Pere Rullan

El recorregut esportiu del Pere Rullan és com el d’una cançó d’Antònia Font, plena de noves rimes; és el d’aquell ciclista que fa girar el seu planeta al ritme que li marca una bicicleta. La bicicleta que agafa encara sovint per descobrir noves carreteres perdudes que l’enfilin en algun port sense assolir al costat de l’espai que ha convertit en casa seva. Aquest mallorquí d’origen és un esportista inquiet d’ànima salvatge, fet de trossos de diferents inquietuds que l’han anat omplint de virtuts i vicis i que més endavant ha pogut aplicar en l’exigent món de les curses per muntanya.

Text: Quim P. Casadesús i Josep Llusà

En Pere, rere el seu posat tímid, progressa constant des del dia que va decidir que el món de la muntanya seria el seu decorat perfecte per construir la vida d’un solleric de mar, d’un aficionat a la natació, la vela, el tennis, el futbol o la dansa. Inspirat per Son Torrella, sota l’atenta mirada del puig Major, va començar a enamorar-se d’una muntanya que sempre havia tingut molt a prop i que veia massa sovint molt lluny. Va acaronar la txapela de Zegama on va tocar, tot ple de fang, aquell cel carregat de núvols que amenaçaven la tempesta perfecta al País Basc. Lluny quedaven la volta amb doble pirueta i el relevé dibuixats en una pista de ball de Sóller feia més de deu anys. La passió pel ball del Pere era una etapa passada, com aquell entremès de moros i cristians del Firó o sa Balanguera afinada per la multitud de la seva Sóller natal. Van ser set anys dedicats al món de la dansa, per un dansaire amb ritme de verticals inacabables i baixades tècniques i exigents. Segurament, com explicava el qui diuen que va ser el millor ballarí de tots els temps, Rudolf Nureyev, en Pere és el clar exemple del “fruit del treball, no pas de tenir condicions innates”. Pere Rullan és producte de les ganes, del pas a pas, la persistència, la tècnica i l’anar-hi, anar-hi i anar-hi que ressona entre el parquet i el fang d’aquest jove veterà dels esports de muntanya.

Després de practicar tants esports, com vas acabar competint en curses per muntanya?

Sempre m’han agradat els esports. Vaig començar jugant a futbol i com a esport d’equip no em motivava. Amb dotze anys vaig passar a la dansa, on vaig descobrir un món que m’agradava per la disciplina i la dedicació. La dansa requereix capacitats motrius i físiques. M’agradava plasmar tot el que fèiem i fins als dinou anys vaig estar fent dansa. Jo vivia a Sóller i tenia com a referència les muntanyes de casa. Vaig veure que la dansa no tenia continuïtat per poder-me guanyar mínimament la vida i amb el meu pare, que és professor d’educació física, vaig començar a preparar les proves per estudiar Ciències de l’Activitat Física i l’Esport (CAFE). Vaig introduir-me al córrer per la muntanya per preparar aquestes proves amb algunes curses de la Copa Balear de Curses per Muntanya.

Un solleric que competeix per Catalunya i que estudia entre Madrid i La Corunya?

(Esbufega) Vaig estar dos anys a Madrid estudiant CAFE, però era una universitat privada i em suposava una despesa econòmica gran. He de dir que els meus pares m’ajudaven molt i que han estat sempre al meu costat i del meu germà en totes les decisions que hem pres. Vaig veure que a Catalunya hi havia un centre de tecnificació d’esportistes i tenia la referència del Tòfol Castanyer, solleric com jo i que ja competia a Catalunya. Amb el meu germà, Manu, ens vam interessar per formar part del Centre de Tecnificació de Curses per Muntanya de Catalunya (CTCMC) com una formació i una possibilitat de venir a estudiar a Catalunya. Els dos hi vam entrar i veníem a Catalunya els caps de setmana a fer les activitats des de Madrid. L’any abans de poder venir a Lleida vam anar a estudiar a La Corunya i veníem els caps de setmana que podíem a les concentracions. L’estructura del Centre ens convencia molt, i més després d’especialitzar-me a la llicenciatura en entrenament.

Com a esportista i llicenciat en CAFE veus la vessant de l’entrenament i la del professional. Tu ets el teu propi entrenador?

Actualment quasi que sí. Això sé que pot tenir les dues cares: de vegades no et demanes tot el que realment pots donar i altres cops t’exigeixes massa. Has d’aconseguir trobar el punt intermedi; però quan ho fas tu mateix, costa.

Has tingut algun entrenador que t’hagi marcat?

He tingut des de fa anys la confiança d’en David Galindo. Ell és l’entrenador que ha portat la meva evolució esportiva des que estava a Madrid, on el vaig conèixer. Ve del món de l’atletisme. Em va fer reflexionar una mica sobre les distàncies que hi ha a la muntanya. Jo vaig caure en l’error de fer l’ultra de les dues cares de l’Aneto amb 19 anys. Ho vaig fer en 12 h i 30 min: el 30è a la general i el primer júnior. Ara ho poso com a exemple del que no s’ha de fer mai. Al CTCMC recordo l’etapa amb en César Thovar i l’Arnau Anguera, que van introduir-me de ple en el món de les curses per muntanya.

Recordes quina va ser la teva primera cursa?

La cursa del Tomir, a Pollença, amb 18 o 19 anys. És una carrera d’uns 24 km on es fa el cim del Tomir (1.103 m). També recordo que amb 20 anys vaig ser campió absolut de les Balears de curses per muntanya.

En aquella època suposo que tenies alguns referents.

Ho eren abans i ho segueixen sent ara. Tinc dos esportistes de muntanya amb qui he trobat molts punts en comú. En Tòfol Castanyer és un dels que m’ha inspirat durant tots aquests anys, per la proximitat i per tot el que ha aconseguit. Com molts, també tinc en la figura d’en Kilian Jornet un referent, no només pel que ha aconseguit com a esportista, sinó pel que significa per a l’esport de muntanya a Catalunya i en l’àmbit mundial. No he canviat de referents en els últims anys.

I, de cop, Zegama 2015. Què va significar per a tu ser el tercer millor d’Europa?

(Sospira i mira enlaire) Zegama és aquell moment que qualsevol esportista ha somiat algun cop. Era la meva primera gran marató de muntanya i vaig acabar tercer. Tercer (repeteix en Pere), després d’anar tota la cursa amb el grup de davant. Hauria pogut guanyar perquè el primer (Tadei Pivk) em va treure poc més d’un minut. Recordo especialment que en Kilian, amb molèsties, no va poder lluitar per a la victòria i em va venir a felicitar un cop acabada la prova i va dir-me que havia progressat molt. El meu millor resultat internacional era fins aquell moment el desè lloc a la cursa de Limone en el meu debut amb la selecció catalana, on vam aconseguir una victòria per equips a la classificació final de la copa del món del 2013.

El 2015 va ser el teu any?

Esportivament, sí. A més a més del tercer lloc a Zegama, vaig guanyar el Trail Cara los Tajos de Alhaurín el Grande, a Màlaga, i em vaig proclamar campió d’Espanya. Ni jo mateix m’ho esperava. I vaig ser subcampió de la copa d’Espanya de carreres verticals.

Ha passat un temps prudencial. Tres anys més tard en treus conclusions?

Les coses han canviat força i les lesions no m’han acabat de respectar. A més, en l’àmbit esportiu has de compaginar ingressos i entrenament. M’agradaria seguir amb aquell nivell i aquella implicació. La meva intenció és competir en alt nivell aquesta temporada tot i les molèsties al turmell. Però quan no pots dedicar-te cent per cent a l’entrenament, et replanteges coses i veus que potser no et podràs professionalitzar. A l’hora d’ingressar diners és molt complicat. Aquest punt de vista intento fer-lo veure als nois del Centre. Aquest món està molt bé, però actualment està molt limitat econòmicament. No està prou valorat per tenir dedicació exclusiva a aquest esport.

Amb aquests bons resultats no et vas voler acomodar i vas decidir també competir en esquí de muntanya…

No és ben bé així. Sí que estava content amb els resultats de les curses, però el 2014 em vaig traslladar a viure a Font Romeu i allà vaig iniciar-me en l’esquí de muntanya. Crec que només havia esquiat una setmana a la meva vida quan tenia 16 anys, en una excursió amb l’escola.

Ets el primer mallorquí que competeix en proves internacionals d’esquí de muntanya. Com ho expliques?

Sí, a Mallorca no som gaire de neu (somriu). El contacte amb en Marc Pinsach i en Nil Cardona em va servir per començar a interessar-me per aquest esport. Em vaig comprar uns esquís de muntanya amb el meu germà sense saber esquiar. Em vaig posar els esquís a Masella amb neu de canons perquè no hi havia gaire neu i em vaig posar a fer pells només amb els coneixements d’aquella setmana d’esquí amb l’escola. Tot i que els darrers anys he fet bons resultats, com a bon mallorquí pateixo massa a les baixades.

Ara la teva vida esportiva va molt lligada al Centre de Tecnificació de Curses per Muntanya. Ets el màxim responsable del Centre que et va veure créixer. T’imaginaves poder seguir lligat a la formació?

No sé si m’ho imaginava, però estic molt content perquè aportes als nois una formació integral. Sempre els recordo que, més enllà de la seva passió, s’han de preparar per a allò que els espera fora de les curses. Al CTCMC treballem amb nois i noies d’entre 15 i 20 anys. Els intentem donar la formació correcta perquè puguin fer el salt i se sàpiguen dosificar sobretot quan arriben a la categoria sub-23. Soc força crític amb aquest pas que fan molts, quan salten directament a córrer distàncies de més de 30 km. Nosaltres els demanem que vagin a poc a poc.

Com s’entra al Centre?

Es convoquen unes proves d’accés que es fan al novembre-desembre per tenir una perspectiva i analitzar resultats. Els aspirants han d’estar federats i lliurar el currículum esportiu. Després fem sempre unes proves de resistència, velocitat i potència i una entrevista personal. Volem ser força exigents perquè la responsabilitat és molt gran. Veiem una mica el perfil del noi, els antecedents i l’entorn; i el seu coneixement de l’esport i l’entrenament. En funció d’això i dels resultats de les proves físiques fem la tria.

Hi ha algun límit de nombre o edat dels joves?

No. De fet, ens adaptem al pressupost del qual disposem i a les qualitats dels aspirants. El primer any érem 14, l’any passat 16 i aquest any 17, amb 9 nois i 8 noies. Intentem agafar cadets, però si ens arriba algun júnior amb possibilitats i capacitats, també l’agafem. Aquest any la Marta Llagostera ha arribat directament del món de l’atletisme. Sabem que és el seu últim any. Va fer unes grans proves i creiem que li pot servir per a més endavant.

Quin perfil hi ha?

Són molt apassionats pel córrer, però cada cop tenen una formació més global i practiquen altres esports de muntanya.

Quin és el valor afegit que pot aportar un centre com aquest?

Intentem que el treball en equip aporti uns valors que van més enllà dels purament competitius. També tenim molt en compte la formació en activitats i el seguiment de l’entrenament. Proposem un entrenador per portar els entrenaments més personalitzats. Uns vuit caps de setmana a l’any fem concentracions en diferents llocs de Catalunya que van acompanyades de sessions d’entrenament. Però l’entrenament no és només córrer; sempre remarquem que és important el coneixement del medi i de la muntanya. El CTCMC es planteja com el planter de la Selecció Catalana per tenir un equip potent. Per aquest motiu, els joves han de participar als campionats de Catalunya de forma obligatòria i també en altres proves del calendari. En realitat, la majoria de cops has de frenar els nois i noies perquè volen competir cada cap de setmana.

Competidor i entrenador. Un referent per als joves?

Per ser bon formador no cal ser bon esportista, però hi ajuda. Si tens experiència en situacions competitives com a esportista d’alt nivell, potser aportaràs més valors i consells que un altre que no ho hagi viscut. Pots orientar millor els joves, crec. És important també la gestió de l’esforç i de l’edat en què competeixes. En Tòfol mateix, amb 44 anys encara competeix. Has de ser conscient que amb 25 et poden quedar 20 anys per córrer curses.

Et quedes amb algun moment? Canviaries alguna cosa?

En general no canviaria gaire cosa. Sí que a l’inici em vaig passar de distància, però estic content amb la progressió, que ha estat molt lògica. Un esportista ha d’explotar totes les distàncies i anar pujant. És el que dic als nens. Em quedo lògicament amb Zegama; no només pel que vaig fer, sinó per l’ambient i l’afició que es viu en aquella cursa.

On es veu Pere Rullan?

No sé on em veig. En algun lloc envoltat de muntanya i natura, segur. Ara tinc 28 anys i tinc clar que he de buscar una sortida professional més enllà de la competició. Tinc al cap preparar oposicions a bomber o bé poder seguir ensenyant més enllà del CTCMC. Ara mateix, però, penso encara competir aquest any en curses i fer la temporada d’hivern en esquí de muntanya. Encara és massa difícil guanyar-se la vida com a esportista de muntanya. Les coses haurien de canviar molt i es necessita una empenta més des del món institucional i empresarial per aconseguir ser a l’altura d’altres esports.