Mercè Aniz

Entrar al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és endinsar-se en un ecosistema divers i ple de tons matisats en els diferents paisatges de l’alta muntanya catalana. Al capdavant d’aquest espectacular espai natural hi ha Mercè Aniz com a directora-conservadora del Parc des del 1990. Ella coneix millor que ningú els seus entrellats. La història de la Mercè es dibuixa entre la sal del delta de l’Ebre, la boira de la seva Lleida i l’aire net dels Pirineus.

Text: Josep Llusà i Quim P. Casadesús 

A cavall dels dos Pallars, l’Alta Ribagorça i la Val d’Aran, el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici representa un museu a l’aire lliure de la varietat paisatgística existent als nostres Pirineus. Després d’una nit a la residència de la Farga i d’un trajecte cap al Portarró, diu la llegenda negra que l’indret va enamorar el general Franco. Ell mateix es va encarregar de convertir aquells paratges, envoltats aleshores de centrals hidroelèctriques, en un espai protegit. Des de fa més de seixanta anys (21 d’octubre de 1955) Aigüestortes té la declaració de Parc Nacional, un dels quinze existents a l’Estat espanyol i l’únic en territori català. El creixement del Parc els darrers anys l’ha portat des de les 9.851 hectàrees inicials a les 14.119 actuals, a les quals cal sumar-hi 26.773 hectàrees de zona perifèrica. En el moment de la seva declaració, Aigüestortes va esdevenir el segon parc nacional dels Pirineus després del d’Ordesa i el cinquè de l’Estat. Mercè Aniz, lleidatana de 59 anys i enginyera de monts, és directora d’aquest emblemàtic espai natural des de l’1 de setembre de 1990. Anem a trobar la Mercè al seu despatx situat a Ca de Simamet, la seu administrativa del Parc Nacional, ubicada al poble de Boí.

Mercè, fa vint-i-sis anys que ets al capdavant del Parc. Explica’ns de manera breu com hi arribes. 

El procés gairebé és una carambola. Jo sóc enginyera de monts. L’últim any de carrera el meu projecte estava relacionat amb la declaració d’un parc nacional al Pirineu (curiosament, un parc que encara no s’ha fet). Després vaig cursar un dels primers postgraus que es van fer sobre la gestió dels espais naturals protegits. Deuria ser una premonició… Després de passar per destinacions tan diferents com la Val d’Aran, Tarragona i Lleida, rebo una trucada dels responsables d’escollir la nova direcció del Parc Nacional d’Aigüestortes. Pensen que jo reuneixo el perfil adequat i, òbviament, no puc negar-m’hi. El dia que em van proposar venir a treballar a Aigüestortes em semblava un somni. Però no pots dir mai que sí de seguida [somriu…]. La meva resposta va ser: ho he de consultar a la família, però tenia molt clar que volia venir-hi.

Així que l’any 1990 aterres a Boí… 

No. Fins l’any 1997 l’equip de gestió treballàvem a Lleida i llavors ens vam traslladar a la seu del Parc a Boí. Abans de 1997 al territori del Parc només hi havia unes oficines i el personal d’atenció al públic. Però l’àrea d’administració i gestió era a Lleida.

Suposo que havia canviat molt la gestió del Parc des dels seus inicis fins als anys noranta.

 I tant! Aquest és un Parc antic, de l’any 1955. Aquí pots veure amb tota mena de detall la història dels parcs nacionals reflectida en la gestió diària. En un principi la voluntat principal en la declaració de l’espai com a Parc Nacional tenia un clar component de donar a conèixer l’espai, ubicar-lo en el món. Es gestionava com si fos una reserva de caça. Posteriorment el conservacionisme s’implanta amb força. Quan aterro al Parc, l’any 1990, la gestió de l’espai ja és en mans de la Generalitat (des dels anys 80). Abans d’arribar jo, l’enginyer que portava la comarca també portava el Parc Nacional. Imagina el volum de feina que tenia! L’any 1988 és una de les dates clau en la història del Parc, amb la posada en marxa de la Llei de Reclassificació del Parc Nacional. Aquesta tenia la finalitat d’establir un règim jurídic especial per preservar l’espai de totes les intervencions que poguessin alterar la fisonomia, la integritat i l’evolució dels sistemes naturals del Parc. Poc després hi arribo jo i es crea el nou equip.

La declaració del Parc segueix els mateixos paràmetres que els d’altres parcs anteriors?

Sí. Se segueix la filosofia de donar a conèixer el territori, com els creats anteriorment: Ordesa, al Pirineu aragonès, i Covadonga, als Picos de Europa. Aigüestortes pertany a la segona remesa de creació d’espais de màxima protecció a l’Estat, juntament amb Caldera de Taburiente i Teide, ambdós a les illes Canàries. Curiosament, tots són de muntanya i neixen especialment per la seva singularitat paisatgística.

Hi ha alguna figura clau en el procés de creació del Parc Nacional? 

No està gaire clar. Si es vol singularitzar en una persona, realment és molt difícil. Hi ha la “història negra” que fa referència al dictador Franco i a la fascinació que va sentir per aquestes muntanyes en fer una visita l’any 1955 a les centrals hidroelèctriques de la zona. La veritat, però, és que anteriorment a Catalunya ja hi havia hagut un important moviment d’estudi de flora i els anys 40 es fan estudis etnogràfics al Pallars. Segurament aquesta és la llavor de la creació posterior del Parc. De fet, el Pla Macià (1916) contemplava la creació d’un Parc Nacional de l’Alt Pirineu.

Per a la creació del Parc, per què es va apostar per aquest territori i no per altres indrets del Pirineu català? 

La concentració d’estanys d’alta muntanya que trobes en aquesta zona (més de dos-cents) no té comparació al món. La seva geomorfologia glacial de llibre també és singular. Es tracta d’una zona humida d’alta muntanya única. Aquí l’aigua és vida. La pots veure de totes les formes. És un espectacle. L’aigua dóna al Parc Nacional una singularitat que no tenen altres espais naturals.

Quina és la principal raó de ser d’un parc nacional? 

Sonarà una mica estrany i utòpic, però la missió principal d’un parc nacional és la conservació. Òbviament és un espai alterat. Però quan es decideix fer un parc nacional, la idea principal és la conservació. Intentar reconstruir processos naturals i que hi hagi la mínima intervenció de l’home. És com si gaudissis d’una pel·lícula on hi participes des d’un punt de vista sentimental, però sense poder intervenir-hi.

I comparat amb un parc natural, quina és la diferència principal? 

En un parc natural, en canvi, hi pot haver un aprofitament sostenible per part de l’ésser humà (ramaderia, explotació hidroelèctrica, explotació forestal, etc.). A la zona perifèrica del Parc el nivell de protecció és similar al d’un parc natural. Hi pots caçar i pescar (sempre amb permisos, òbviament). A més, un parc nacional conserva un material genètic no alterat ni manipulat que en un moment de crisi et pot servir per trobar solucions a un possible problema que et sorgeixi.

Això no és incompatible amb el turisme, ni que sigui sostenible? 

No. Si vols valorar quelcom no ho pots tancar. El turisme sempre serà compatible mentre apliquis les mesures de protecció adequades. Per això la normativa a vegades pot semblar excessiva. Intentem regular el flux de visitants habilitant transport públic (taxis) i aparcaments en altres zones d’entrada. Intentem desconcentrar el nucli i que la gent conegui els fons de les valls i la cultura de la zona.

L’acumulació del turisme és un dels principals camps de batalla del Parc?

 És evident que l’augment considerable de visitants ens ha obligat a prendre mesures de protecció, per tal que la gent pugui entrar i a la vegada gaudir de l’espai. En general, els visitants són plenament conscients del lloc on vénen. Som lluny de tot arreu, de qualsevol nucli important de població. Això no és ni Collserola ni el Montseny. El comportament de la gent també ha canviat molt. Poc a poc la societat es dóna compte del valor que tenen aquests espais i accepta coses que abans no feia. A tall d’exemple, quan vam començar a tallar l’accés, tothom protestava.

Com és la relació amb ajuntaments i entitats locals de la zona?

 Cadascú vetlla pels seus interessos, però en general la relació és bona. Tots convivim en el mateix espai i les relacions han de ser fluïdes. A vegades pot haver-hi desacords, però res insalvable. Podríem fer un símil amb un matrimoni. Discuteixes de tant en tant, però sempre intentant trobar el punt d’equilibri. El Parc funcionarà si la zona baixa també funciona.

Canviem de tema. La concentració de refugis de muntanya al Parc és realment espectacular.

 Difícilment trobaràs més densitat en cap altre indret del planeta. De la xarxa de refugis del Parc, la Generalitat (a través del Parc) és fins i tot propietària dels refugis d’Estany Llong, el Pla de la Font i Ventosa i Calvell.

Hi ha bona entesa amb els gestors dels diferents refugis, entre els quals la FEEC en té dos, Mallafré i Colomina? 

Diguem que els refugis ens els vam trobar. És un cas força peculiar. La gent que va venir a construir les hidroelèctriques es va enamorar d’aquestes muntanyes. L’origen de gairebé tots els refugis actuals són els antics barracons dels treballadors d’aquelles obres. Per tant, ja van néixer en un estat deficient. S’han adaptat com han pogut a les necessitats i exigències actuals. Ara, però, llevat de dos o tres que encara necessiten un rentat de cara, la resta són un valor afegit al Parc. Nosaltres tenim clar que els refugis són necessaris. Són un equipament d’emergència en cas de necessitat. Ara bé, hem de ser exigents en l’aspecte mediambiental perquè el Parc és una referència. Tots estem treballant plegats per millorar la situació.

Parla’ns de Carros de Foc, la popular travessa que uneix tots els refugis guardats del Parc Nacional.

 Indubtablement és una de les marques del Parc. Fem feina conjunta i fins i tot hem anat plegats a FITUR, la principal fira internacional de turisme espanyola. Hi hem de conviure com qualsevol parella. A vegades tindrem desacords, però els hem de solucionar.

Com veus el futur del Parc a curt i mitjà termini? No tinc una bola de cristall. El que és indubtable és que actualment el Parc està millor que mai. Intentem focalitzar els fluxos de persones en llocs determinats. Aquesta mesura pensem que és l’encertada, tant per a la regeneració del medi natural com per a la seguretat. Tenim 26 comptadors de persones repartits per diferents punts del Parc. Això ens dóna una informació valuosíssima. Sabem quantes persones passen per aquests punts i a quina hora ho fan. Tenim una idea molt clara de com es mou la gent i tenim una xarxa de camins classificats en quatre nivells d’ús. Això també ens ajuda a racionalitzar el manteniment i la seguretat.

Consideres que va ser un repunt per al turisme del Parc la declaració com a Patrimoni de la Humanitat de la UNESCO el conjunt de les esglésies romàniques de la vall de Boí l’any 2000? 

Sí. Hi ha gent que ve a veure el romànic i de retruc va al Parc Nacional; o a l’inrevés.

El senderisme també és un dels eixos vertebradors del Parc…

 Òbviament. El GR 11, el Sender dels Pirineus, el creua pràcticament d’oest a est. Actualment hi ha dues variants d’aquest mateix sender, concretament el GR 11.19 (del prat de Pierró a Jou) i el GR 11.20 (del Pont de Suert a Espot en tres etapes), que transiten pel Parc i la seva zona perifèrica. Pel que fa a la senyalització, se segueixen els criteris interns de marcatge amb estaques de fusta i la marca de pintura blanca i vermella. Una de les meves batalles personals és que no es pintin ni roques ni arbres.

Una de les altres normes que posa el Parc és la prohibició del bany en rius i estanys. Molta gent no deu saber per què preneu aquesta mesura de prevenció. 

És un tema de salut, tant de la flora i la fauna com dels humans. No és una decisió fruit d’un caprici.

Un altre aspecte malauradament en voga quan parlem d’activitats de muntanya és el dels rescats. És un tema que us preocupa?

 És clar. Cada any hi ha alguna víctima. La gent a vegades és molt inconscient. Pot passar que fins i tot els mateixos guardes dels refugis informen la gent que no és convenient sortir (per mal temps o per risc d’allaus) i no els fan cas. Per sort, són una minoria. Els guardes dels refugis i els agents rurals, pel coneixement que tenen del territori, si és necessari col·laboren amb els Bombers en les tasques de rescat. Per nosaltres és una preocupació la seguretat de les persones. Per això, entre altres mesures, en punts determinats on no hi ha cobertura de mòbil, hi ha emissores que comuniquen directament amb Bombers. Ara bé, l’última responsable de la seguretat és la persona. Això ha de quedar clar. Fem avisos quan el risc d’allaus és alt, realitzem accions conjuntes amb els Bombers, etc. Penso que en part la gent també visita el Parc perquè percep que, malgrat ser en una zona d’alta muntanya, es troba en una zona segura. Però la muntanya és com el mar. A vegades és millor no entrar-hi quan baixa la boira, per exemple, i pots perdre-t’hi. La muntanya, de tant en tant, es cobra el seu peatge.

Per últim, Mercè: ens pots recomanar una raconada del Parc que t’agradi especialment. 

Uf, em poses en un compromís molt gran! Cadascú, segons la seva sensibilitat, té un racó favorit. N’hi ha molts. Al Parc hi ha moltes estampes que t’omplen durant tres o quatre dies i són un antídot perfecte contra els mals de cap que et poden provocar els telèfons. Ara bé, si em feu escollir un lloc, potser em quedo amb la vista que tens des del pic del Portarró, quan veus a sota Amitges. Espectacular! És clar que també hi ha els Encantats, sens dubte la icona del Parc, una muntanya situada en l’entorn fabulós de l’estany de Sant Maurici. De fet és el logo del Parc. No s’ha d’oblidar que l’estany de Sant Maurici originàriament era molt més petit i es va engrandir mitjançant una presa. Ara és més bucòlic. Curiosament, l’acció humana també ha fet alguna cosa per crear el mite del Parc.