Roger Cararach

No és fàcil al nostre país guanyar-se la vida amb el guiatge de muntanya. Tampoc és gens fàcil encadenar vies d’alt grau sense expansions. Potser és més dur, encara, escalar grans parets alpines i obrir itineraris glacials a l’Himàlaia. Entrevistem el Roger Cararach, a qui li agraden les coses difícils.

Text: Oriol Sales. Fotos: Patty Trespando, Santi Padrós, Mikel Zabalza i Roger Cararach

Com comences en el món de la muntanya? 

De ben petit, els meus pares tenien una casa al Pallars, i és allà on m’inicio en aquest món. Als 12 anys entro al Grup de Jovent del CEC, on començo a fer muntanya més tècnica i sobretot amb gent de la meva edat i fora de l’àmbit familiar.

Has passat pel CTEEC, el CTAC i l’Equip Espanyol d’Alpinisme.

Sí, primer vaig estar un parell d’anys al Centre de Tecnificació d’Escalada Esportiva. Amb un amic, el David Gallego, volíem començar a escalar, però no trobàvem cap centre on fessin cursos d’escalada per a nois de 14 anys. Així que vam anar a la FEEC a preguntar i ens van adreçar al Centre de Tecnificació, que tot just començava. Van veure dos nois amb ganes i ens van agafar sense haver escalat mai; de fet, el primer cop que escalo és en una competició a Manresa… Vaig estar dos anys competint. Vam veure que no valia gaire per a l’esportiva i ho vaig deixar. Després vaig començar a fer molta via llarga i alpinisme i vaig entrar al Centre de Tecnificació d’Alpinisme de Catalunya. En aquella època estava dirigit pel Leo Vegué, del qual vaig aprendre molt. Em va anar molt bé per conèixer gent de la meva edat perquè, quan comences, el més difícil és trobar companys de cordada amb motivacions similars, sobretot en alpinisme. En acabar el CTAC, sabia de l’existència de l’Equip Espanyol d’Alpinisme i també m’hi vaig presentar, amb el Mikel Zabalza de director.

Algun dels tècnics t’ha marcat especialment?

Sí, sobretot el Leo i el Mikel. També vaig tenir molt bona relació amb el Jordi Canyameres, que col·laborava amb el CTAC. 

Quan decideixes que vols dedicar-te professionalment al món de la muntanya?

Va venir rodat. Als 17 anys vaig començar a fer algun curset al CEC. La formació no estava tan regulada i, com que jo feia muntanya, quan necessitaven algun formador els ajudava. M’agradava molt fer-ho i, en canvi, al que estava estudiant no li veia gaire sortida professional. Llavors vaig decidir dedicar-m’hi i vaig començar a estudiar per ser guia de muntanya.

Ets tècnic superior d’escalada i d’alta muntanya, amb acreditació UIAGM… És dur arribar-hi?

Hi has de dedicar molt temps. Per arribar a ser guia UIAGM primer has de ser bon escalador, bon alpinista i bon esquiador. Has d’haver dedicat molts anys a fer muntanya pel teu compte. T’ha d’agradar molt la muntanya per ser guia.

Com compagines la feina de guia amb les teves expedicions?

Aquesta professió et permet enllaçar períodes forts de feina per després tenir dies lliures i poder marxar. Amb una feina tradicional de dilluns a divendres seria molt més complicat. També et permet marxar entre setmana si hi ha bones condicions.

Ets director de l’Escola de Muntanya i de la Companyia de Guies del CEC, la teva entitat. Com hi arribes?

És una trajectòria de molts anys, des dels 17 que començo a col·laborar com a monitor. Quan es va anar regulant la formació, jo ja m’estava traient les titulacions i vaig començar a treballar molt a l’Escola i la Companyia. De tots els qui hi érem en aquell moment, jo era l’únic que tenia el tercer nivell, que era el necessari per ser director de l’Escola de Muntanya.

Què prefereixes, guiar o formar?

 Crec que no va separat. En la formació m’agrada donar un punt de guiatge perquè la gent l’aprofiti per fer activitats que pel seu compte no faria; i en els guiatges intento no simplement portar la gent, sinó explicar què estic fent i el perquè. Així els clients poden anar avançant pel seu compte. D’aquesta manera ells hi guanyen i tu també, perquè la següent activitat que faràs ja serà més complicada i engrescadora.

Juntament amb l’Adrià Chueca sou els tècnics del CTAC. Quins objectius us marqueu?

L’objectiu principal és que els joves facin muntanya amb seguretat. Si es fa o no activitat, no és tan important. En l’alpinisme costa fer activitat perquè depens molt del temps i de les condicions. Però és important que ells tinguin seguretat perquè després del CTAC puguin fer moltes activitats pel seu compte. Si ens centrem a fer-ne dins del Centre, ens posem molta pressió tant els tècnics com els participants i això no és bo. Per altra banda, el nivell dels nois i de les noies és alt i és un grup motivat i amb moltes ganes, que és el més important.

Avui hi ha més joves interessats en l’alpinisme i l’escalada que fa uns anys?

En l’escalada sí, però no en l’alpinisme. Crec que cada cop s’estan separant més les dues modalitats. Abans la major part de gent que escalava feia alpinisme, i avui no és així. Ara l’escalada està agafant molta volada. Hi ha molta gent que s’hi dedica i el nivell està pujant molt, però l’alpinisme continua sent minoritari. Al final, són hores de patiment, moltes hores de viatge i sovint tornes a casa sense haver fet res… Quan vaig entrar al CTAC, ens hi vam presentar unes vint persones i aquest any el nombre ha estat molt similar. No crec que avui l’alpinisme tingui més seguiment.

Escales en roca, gel, mixt; esquies… Què és el que t’agrada més?

M’agrada tot, i sobretot anar variant. Quan portes una època molt de gel et ve de gust la roca calenta, i a l’inrevés. Però el que més m’agrada són les grans parets alpines on totes les modalitats les has de fer en una mateixa activitat: has d’escalar en roca, en gel, fer una cresta, una canal, etc. I si acaba en cim, perfecte.

Fas vies molt difícils sense expansions i en lliure. Què t’ha conduït a aquest estil?

Cada cop s’estan separant més les modalitats de l’escalada i ara n’hi ha una on es valora més el pur esforç físic. L’alpinisme, en canvi, té una part molt important de ment, de controlar les pors i les incerteses. La barreja de totes dues disciplines et porta a fer vies d’aquest tipus. Crec que cadascú s’enganxa a l’escalada per alguna raó i a mi el que em va atrapar quan vaig començar van ser les incerteses d’anar a la muntanya. Com quan anava a fer un cim amb mon pare quan jo tenia set o vuit anys i no sabia per on passaríem ni què em trobaria. Al final, el que busco en l’escalada és repetir aquestes sensacions d’aventura dels meus inicis i això t’ho donen les vies desequipades. I que consti que jo gaudeixo molt de l’escalada equipada i de l’esforç físic, però no m’aporta el mateix que una via on passi una mica de por.

De quina ascensió guardes un millor record? I la més dura quina ha estat?

De les que tinc millor record són les que fèiem al principi quan començàvem amb l’Aniol Garcia i descobríem tot això de l’escalada. També d’hivernals al Pedraforca amb l’Adrià Chueca. Eren tota una aventura. I les més dures, potser la Divine providence del Pilier de l’Angle o l’última que vam fer a l’Himàlaia. L’escalada en si no va ser especialment dura, però sí tota la logística, muntar nosaltres els campaments, estar tot un mes aïllats…

De quins companys de cordada has après més?

Amb l’Aniol vam aprendre molt quan començàvem. També del Xevi, que el vaig conèixer al CTAC i és un gran escalador. Els centres de tecnificació i l’equip espanyol m’han ajudat molt a evolucionar i m’han permès conèixer gent amb qui fer activitat. Cal potenciar-los si es vol que hi hagi gent amb nivell.

Com veus l’estat de l’alpinisme català?

Hi ha molt nivell, amb gent com l’Oriol Baró o la Sílvia Vidal. I puja la generació del Marc Toralles, Bru Busom, Adrià Chueca, Nil Alcubilla, etc. És una fornada que està fent coses de molt nivell en el camp de l’alpinisme pur.

Canviant de tema, què opines dels equipaments en escalada?

Crec que foradar la roca per ficar-hi un parabolt és un senyal que no ets capaç de pujar-la tal com és i l’has de modificar per fer-ho. Com menys parabolts hi hagi, més neta és l’escalada i més t’adaptes tu a la roca i no ella a tu. També he de dir que jo faig molta escalada esportiva i escalo moltes vies de xapes perquè aquestes ajuden a pujar molt el nivell amb una seguretat al darrere. Però hi hauria d’haver espai per a tot, i actualment hi ha molts parabolts i poques vies sense. Amb l’excusa de la seguretat es prioritzen les vies amb expansions. És veritat que hi ha vies que sense expansions són exposades, però també n’hi ha moltes que poden ser molt segures utilitzant només assegurances mòbils, sense necessitat d’expansions.

Acostumes a divulgar amb molta objectivitat. Creus que la divulgació que es fa de l’alpinisme és rigorosa?

Cadascú utilitza els mitjans de comunicació i les xarxes socials com vol. Hi ha qui explica les seves vivències i sentiments i dóna molt més contingut a les ressenyes. Jo prefereixo explicar planament el que faig, sense vestir-ho. Les vivències me les guardo per compartir-les amb els companys i el que publico només és un reflex de les meves activitats.

La vostra ascensió al Karyolung és a la llista de les vint-i-dues millors escalades de l’any nominades per als Piolets d’Or. Com ho valoreu? 

Molt positivament. Ja vaig estar nominat fa dos anys pel Sakaton Peak, el cim que vam pujar amb l’Equip Espanyol d’Alpinisme, però era una llista de setanta ascensions i aquest cop era més restringida. Fa molta il·lusió que considerin que el que fas és interessant.

Com veus que s’hagi de pagar permís per escalar en alguns països?

Veig bé que s’hagi de pagar per aportar una mica de riquesa al país, ja que anem allà a escalar les seves muntanyes. El problema és que està mal muntat el sistema de pagaments. No pot ser que el permís sigui per a un cim perquè tu vas a una zona amb una idea, però no decideixes l’objectiu fins que veus les condicions de la muntanya. Com que els permisos es demanen prèviament, has de pagar per a un cim que no saps si estarà en condicions. Aquest sistema parteix dels vuit mils, que són molt diferents. A Sud-amèrica, en canvi, pagues un permís d’escalada i tens un mes per escalar el que vulguis dins del parc natural. L’altre problema és la quantitat econòmica a pagar. Per a un cim de 6.500 metres són uns 350 euros, que no és gaire, però t’obliguen a contractar una agència, un cuiner, un ajudant de cuina i un oficial d’enllaç que controli que fas el que marca el permís. Tot això ho has de pagar a part, així que passes de 350 a tres o quatre mil euros. I molts no ho podem assumir. A més, al Nepal, tots els diners es queden a Katmandú i no repercuteixen en el territori. Nosaltres vam contractar portejadors de la vall i menjàvem a casa de la gent. N’estaven encantats, tot i saber que no teníem permís, perquè deixàvem diners a la vall.

La FEEC us va donar un reconeixement en lloc d’un premi i la FEDME us va retirar el premi perquè no teníeu permís. Ho entens?

Ho entenc. Si per relacions institucionals ho han decidit així, cap problema. Ha estat bé que hi hagi hagut tot aquest rebombori perquè surti a la llum el tema dels permisos i el problema econòmic que suposa a molta gent que voldríem anar allà. Els permisos ens priven de fer activitats; no pas les ganes ni el temps, sinó els diners. No sé la manera, però això ha de canviar.

Algun projecte en ment?

Estem buscant finançament per poder anar al Tibet el novembre, però és complicat. L’alpinisme de dificultat s’està fent a cims de sis o set mil metres, però avui en dia el que ven és el vuitmilisme.

Tens ganes de fer algun vuit mil?

No em motiva especialment. Prefereixo anar a una muntanya més baixa i poder escalar més, sobretot perquè no em veig capacitat per escalar de veritat en un vuit mil. Hi aniria a caminar i a seguir les cordes i això sí que fa més mandra. Si hi anés, seria més pel fet d’haver-ne pujat un.