Luis Alfonso, Luichy

Escalar, escalar i escalar. Luis Alfonso, més conegut per Luichy, és un experimentat escalador amb més de mil vies obertes. No ha renunciat mai a la seva atracció pel món vertical i n’ha fet el fil conductor de la seva vida laboral amb l’edició de les seves conegudes guies d’escalada d’arreu de Catalunya.

Tot i ser un “fanàtic” de l’escalada, en Luichy és un escalador de mentalitat oberta, d’aquells que no s’aferren a un estil. Esportiva, artificial, clàssica… és igual. A ell només li interessa escalar. Ha desenvolupat una intensa activitat obrint vies i el seu terreny de joc predilecte és la zona de Cavallers i Escales, a la Ribagorça. Des de fa uns anys resideix en aquesta comarca pirinenca potser perquè la gran ciutat i la seguretat d’una feina estable no era el que més l’atreia. La seguretat ja se la procura quan llança els llargs de corda.

Però en Luichy també destaca en la seva doble faceta divulgadora: a través de l’autoedició d’unes guies que amb el temps han esdevingut un referent entre el col·lectiu escalador, però també a través de la seva pàgina web. Amb tot aquest bagatge, en Luichy s’ha convertit en un bon coneixedor de l’estat actual de l’escalada catalana.

-Què significa l’escalada per a tu?

-M’agrada escalar i m’agrada variar de tipus d’escalada, conscient sempre de les meves limitacions. No he buscat mai cap mena d’explicació filosòfica de per què m’ha enganxat l’escalada. Això sí, quan porto uns dies sense enfilar-me, ja m’agafa un no sé què.

-Però com s’acaba convertint l’escalada en una de les teves grans passions?

-Suposo que com la majoria d’escaladors: a través d’un centre excursionista. En el meu cas va ser a l’antiga Unió Excursionista de Catalunya de l’Hospitalet de Llobregat. Ens van portar a provar l’escalada al Papiol en vies de burins. A mi em va agradar i pensava que allò ja era l’escalada. Però després ens van dir que havíem de provar l’escalada en lliure, al Garraf, i no pots imaginar com ho vam passar de malament! Mentre que al Papiol podia pujar ajudat pels estreps, allò de l’escalada en lliure era una altra cosa. Érem a finals dels setanta i encara s’escalava amb bota dura. Em va tocar una via de tres llargs. Va ser força traumàtic. Després va venir l’etapa d’aprenentatge en la qual tot et sembla impossible i et penses que ets un inútil. Només quan comences a dominar la tècnica t’adones que l’escalada t’enganxa.

“Encara avui m’adono que em queden moltes coses per aprendre de l’escalada”

-En els teus inicis vas passar per algun curs d’escalada?

-Vaig tardar força a poder fer un curs entre altres coses perquè en aquells anys no hi havia tanta oferta. Amb un grup d’amics vam comprar deu mosquetons de ferro, una corda i dos talabards de pit. Anàvem a escalar al Papiol. Més tard ja vaig poder fer un curs que em va servir per adonar-me que no en tenia ni idea. Encara avui m’adono que em queden moltes coses per aprendre de l’escalada.

-Quina valoració fas dels cursos que s’imparteixen actualment?

-Si els cursos estan ben plantejats, són molt recomanables, però no sempre és així. Més que ensenyar a progressar, han d’estar orientats a la formació en seguretat. A més, la pràctica de l’escalada evoluciona molt de pressa. Crec que un bon instructor ha de saber adaptar-se als canvis, ha de tenir inquietud per provar el nou material i ha de ser crític amb les innovacions, perquè no tot el que surt publicat en un catàleg és bo. Després d’haver presenciat no fa gaire temps com en un curset encara ensenyaven a assegurar amb un vuit, no em queden gaire més coses per veure.

-Tantes mancances hi ha en temes de seguretat?

-Sí. El material existent avui és de molta qualitat, però un percentatge molt elevat d’escaladors asseguren malament. L’escalador ha de saber valorar si el material que utilitza està en bones condicions, si està preparat per escalar aquella via i si està assegurant correctament al company de corda. És molt fàcil veure aquestes deficiències visitant diferents escoles d’escalada esportiva. Sembla que l’escalador no és conscient del que es juga quan assegura al company. I penso que el grigri, tot i que s’utilitza malament, ha salvat moltes vides.

-En què es falla en l’ús del grigri?

-Es tracta d’un aparell automàtic que funciona molt bé, però el fabricant diu que no s’ha de deixar anar mai la mà de la corda inactiva. En canvi, molts escaladors la deixen anar alegrement i utilitzen cordes de diàmetre inferior al recomanat.

-Lligat amb el tema de la seguretat, què opines sobre el reequipament de vies?

-Estic bastant cansat d’aquesta qüestió. Jo he reequipat vies i estic a favor de canviar una assegurança per una altra: allà on hi havia una expansió, posar-ne una de nova. Però d’aquest tema tothom en parla i gairebé ningú no fa res. Jo crec que reequiparé algunes de les meves vies i acompanyaré els amics a reequipar les seves.

-Portes escalant més de 30 anys. Quins són els canvis més significatius que ha viscut la pràctica de l’escalada?

-De canvis n’hi ha molts i de molt substancials. En podríem escriure un llibre. I encara que uns canvis són bons i altres no tant, no tots influeixen de la mateixa manera. Tot i això, hi ha molts escaladors que continuen escalant com en els anys setanta i en indrets on pràcticament ja no hi va ningú. Aquest és un dels aspectes positius d’aquest esport: si t’interessa, puges al tren, i si no, et quedes a l’estació que més et convingui.

-I cap on pot evolucionar l’escalada en els propers anys? Es pot superar grau o ja està tot vist?

-Jo crec que mai està tot vist i imagino que això només acaba de començar. Quan es va assolir el sisè grau, es deia que estàvem al límit de les possibilitats humanes. En canvi això avui fa riure. Suposo que amb l’experiència de l’entrenament i del grau assentat s’arribaran a fer bestieses molt més grans que les d’avui. Per exemple, un 9a com Action directe però de 40 metres.

-A part d’escalar, destaques per la teva important faceta divulgadora. D’on surt aquesta inquietud?

-Neix del mateix interès que jo tinc de poder consultar informació quan visito zones d’escalades. Crec que és bo que la gent pugui accedir a tota la informació que hi ha de les diferents escoles i que l’aprofiti com millor li convingui.

-Així neix la vostra editorial, Supercrak?

-El naixement de l’editorial no va ser una idea preconcebuda. Un dia, parlant amb el Xavi Buxó, va sorgir la idea de fer una guia sobre Terradets. Amb el que vam treure d’aquesta guia vam fer la de Vilanova i així anar fent. Al final hem creat un catàleg amb quasi vint títols. Però si calcules totes les hores que hi has invertit, no surt molt a compte. El més important és que fem allò que ens agrada, sense cap mena de pressió i el millor que podem.

-Quins projectes teniu entre mans?

-Recentment hem publicat tres guies noves del Pirineu. El proper títol serà Catalunya Wild West, sobre les zones de la franja –Tartareu, Os de Balaguer, Santa Anna, Santa Linya, Alòs de Balaguer– que estan equipant escaladors de Lleida. Però també continuem barrinant altres idees.

-Vas ser director de la despareguda revista Extrem. Com valores aquella aventura i com veus el panorama editorial actual sobre l’escalada?

-Vaig ser director d’Extrem perquè algú ho havia de ser. M’ho vaig passar molt bé i realment, si el projecte hagués funcionat, hauria estat l’única raó per la qual no hauria marxat de Barcelona. Però per problemes de pressupost la revista es va deixar d’editar. Respecte a l’oferta informativa actual, sóc conscient de les dificultats que tenen les revistes especialitzades per accedir a les fonts d’informació, entre altres coses perquè hi ha qui vol mantenir en secret les noves zones on s’escala. Al final, tot i la gran quantitat d’informació que hi ha, o és molt localista o es repeteix molt allò que ja coneixem: mateixos escaladors, mateixes escoles…

-Sobre les noves escoles d’escalada, quines en destacaries?

-És molt difícil destacar-ne una sobre les altres perquè constantment hi ha llocs nous. És la sort que tenim a Catalunya, que tot és roca on enfilar-se: Pirineu, Prepirineu, les muntanyes de Prades, on hi ha molta paret per obrir, o Montserrrat, que no te l’acabes mai.

-Respecte al nivell, creus que èxits com els del Ramon Julián o l’Edu Marín són un reflex de l’alt nivell de l’escalada a Catalunya?

-Sí. Hi ha molt bon nivell d’escalada. Però també és veritat que en el cas d’aquests dos escaladors, a part de les seves grans qualitats, han tingut la sort de començar amb una bona base, un grau assentat i un sistema d’entrenament.

-Des de la teva doble experiència d’obrir vies i de residir al Pirineu, com veus les limitacions que s’imposen en els accessos al medi natural?

-En temes de restriccions s’estan fent grans animalades. A més, les decisions les acaben prenent polítics que no tenen ni idea d’allò que tenen entre mans. Sembla que tots s’acaben guiant per les mateixes pautes, com si tots els parcs nacionals haguessin de tenir àrees restringides. Els qui vivim al Pirineu veiem moltes contradiccions: els polítics restringint, però a la vegada ajudant a massificar la muntanya amb les campanyes publicitàries que fan. Fa gràcia, però els mateixos que estan destrossant el país i el planeta també aproven unes lleis i acaben girant la truita. Finalment sembla que els qui destrueixen siguem els quatre arreplegats que des de sempre hem trescat per la muntanya. Deixa’m dir també que les restriccions justificades em semblen correctes.

-Com valores la transformació de les zones de muntanya en nom del progrés?

-Per a molts veïns de la zona, fins i tot amants de l’excursionisme, aquest progrés és bo perquè és font de riquesa, de feina i de possibilitats de cara al dia de demà. Però, particularment, t’adones que moltes inversions que es fan destrossen, contaminen i no acabes d’entendre que millori el seu futur. A mi em sembla que només es vol traslladar la fórmula del turisme massificat de platja a la muntanya.

“El paisatge més bonic on he escalat mai és el Sàhara”

-Per acabar, destaca’ns alguns dels teus viatges que has realitzat per escalar?

-M’agrada viatjar, encara que tampoc he anat a molts països. Però si he de destacar algun lloc en concret, em quedo amb el desert. El paisatge més bonic on he escalat mai és el Sàhara. Escalar al desert és una experiència incomparable.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…
LUIS ALFONSO SANZ, LUICHY
(Barcelona, 1963)

Escalador

Editor de les guies SuperCrak

Ha obert més de 1.000 vies d’escalada.

Intensa activitat a la zona de Cavallers i Escales (Alta Ribagorça)

Ha escalat també a Namíbia, Sud-àfrica, Sàhara, Marroc, Estats Units, Noruega, França, Itàlia, Equador i Andorra.