Entrevista a Agnès Riera, Vèrtex número 281

“Vam despertar la gent que volia fer un esport nou, salvatge i lliure”

La Selecció Catalana de Curses per Muntanya ha celebrat els seus vint primers anys d’existència aquest 2018. Un combinat heterogeni, diferent, peculiar i carregat de simbolisme que ha portat el nom de Catalunya arreu del món i ha compaginat temporades d’èxits contundents amb etapes de formació i creixement.

Text: Quim P. Casadesús / Fotos: Col·lecció Agnès Riera/Ivan Torres

La primera selecció que va competir al Campionat del Món de Cervinia l’any 1998 va aconseguir agrupar els quatre millors corredors de muntanya del moment. Entre aquests cal destacar la presència de l’Agnès Riera com a única dona en aquell combinat. Amb ella hem pogut parlar una estona de tots els records que l’han transportada a uns temps d’èxits.

L’Agnès transmet serenor i experiència, com aquella professora convençuda del que fa, que explica als seus alumnes una lliçó molt ben apresa. Vint anys després d’aquella experiència única al peu del Cerví, agafa la perspectiva justa per veure amb els seus ulls tot el que es va fer i aconseguir. Riera fuig d’adjectius grandiloqüents que diu que són per a altres i es refugia en les seves ganes de competir per explicar tot el que va fer en aquells temps de joventut.

Per l’Agnès Riera va ser això, una aventura de joventut que recordarà tota la vida i que li va fer viure un somni al costat de tres noms il·lustres com Quico Soler, Joan Cardona o el seu amic Òscar Balsells. Ara, amb els cabells més blancs però amb les mateixes ganes de sentir-se lliure, l’Agnès entén tot el que va aconseguir la primera Selecció Catalana de Curses per Muntanya. Un embrió natural dels èxits dels futurs esportistes que han portat el nom del país a les grans competicions europees i mundials. Ella va ser la Dartagnan dels mosqueters de Dumas, abans que s’unissin a la selecció altres noms tan destacats com Teresa Forn, Anna Serra i Teresa Roca. Constituïen una deliciosa minoria en un món reservat en aquell temps als homes i elles es van encarregar de demostrar que podien competir al mateix nivell que els seus companys.

Vital, riallera, espontània i directa, amb aquella força que et dona l’experiència i amb el discurs més oficial aparcat, vint anys més tard l’Agnès reconeix que tot va canviar aquell 1998.

Els primers membres de la Selecció Catalana de Curses per Muntanya al Campionat del Món de Cervinia l’any 1998 Foto: Maria Garcia

Com va començar tot?

(Pensa) Si et soc sincera, va començar a la Vall d’Aran. Jo vivia allà. Feia de socorrista els caps de setmana i acabava la tesi doctoral. M’estava preparant a la meva manera per disputar el triatló blanc i just aquell any no es va fer. Llavors vaig conèixer un noi que es deia Òscar Balsells i em va proposar anar a córrer un diumenge a una cursa a prop de Luchon, ja que a França feia temps que es feien curses per muntanya.

Va ser el teu debut?

Sí, em vaig estrenar un dia en què havia plogut molt i estava tot enfangat. Vaig acabar la cursa plena de fang per tot arreu, però vaig gaudir molt d’aquella cursa.

 

I d’aquí a l’Extrem Marató de l’Aneto?

Va ser l’Òscar qui em va explicar que hi havia la cursa de l’Aneto, però em va deixar clar que allò només era per a homes. De la manera que soc, aquella frase em va “picar”. Vaig agafar els apunts de la carrera que havia estudiat (INEFC) i em vaig començar a entrenar. Jo sola em vaig programar els entrenaments per preparar la cursa. Em deia a mi mateixa que la marató de l’Aneto no existia, però tenia clar que l’anava a córrer.

Va donar resultat?

Vaig anar a córrer la marató amb moltes ganes, però amb la sensació de ser una acabada d’arribar en aquell món. Tenia competidores franceses que havien de guanyar, però per l’emoció vaig sortir la primera de les dones i vaig fer tota la carrera sola. Jo pensava que en algun moment m’avançarien, però em vaig trobar les principals favorites de cara. Jo ja baixava i elles encara pujaven. Vaig guanyar aquella competició, em van donar un xec, vaig veure que l’entrenament funcionava i allò em va animar a seguir corrent per la muntanya.

Marató de la Val d’Aran, finals dels anys 90. L’Agnès va guanyar la carrera

Com arribes a la primera selecció catalana?

Un dia em va trucar en Jordi Marimon. No he sabut mai com va contactar amb mi; suposo que a través de l’empresa que va organitzar la marató de l’Aneto, però no ho sé del cert. Ell em va dir que volia que participés en una cursa fora de Catalunya amb un equip que estava preparant. Em van passar a buscar per anar a Euskadi, a la marató de Galarleiz, que estava dins l’Adidas Trail Challenge juntament amb el Maratón Alpino Madrileño i la marató de muntanya de Sant Llorenç. A Euskadi hi vaig anar amb en David Teixidó i en Joaquín Olmo. Estava en plena dinàmica positiva i vaig guanyar. Ho guanyava tot i estava eufòrica. Corria unes cinc hores al dia per entrenar-me per la Vall d’Aran amb una motxilla, dues barretes i un biquini a sota.

L’any 1998 es fa la primera selecció per anar a un Campionat del Món i tu hi vas. Et va sorprendre?

Em vaig preguntar unes quantes vegades per què m’havien seleccionat a mi. No ho entenia, de veritat. Allò va ser màxim. Aquella carrera era un repte molt important per mi. Veure el Cerví allà davant i el nivell de les participants que hi havia generava força respecte. Jo hi arribava bé i em veia amb opcions de lluitar per tot. He de dir que va ser el primer i l’últim cop que vaig sentir tot allò.

La cursa, però, no va acabar d’anar bé…

No, m’esperava fer-ho millor. Em vaig frustrar molt. Al control que es feia al Breithorn em pensava anar de les tres primeres i allí una veu greu em va dir “stop”. Van considerar que hi havia perill de fer un edema pulmonar. No vaig trobar cap espanyol allà per comunicar-me. Vaig demanar seguir, però no em van deixar i em vaig posar a plorar perquè et sents impotent quan et paren. Encara de vegades hi he pensat i continuo creient que no m’haurien d’haver parat. Crec que parant cinc minuts hauria estat recuperada. Jo penso que allí van frustrar molta gent.

Vas pensar a deixar-ho?

Al principi pensava: “Ho engego tot a la merda”. Però després vaig pensar que ho podria fer millor. Llavors havia de decidir si anava un altre cop a l’Aneto, on havia guanyat l’any anterior, o bé optava per una altra prova del circuit a Madrid. En Jordi Marimon va decidir que anés a Madrid, on vaig guanyar i vaig fer el rècord de la prova. Recordo que la gent es preguntava qui era aquella noia que havia guanyat tan sobrada. Em va fer gràcia. Vaig competir en curses per muntanya a primer nivell durant quatre anys, des del 1997 fins al 2000, i me’n vaig anar a treballar a Múrcia. Allí vaig seguir vinculada amb l’esport, però lluny de les curses per muntanya.

Com vas portar el fet de ser l’única noia?

(Riu) En aquell moment pensava que potser no era un esport per a noies. Era molt dur.

Agnès Riera, entrevistada a la meta del Maratón Alpino Madrileño de 1999. Va guanyar i va obtenir el rècord de la prova

Competia només amb les franceses, però s’hi van anar incorporant més noies i Catalunya ha tingut i té grans noms d’atletes femenines de curses per muntanya. Ara crec que s’ha igualat força i ja no es planteja ningú que aquest pugui ser un esport només per a homes.

La gent que competeix a alt nivell diu que costa molt desenganxar-se de la competició. La vas enyorar?

Sí, és clar. Van ser uns anys molt bons. Ara hi penso i crec que m’agradaria provar una selecció de veteranes. No soc tan competitiva com abans i em prenc la vida amb més calma. Abans tenia molt esperit competitiu, volia ser la primera i no sé per què. Ara no vull ser la primera, vull fer les coses amb més tranquil·litat i tan bé com puc.

Creus que hi havia massa exigència en aquella època de competicions?

Tens molta pressió darrere. Quan vaig marxar a Múrcia, vaig agrair la tranquil·litat perquè estava amb força pressió. Decidien per mi i no m’agradava. Jo sempre he estat molt lliure. Quan no em diverteix allò que faig, em començo a qüestionar massa coses.

Vas desconnectar del tot?

 A mitges. Vaig continuar a la selecció, però pensava: “Ja en tinc prou”. Amb l’Òscar Balsells i la Carmen Naranjo vam crear una carrera a la Vall d’Aran: Cursa i Caminada dels 15 Pobles. La Carmen volia recuperar els camins perduts dels pastors de la Vall d’Aran i la cursa va tenir molt bona acceptació. De fet, encara es porta a terme després de vint-i-dues edicions.

Ara, amb vint anys de marge, què creus que va significar aquella primera selecció? 

Per mi va ser un moment que em va canviar una part de la vida. Quan em van passar a buscar per la Vall d’Aran, em van fer sentir molt especial; i el fet de representar Catalunya, quasi no us ho sabria ni explicar. Amb el temps he entès que vam ser pioners i en el meu cas pionera en una selecció catalana que va competir internacionalment. Crec que vam obrir les portes a molta gent que posteriorment ha aconseguit èxits amb la selecció. En aquella època poca gent corria per la muntanya. Vam fer el primer pas i vam despertar la gent que volia fer un esport nou, salvatge i lliure. L’encant de la natura, d’estar allà al mig. Jo no necessito música, ni cascos, ni res. Surto i gaudeixo del que em vaig trobant.

Ha canviat molt?

Aquest darrer estiu vaig poder anar a la Buff Epic Trail i vaig comprovar la gran moguda actual al voltant de les curses per muntanya. Han canviat molt i sincerament ho trobo tot una mica massa exagerat. Tinc amigues de cinquanta anys que han descobert ara aquest esport i hi estan enganxadíssimes. Jo he fet d’entrenadora d’alguna d’elles.

L’Agnès en un descens a la Dolomites Skyrace, l’agost de 1999

Amb quin record et quedes?

Amb els dos primers anys. Van ser els millors. Vaig ser més jo, no teníem límits en aquella època. Vam fer un grup molt xulo amb en Cardona, el Quico Soler i l’Òscar. Ens agradava acabar els entrenaments al riu per fer contrast per a les cames, però al final era veure qui es mullava més.

I els premis?

Els premis i els reconeixements enganxen. Quan competia, era com una motivació. Ara he de reconèixer que he llençat molts dels trofeus que vaig guanyar. Els vaig deixar un dia en una deixalleria. M’he quedat només els més importants. El de l’Aneto sí que el tinc ben guardat.

Tu que vas ser la primera, tindries alguna recomanació per a la gent que comença ara?

Li diria que vagi molt a poc a poc, que vagi fent les curses més curtes i es vagi provant. No només t’has de deixar portar per les emocions, has de posar-hi una mica de seny. Hi ha gent que corre massa guiada per les emocions. Els ossos es desgasten i s’ha d’aprendre també a controlar les lesions.

Ara des de l’aula, en què creus que t’ha ajudat tenir aquesta experiència?

Puc assessorar molta gent en els diferents tipus d’esport que volen practicar i en els diferents àmbits de l’esport. Ara tinc alumnes que estan lesionats amb dotze anys i els dic que potser no es guanyaran la vida amb això i que posin per davant altres prioritats. De vegades és més dura l’aula que una marató de muntanya (somriu).