Entrevista a Edurne Pasaban, Vèrtex número 268

"La Muntanya m'enganxa perquè m'hi sento lliure"

PyreneesExperience-211

El nom d’Edurne Pasaban anirà lligat per sempre més al dels catorze vuit mils de la Terra. Aquesta alpinista basca que amb vint-i-set anys s’enfilava fins a l’Everest reconeix que va fer servir el repte d’aconseguir els cims més alts del món per superar una de les etapes més complicades de la seva vida. Amant de la muntanya des de ben petita, alpinista, apassionada, directa i capaç de treure sempre el millor d’ella com més amunt es troba. Aquesta és Edurne Pasaban, una tolosana de quaranta-tres anys que es va convertir l’any 2010 en la primera dona a fer els catorze vuit mils. Lluitadora incansable, molts cops contra ella mateixa, Edurne Pasaban s’ha fet un nom no només a la muntanya, sinó també a l’esport mundial. Conscient que les seves expedicions als cims són lluny de les seves experiències vitals, és capaç d’explicar amb tota naturalitat una depressió que la va tenir al costat més fosc del precipici, o de posar-se a plorar quan recorda el nom i una trucada d’un amic com Juanjo Garra. L’Edurne amaga, darrere l’aparença d’una dona forta, aquella persona que s’omple de dubtes i que es torna a omplir fixant-se el repte més ambiciós.

Companya incansable dels seus i autoexigent amb tot allò que la toca de prop, assegura que aquest nivell de demanar-se més l’ha ajudada a superar-se, però també l’ha feta ser poc generosa amb ella mateixa. Establerta a la Val d’Aran, Edurne Pasaban manté fresques les primeres ascensions que feia amb la família al cim del Txindoki, al costat de la seva Tolosa natal. Sempre que pot s’escapa a la localitat guipuscoana per retrobar-se amb la seva mare Begoña, de qui explica que amb una trucada en el descens del Kangchenjunga, a més de 7.000 metres, va ser capaç d’aconseguir que no es quedés allí. Dues baixades al límit, aquella del Kangchen (2009) i la del K2 (2004), són els seus moments més difícils a la muntanya; unes experiències que la van fer parar, pensar i amb poc més de trenta anys plantejar-se quins havien de ser els seus objectius. Edurne Pasaban construeix el seu present entre una agència de viatges de muntanya, les conferències i la seva participació en els nous dissenys de la marca de material de muntanya Haglöfs. L’Edurne recupera com poques l’essència de totes les seves vivències i les aconsegueix capgirar “trencant estereotips”, tal com diu un dels seus leit motive.

Text:  Quim P. Casadesús  Fotos: Callum Yelley, Quim P. Casadesús i Ferran Latorre

IMG_0090

“Trencant estereotips” és la frase que heu triat per definir la teva roba. S’ajusta a la teva forma de ser?

Quan em vaig plantejar fer les meves peces de roba, ho feia per trencar amb tot. La intenció era col·laborar en el disseny de vestimenta per a persones que volien fer activitat d’outdoor o vestir en el seu dia a dia amb aquesta roba. Seguim realitzant roba de muntanya, però roba que s’adapti a les necessitats actuals, ja que la gent va més equipada pel carrer que molts de nosaltres. Segurament s’adapta a la meva manera de ser i per això em van triar a mi per fer aquest tomb.

Com entres al món del disseny i la roba?

Vaig començar fa tres anys amb Haglöfs. Sempre he tingut la il·lusió d’implicar-me més en el disseny de la roba, que ha millorat molt per a les dones, però encara queda molt per fer. Avui, normalment encara es fa la versió femenina agafant de patró la masculina. Aquí ho hem fet al revés: primer hem fet la jaqueta model per a dona i després la d’home. Actualment hi ha moltes dones que van a la muntanya. Per què no es pot pensar primer en elles per dissenyar la roba?

La sensació és que no pots parar quieta. Això es pot veure en les teves peces de roba?

[L’Edurne riu i ens mira] Sí, sóc inquieta i curiosa. Però amb la jaqueta Aran he buscat sobretot fer una peça simple, minimalista i lleugera. He fet valer la meva experiència a la muntanya i he pensat en el que voldria jo. No em veig com a dissenyadora, però vull continuar en aquest sector per aconseguir que evolucioni la roba de dona.

Creus que l’etiqueta de ser la primera dona a fer els catorze vuit mils t’ha ajudat a trobar oportunitats com aquesta?

M’agrada ser la primera dona que vaig fer els catorze vuit mils. A tots ens agrada el reconeixement. No me n’amago. Quan de vegades algun nen m’ha dit que ha fet un treball sobre mi, m’ha agradat. Ho porto bé i sí, segurament m’ha donat oportunitats per fer coses que d’una altra manera potser no hauria pogut fer. Puc ser un referent per a alpinistes que volen repetir algun dia el que he fet jo. Crec que ningú no es ficaria en un projecte com aquest si després no li agradés celebrar que l’ha fet realitat.

 Què queda d’aquella Edurne que va pujar al Mont Blanc amb 16 anys?

 Queda la passió pel que faig i pel que m’agrada, la muntanya. Em diverteixo com quan tenia 16 anys. Ara arribo del Kilimanjaro, on m’ho he passat molt bé amb el meu company. Jo sempre dic que el dia que vaig omplir els bidons per sortir d’expedició, l’any 1998, tenia una il·lusió increïble, aquella que et fa brillar els ulls. Si l’últim cop que ho vaig fer no hagués tingut la mateixa il·lusió, no hauria tingut gràcia. La meva mare m’ajuda a preparar els bidons. Em compra els xampús i el pernil envasat. Són detalls que es repeteixen en cada expedició. És gairebé un ritual que hem de fer sempre abans de marxar.

“La muntanya m’enganxa perquè m’hi sento lliure”

La teva mare?

[Posa cara de no haver trencat mai un plat, amb un mig somriure amagat] Sí, la meva mare és segurament la que pateix més cada cop que marxo, però és la que sempre m’ha ajudat en les meves expedicions. Li ha tocat tenir una filla complicada i inquieta, que no para mai al mateix lloc, i m’ha acceptat així.

Fins a quin punt enganxa la muntanya?

A mi m’enganxa perquè és un lloc on em sento lliure, en un mitjà com és la natura. Allí, la presa de decisions la prenc jo mateixa. És perfecte que hi hagi un boom de l’afició per la muntanya, ja que és una cosa sana i serveix per compartir aquesta passió.

Vivim en una societat on tot està pautat. Quan vas a qualsevol muntanya sola, veus que potser hi ha alguna cosa més que les pautes.

Què et passava pel cap quan feies el cim d’un vuit mil?

Només pensàvem a baixar [riu]. En els 10 o 15 minuts que hi ets, no gaudeixes. Fas fotos i ja en tens prou. No s’assembla en res al que t’imagines que passarà quan fas un cim. Jo sempre m’havia imaginat alguna cosa més idíl·lica, un moment més intens i especial. En els últims metres gaudeixes del que has aconseguit i plores. Plores i penses en la família i en el que t’ha costat arribar fins allà.

 No en vas tenir prou amb els catorze cims més alts del planeta, que vas voler fer els 14+1. Per què?

No ho vaig fer purament per escalar un vuit mil més. La raó és que els havia fet tots sense oxigen menys l’Everest. L’havia de repetir sense oxigen per aconseguir les catorze muntanyes com jo volia, tot i que finalment no vam poder fer cim.

DOCU_GRUPO

 

L’experiència al K2 ha estat la pitjor?

Els records dolents s’esborren ràpidament i el cap pensa en el que farà el pròxim dia. Sí que va ser una de les experiències més complicades, juntament amb la baixada del Kangchenjunga. Tot el que vaig viure en aquests dos descensos em va fer replantejar el meu camí. La muntanya sempre et deixa grans moments, però també dies molt durs i la pèrdua de companys.

En la mesura que has pogut, has buscat rutes pioneres o autèntiques. Aquest és l’esperit Edurne Pasaban?

L’esperit era el de divertir-se a la muntanya. Fer les coses per a mi i no per a ningú. Crec que a la muntanya tothom ha de funcionar així. És cert que vaig fer els vuit mils per vies normals, però he tingut un equip que no el canviaria per res del món i que m’ha ajudat també a fer algunes coses que sense ells no les hauria aconseguides. Jo per al Ferran Latorre o l’Alex Txikon faria el que fos. Érem amics i ho continuem sent. Hi ha diferències importants entre un equip i un grup. Has de saber qui tens al teu costat.

“La muntanya et deixa grans moments, però també dies molt durs i perdues de companys”

I ara com és el teu dia a dia?

Potser visc una vida diferent que la que vivia abans. Ja no penso en grans expedicions i em dedico molt a fer conferències a empreses aprofitant les meves experiències i el treball de grup. A més a més, estic gestionant una empresa per portar sobretot estrangers a fer muntanya a la Val d’Aran.

Conferències motivacionals?

Jo explico que una persona pot tenir un objectiu com escalar els catorze vuit mils i que pot arribar a l’èxit. Parlo de la gent que tenim al costat, perquè el més important és l’equip. I els equips són plens de bons professionals, però sobretot de bones persones.

Tu has estat la primera dona a fer els catorze vuit mils. Ara Ferran Latorre i Òscar Cadiach poden ser els primers catalans a aconseguir-ho. Què creus que pot significar això?

 L’alpinisme català ha estat un referent i, ara, que un escalador català tingui els catorze vuit mils és una passa endavant important. Realment sigui qui sigui és igual. No t’enganyaré: jo m’estimo el Ferran com si fos el meu germà i lògicament m’agradaria que fos ell. Però l’Òscar ho està intentant repetidament i el més important és que els dos puguin aconseguir el repte.

L’escalada esportiva serà olímpica a Tòquio 2020. Creus que això pot ajudar a potenciar els esports de muntanya?

 S’ha d’aconseguir que el muntanyisme, l’escalada i l’alpinisme siguin considerats com qualsevol altre esport de “veritat” i que siguin respectats. Dins del món de la muntanya hi ha moltes modalitats que no seran mai olímpiques, però que ho sigui l’escalada pot ser un aparador. Actualment el problema és que costa que les marques apostin per aquests esportistes quan són joves. Algun cop he tingut la sensació que són esports en què has de fer moltes més coses que en altres casos perquè confiïn en tu.

Captura de pantalla 2016-10-13 a les 18.16.58