L’any de la utopia negativa orwelliana Nil Bohigas i Enric Lucas acompanyats per les seves respectives parelles, Montse Soteras i Anna Masip, se’n van a la paret sud de l’Annapurna amb la idea d’ascendir-la en estil alpí fins al cim central. La càrrega de l’expedició, de 200 kg, arriba al verdíssim camp base, a 4.500 m, després de superar un inesperat contratemps: els portadors (pocs més d’una dotzena) es neguen a travessar la gelera camí del Santuari dels Annapurna i abandonen els expedicionaris. No hi ha alternativa: els dos alpinistes, amb l’ajut de les seves companyes, han de transportar la càrrega a través de la neu. Un bon entrenament que serà completat les setmanes següents amb algunes ascensions a cims propers.
Poc després d’emplaçar el camp base, hi arriba una expedició suïssa amb Loretan i Joos, que s’instal·la molt a prop. Les relacions de veïnatge són esplèndides; però alpinísticament els suïssos dubten de les possibilitats de Bohigas i Lucas, que, dia a dia, s’aclimaten millor i perfilen el seu pla. Amb bon criteri instal·len una petita tenda amb material divers a uns 5.600 m, on troben vestigis del notable trio franco-britànic que va intentar la paret el 1982, quan hi va perdre la vida MacIntyre.
Tot i que algun dels escassos relats disponibles sobre la memorable ascensió són contradictoris i poc curosos, se sap que a finals de setembre la cordada catalana inicià l’atac definitiu. A més dels riscos objectius d’una paret com la sud de l’Annapurna (allaus, condicions de neu i gel, altitud…), els dos alpinistes van haver de fer front a unes dificultats inesperades en el mur que va obligar a la retirada tràgica del 82. La jornada en què van superar aquest tram clau, situat si fa no fa a la meitat de la ruta, només van poder avançar uns 50 m. El 3 d’octubre, després de diverses nits a la paret, algunes caigudes i la pèrdua del martell-piolet per part de Lucas, aquest i Bohigas arribaven al cim de l’Annapurna Central 20 minuts després del migdia.
Gràcies a un potent telescopi que els suïssos havien instal·lat al seu camp base, Masip i Soteras van poder seguir l’ascensió de les seves parelles i van poder donar-los algunes orientacions d’utilitat a través d’un walkie-talkie. Sobretot durant el descens, dut a terme el dia 4 al llarg d’una interminable jornada de ràpels i desgrimpades que va concloure a la tenda situada a 5.600 m. L’endemà els dos alpinistes arribaren al camp base.
S’ha dit i és ben cert que en l’Annapurna de Bohigas i Lucas van confluir feliçment un conjunt inhabitual de factors objectius i subjectius. En qualsevol cas, encara avui és un referent insuperat en aquestes latituds; des d’aleshores no s’ha fet res semblant ni de lluny.
Text: Josep Maria Cuenca #Vèrtex200
