Quin dia feia amics

Bormio, 19 de febrer de 2026, dia per a la història de l’esquí de muntanya mundial i per a l’esquí de muntanya català.

La pintoresca població de l’Alta Valtellina es lleva sota una nevada imponent, una nevada d’aquelles de postal, com si volgués anunciar que el dia seria dels més bonics que hem viscut a la història dels esports de muntanya.

Només entrar al recinte olímpic, comences a trobar familiars i amics, a gent vinguda de pràcticament tots els racons de Catalunya i amb un gruix important des del Bages, el Berguedà, el Ripollès i el Pla de l’Estany.

L’Uri, la Maria i l’Ot, són els protagonistes amb lletres grans d’un dia que posa en valor la feina feta des de fa molts anys per les entitats de la FEEC i el Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya. Sí, hi som, sí, tenim a tres esportistes a semi-finals i tenim la grada plena de senyeres i embogida amb els nostres esportistes que fan patir i gaudir, amb pràcticament la mateixa intensitat, als “tiffosi” que han arribat fins a la Llombardia.

La seguretat de l’organització comença a fer treure les senyeres i les senyeres estelades que portaven els aficionats catalans per animar als seus. L’Andreu i la Sònia a primera línia intenten dialogar amb els membres de seguretat que sembla que tampoc entenen massa bé aquella decisió que segons expliquen arriba com a normativa del COI.

Sona el tret de sortida de les semi-finals i la grada és completament plena, no deixen entrar a ningú més i els “suporters” es van distribuïnt pel recorregut de la cursa. Aquí, al costat de l’Stelvio, on s’han escrit pàgines històriques de ciclisme, tres catalans estan a punt d’entrar per la porta gran als llibres dels Jocs Olímpics.

Els aficionats catalans segueixen passant els nervis com poden i la Maria cau a les semifinals amb el cap ben alt i situada entre les dotze millors del món. La Susanna i el Jordi, pares de la Maria i la colla de Santpedor, aplaudeixen com mai i mostren aquella cara de felicitat per veure a la “desendreçada” de casa on l’estan veient.  La “Meri” és a una semifinal olímpica i quan surt del recinta es troba els seus amb les llàgrimes per dins fins que troba en Roger i després a les amigues i a la Susanna i al Jordi que esclaten a plorar abraçant a la Maria. Sí Maria, Santpedor, no només és el poble de l’entrenador del Manchester City.

Segueix nevant fort a Bormio, neu humida, neu d’aquella que s’enganxa i l’Uri i l’Ot, ho tenen tot preparat per a realitzar unes sèries per emmarcar i classificar-se per la final. La grada celebra la classificació dels dos catalans per la final i la jornada comença a posar-se de cara per a poder celebrar la primera medalla catalana.

L’andalusa, Ana Alonso, reneix després d’un calvari i la “motomami” gran, es penja un bronze, per darrera de la suïssa, Marianne Fatton, que quan ha tocat ha dit “soc aquí” i la francesa, Emily Harrop, que es queda sense un or que semblava cantant.

Alguns aficionats catalans, ja sabem com som, ja diuen: “mireu que li ha passat a l’Emily”, deconfiant de la victòria de Cardona, però només són els més catastrofistes o els “alçarecopes” que han passat temps difícils i ara veuen massa a tocar la primera medalla catalana en uns Jocs d’Hivern.

No, no hi ha sorpreses, Oriol Cardona es cobreix d’or a Bormio. El petit de cal Cardona Coll, fa plorar i emocionar a tots els que l’han seguit, aplaudit, acompanyat, entrenat i estimat. Cardona alça el puny mirant el cel, recorda a l’avi i les senyeres tornen a voleiar amb força per a celebrar la victòria del del Pla de l’Estany. En Joan, el pare, aquest cop no ha pogut fer pells amunt i avall i ha aguantat pacient a la grada fins que arriba l’Uri. Al costat el Nil, el germà, que s’abraça al seu pare quan veu entrar a l’Uri. La bandera de l’Ski CLub Camprodon aprofita el vent de Bormio per fer-se veure i els fills del vent ja tenen un soci de l’entitat campió olímpic.

L’Uri però no està sol, un jove berguedà l’ha acompanyat a la final, un enamorat de la Patum i de la seva terra, ha estat cinquè en la final olímpica i ha fet fregar els ulls a tota una colla d’entrompats que han portat la bandera de les mitges llunes fins a terres italianes.

La primera medalla d’or catalana del sud, recordem sempre al gran Martin Fourcade, viatjarà cap a Catalunya amb l’Oriol.

Comencen el grapat de llàgrimes i d’emocions contingudes, aquelles que surten de cop en dies molt especials, aquelles que has guardat durant tota una llarga matinal nevada a Bormio i que ara exploten i s’omplen de records a cada instant.

La cara i les mans enlaire del Marc i la Clàudia que són allà, l’Andrés que no pot ni parlar i el somriure etern de l’Aribau, l’Andreu i l’Arnau, que han vist crèixer a l’Uri.

Les abraçades llargues, els petons, les emocions més essencials i aquelles paraules d’una mare o d’un pare que pacients esperen als seus fills que van sortint amb comptagotes de les instal·lacions olímpiques d’aquell ciutat italiana que com Roma, per un bon grapat de catalans, serà eterna.

Els carrers de Bormio s’omplen de celebració de “Virolais” i de “Tirabols” que fan saltar i cantar als molts catalans i catalanes que s’han desplaçat fins aquí, fins aquest punt, on hem tocat el cel en un dels dies més bonics de l’esport català, on potser ens han tret senyeres però ja no ens podan treure una medalla d’or i dos diplomes olímpics.

Quin dia feia amics, quin dia.