal vist pujar a l’Everest utilitzant oxigen. Com diu el filòsof José Antonio Marina en seu el llibre La intel·ligència fracassada, “davant el joc brut, si l’home té qualsevol dubte, només es pot agafar a l’ètica, i l’ètica sempre és la nostra taula de salvació”. Per mi això també és aplicable a l’alpinisme modern.

-La preocupació pel medi ambient també forma part del tarannà d’Al filo. Ets optimista de cara al futur?

-A mi m’agradaria retirar-me al Pirineu d’Osca, el més bonic, encara que amb els projectes de certes estacions d’esquí s’amenaça el futur de les muntanyes de tot Espanya per la gran febre constructora que hi impera. La meva preocupació és saber si, quan aconseguim aturar-ho, hi haurem perdut massa. Per això crec que conscienciar per a la protecció del medi natural no és un favor, és una obligació. Les federacions de muntanya també haurien de fer-hi més. Elles tenen l’obligació de salvaguardar les muntanyes i algunes federacions potser se n’han oblidat. Al final tot és especulació i molta amb el beneplàcit dels poders públics. Com també diu J. A. Marina, “la irritació és saber que el que s’està fent és una completa estupidesa”. Estem comprometent el nostre futur, quan hi ha països com Nova Zelanda o Costa Rica que protegeixen els seus territoris verges perquè saben que és la seva major riquesa turística.

-Confirmat que Al filo encara continuarà, tens algun projecte ambiciós que t’agradaria filmar?

-Com a gran projecte m’agradaria reconstruir la vida del duc dels Abruzzi, que ja vam començar a fer l’any 2000 reproduint la seva expedició al Chogolisa, encara que després ens van robar la pel·lícula a l’aeroport d’Islamabad. És l’única vegada que hem tingut un ensurt d’aquesta categoria. Però m’agradaria fer una pel·lícula sobre la seva vida, des que va néixer al palau d’Orient fins a la seva mort a Somàlia. En el seu temps va estar a la muntanya de San Elías, al pol Nord, al Karakoram i al Ruwenzori, ja que va ser el primer que va escalar les muntanyes de la Lluna. Va ser contraalmirall de l’armada italiana i va estar a Somàlia en un projecte de cooperativa agrícola. En definitiva, va ser un avançat al seu temps i tot allò que va fer ho va fer molt bé.

-I deixant anar la imaginació: quines són les grans aventures pel futur?

-Realitzables? Un projecte per a 50 o 60 anys: escalar el cràter Olimp del planeta Mart, de 12 quilòmetres de paret. És un projecte per a les generacions futures.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…
SEBASTIÁN ÁLVARO
(Madrid, 1950)

Periodista, escriptor i conferenciant.

Creador (l’any 1982) i director del programa de Televisió Espanyola Al filo de lo imposible.

Més de 140 expedicions: 14 vuit mils, travessa del pol Nord i el pol Sud, gel patagònic sud, Andes en globus, deserts, exploració de l’Antàrtida, etc.

Documentals premiats en festivals de cine i televisió: Medalla de Plata del Festival Internacional de Nova York, Banff, Calcuta, Torelló, 2 premis Ondas i 9 premis de l’Academia de las Ciencias y las Artes de la Televisión.