Quan l’any 2012 Kilian Jornet va iniciar els seus “Summits of my life”, començava un projecte que endreçava de forma cronològica els nous reptes que es marcava l’esportista cerdà durant els cinc anys següents. L’objectiu era capturar l’essència més minimalista de la muntanya i guardar-la en aquell pot on es desen els moments viscuts en cada aventura. Kilian Jornet es marcava superar el temps d’ascensió a set cims emblemàtics situats a diferents punts del planeta.
“L’Stéphane va morir com va viure, amb felicitat, en silenci, sense cridar, sense fer soroll, però a les altures. Amb l’elegància i la humilitat que va caracteritzar la seva vida, va caure dolçament com cau un arbre. Amb l’Stéphane teníem molts projectes. Primer fou ídol, després mentor i finalment amic. Havíem parlat moltes vegades de les muntanyes que volíem escalar, dels somnis que volíem intentar. Ho continuarem fent per tu, Steph”. Així relatava Jornet la mort d’Stéphane Brosse a l’Aiguille d’Argentière (massís del Mont Blanc), que va marcar de forma determinant l’inici d’aquest repte vital.
Aquest 2017 Kilian Jornet ha culminat el sisè dels set objectius (li falta l’Elbrus) en assolir el cim de l’Everest sense oxigen, el maig passat. Ho va fer en dues ocasions en només sis dies, per la via normal de la cara nord. En la primera ascensió, l’alpinista i corredor català va sortir del monestir de Rongbuk (5.100 m), va fer el cim de l’Everest (8.848 m) d’una tirada i va aturar el descens al campament base avançat (6.400 m). Jornet va tardar 26 hores fins al cim i 12 h més fins al campament (38 h en total). El segon atac va tenir com a punt de sortida i arribada el campament base avançat. En aquesta ocasió el registre va ser de 17 h fins al cim i de 28 h 30 min sumant la pujada i la baixada de l’Everest. La marca de Jornet s’ha quedat molt a prop de les dues ascensions més ràpides registrades fins ara al sostre del món. L’any 1996, Hans Kammerlander va trigar 16 h 45 min en la seva ascensió per la cara nord, mentre que l’austríac Christian Stangl el rebaixava a 16 h 42 min deu anys després. Tot i no ser el millor registre, quedaran per al record de tots els dos ascensos rapidíssims i pràcticament consecutius de Jornet a l’Everest.
ALTRES “CIMS DE LA VIDA” DEL KILIAN:
| 2012. Mont Blanc (4.810 m). 1a part: encadenar vuit cims del massís. 2a part: de Courmayeur a Chamonix per l’aresta Innominata. |
| 2013. Mont Blanc (4.810 m). Rècord d’ascens i descens del cim amb sortida i arribada a Chamonix: 4 h 57 min. |
| 2013. Cerví (4.478 m). Rècord d’ascens i descens amb sortida i arribada a Cervinia: 2 h 52 min. |
| 2014. Denali (6.186 m). Rècord d’ascens i descens per la via Rescue Gully: 11 h 48 min. |
| 2014. Aconcagua (6.962 m). Nou registre amb sortida i arribada a Horcones: 12 h 49 min. |
Onze preguntes a: Kilian Jornet
- L’Everest ha estat el més difícil dels “Summits of my life”? Segurament ha estat el més complicat en termes de condicions i aprenentatge. El 2015 no vam poder-hi anar pels terratrèmols i l’any passat hi vam anar, però les condicions no eren propícies. Durant aquests tres anys he après molt i aquesta experiència m’ha ajudat a superar el repte. Però la resta de “Summits” també van ser complicats, ja fos per les condicions, el rècord que hi havia establert, etc.
- Continuaràs compaginant alpinisme i competició? M’agrada fer una mica de tot: gaudir de la muntanya des de perspectives diferents. No deixaré de córrer ni de competir i sobretot no deixaré d’anar a la muntanya.
- Tornaràs a l’Himàlaia? Segurament. Hi ha moltes coses a fer-hi.
- La teva ascensió a l’Everest pot canviar la forma d’atac als vuit mils? No sé si és amb la meva ascensió, però m’ha servit per comprovar el que tenia en ment: es poden fer expedicions molt més curtes i actives, escalant o encadenant cims com es fa als Pirineus o als Alps. Cal fer un molt bon entrenament i una aclimatació prèvia, però és possible.
- Les noves generacions viuen més el repte esportiu. Ha canviat definitivament la forma d’anar a la muntanya? No. Ja Comici parla en els seus diaris dels temps que trigava a escalar parets. També Buhl, Barbier, etc. Messner entrenava específicament i va començar a escalar ràpid parets com l’Eiger o les Droites. Anar ràpid sempre ha estat una part important de l’alpinisme.
- Et planteges intentar fer els catorze vuit mils? No. No és una cosa que em motivi.
- Es parla molt d’estil alpí i fins i tot d’estil Kilian. Com hem de definir el que has fet? Per mi? Pujar una muntanya.
- En quin moment dius: “Hi torno”? En arribar al campament base avançat, sabia que si hi havia una altra finestra ho volia provar de nou. No sabia si seria possible, però físicament em trobava bé i volia tornar a intentar-ho.
- Quina sensació vas sentir quan vas fer cim? Alleujament de saber que ja no havia de pujar més i alegria d’haver pogut pujar sense oxigen. De totes maneres, allà dalt no ho assaboreixes gaire perquè t’has de concentrar per fer la baixada amb seguretat.
- Has sentit por en algun moment? No, realment. Sí que hi ha certa exposició i compromís que acceptes, però por no.
- Algú ja diu que ets un extraterrestre. Què els diries? La gent parla massa.
- Entrevista publicada a la Revista Vèrtex 272. maig-juny 2017
Text: Ivan Torres/Quim P. Casadesús Fotografies: Summits of my Life
