FEEC Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya

Revista Vèrtex / Entrevistes

Sebastià Massagué

Revista Vèrtex 259

Volem ser els millors rescatadors, però ens agradaria fer menys rescats


Sebastià Massagué és un reputat muntanyenc i bomber, responsable de la Divisió de Grups Operatius Especials dels Bombers de la Generalitat. Aquest òrgan inclou el Grup de Recolzament d’Actuacions Especials (GRAE) de muntanya, el GRAE subaquàtic, el Grup Caní de Recerca, el Grup d’Emergències Mèdiques i els Grups de Recolzament d’Actuacions Forestals (GRAF).

En el cas dels grup de muntanya, que són els primers que Massagué va dirigir, actualment estan compostos per uns 65 efectius altament especialitzats. En Sebastià està recollint documentació per fer una història dels grups de rescat a casa nostra, des dels primers centres excursionistes que actuaven en aquest sentit, passant pels monjos de Montserrat que ja donaven consells de seguretat, fins a la Creu Roja i els primers grups de bombers.

Tot plegat li serveix per fer una reflexió àmplia sobre el canvi social que ens ha fet anar a la muntanya menys preparats i amb la falsa seguretat que ja ens trauran quan calgui. Per això insisteix que, després d’anys d’inversions en material, avui ja no cal millorar més els grups de rescat, sinó reeducar els usuaris.

Text: Joan Tutusaus

Ets muntanyenc i bomber…
Sempre he fet muntanya i sempre he estat vinculat a entitats, ara a Argentona i a Vilassar de Mar, perquè així vaig créixer i vaig entrar al món de la muntanya. De vegades reflexiono sobre l’evolució de la societat i el muntanyisme, i enyoro una mica el tarannà d’anys enrere, el dia a dia dels clubs. Segueixo fent muntanya i sóc un fanàtic de les curses d’orientació.

Abans muntanyenc que bomber?
Han estat les dues coses alhora. De petit ja deia que volia ser bomber, però també m’escapava per pujar al castell de Burriac. I ja amb certa autonomia, amb els amics a la Pica, al Puigmal, a sumar cims i les travesses clàssiques com la Núria-Vallter. M’he recolzat en l’experiència de muntanya en l’àmbit professional, com l’experiència professional em portava a la muntanya.
Arriba un moment en què hi convius.

El rescatador ha de conèixer molt bé l’entorn?
Sí, per prendre decisions cal saber molt bé què s’està fent. En la muntanya més clàssica tens els coneixements, la base, i a mi m’ha anat bé haver viscut la muntanya des dels clubs. Vaig competir en les primeres edicions de la Copa Catalana d’Esquí de Muntanya i ha canviat molt el reglament, com ha canviat el material. Tot això ho intento portar als grups de rescat: és bo tenir gent de nivell en cadascuna de les especialitats, però al final el que vull és un bon rescatador. Si aquest no arriba a la persona des de baix, hi arribarà per dalt, però ha de dominar les tècniques de rescat i estar habilitat amb preparació tècnica, física i motivació per poder-ho fer. Si no és polivalent, no és un bon rescatador.

Cal saber gestionar la tensió d’un rescat…
Sí. El GRAE té gent amb experiència, que fa molta activitat de nivell i que gestionen molt bé les emergències. Un rescat clàssic són dues persones amb l’helicòpter; es despengen, enganxen el ferit i fora. No són serveis com un incendi, de durada més llarga i amb molts recursos. Tenen una certa immediatesa. I el factor humà hi afecta: en un accident has de saber gestionar l’emergència de l’atenció a la víctima, però també l’atenció a l’acompanyant, que potser està lligat a una reunió en situació de precarietat. No és fàcil tenir gent que sàpiga treballar amb algú cridant al costat. Els mateixos equips, si cal, allunyen els acompanyants de
la víctima.

Quin és el lloc més problemàtic?
Montserrat i Pedraforca, i darrerament també Mussara i Prades, concentren molts serveis pel tema d’escalada. Pel que fa a recerca de persones, el Pirineu oriental: Vallter, Núria o la Garrotxa; Pirineus d’iniciació on la gent es desorienta, o la boira al Matagalls. I per la neu, Aigüestortes, amb molta gent francesa. També ens causen problemes els engorjats, a la zona de la Pobla al Pont de Suert.

“Només s’han cobrat rescats en casos flagrants”

 

Què és pitjor, un rescat a la paret, una allau…?
Tot va associat al domini que tingui cadascú del mitjà. Per a l’organització, depèn del nombre de víctimes, de la dificultat d’accés i fins i tot de si és de dia o de nit. També és problemàtic si l’entorn és inestable i has d’efectuar maniobres amb l’helicòpter en situacions meteorològiques dolentes, o si hi ha possibilitat d’una sobreallau. La tensió és també per als comandaments, que decidim si enviem més GRAE, amb la possibilitat d’un sobreaccident.

La gent que rescata fa una preparació especial?
Els especialistes fan guàrdies de 24 hores com la resta de bombers, però també fan alguns torns de 12 hores dedicats a la formació, les pràctiques i els reforços en situacions de risc. Hi ha pràctiques de manteniment en especialitats com l’escalada (en roca i en gel), barrancs, espeleologia i esquí de muntanya, i altres de formatives com els rescats en vies llargues amb helicòpter, l’avanç per un avenc amb microvoladures, etc. Els últims anys hem introduït una novetat. Davant del creixement dels serveis dels darrers temps, ens vam plantejar si calia seguir creixent en els grups de rescat o aturar la necessitat de serveis. I van néixer els programes de seguretat a la muntanya per donar consells de seguretat, tant a les entitats, que estan prou sensibilitzades, com a la gent que hi ha més enllà. Vam fer una pel·lícula per al festival de cinema de Torelló, vam editar tríptics i vam posar sobre la taula de la Federació la necessitat de fer programes. Més que pràctiques i perfeccionament, calia incidir en la gent que va a la muntanya. Per això agraeixo el reconeixement que em van fer, però cal agrair a la FEEC la complicitat de compartir aquesta necessitat: revisar senyalització i manteniment de camins a certs massissos, les vies ferrades, etc. Els webs parlaven del Joc de l’Oca com una via fàcil! Vam fer reequipaments. Ara estem actuant a la ferrada Teresina ja que, sempre que hi rescatem algú, tenim detectats dos o tres punts on l’helicòpter deixa els GRAE, i hi posem un parell d’argolles ben fermes. Hem reequipat cadenes a Montserrat amb material posat per la
Federació.

Les emergències es repeteixen…
Sí. Canvien les persones, però no els llocs. Els grups volen millor material, el capital humà el tenim, però al final sempre anem a fer turmells a la tartera del Pedraforca. D’aquí arrenca el programa de seguretat al Pedraforca, i es va arranjar la tartera amb el Parc Natural i l’Ajuntament. Allà s’hi fa una cursa i calia evitar baixar recte. Sóc partidari de fer sempre pedagogia. No crec que la muntanya hagi d’estar plena de rètols. La gent ha d’aprendre a moure’s pel medi i cal que les activitats es preparin. Volem ser els millors rescatadors però ens agradaria fer menys rescats.

El fenomen Kilian ha fet més mal que bé?
Fa anys vaig publicar que la societat s’havia acostumat a rebre cada com millor servei i que els grups de rescat havien crescut amb aquesta voluntat. L’efecte Decathlon, l’efecte Kilian, l’efecte Calleja… En Kilian ha obert els ulls a molta gent que les activitats de muntanya es poden fer d’una manera més lleugera. Ha desaparegut el concepte clàssic de botes, rochetores i la senyera a la motxilla. La gent havia començat a córrer i en Kilian ens va descobrir que amb una ronyonera també es podia córrer per la muntanya. Però no tothom llegeix de la mateixa manera les seves condicions. Com fas veure a algú que no té la condició física per fer la meitat del que fa en Kilian? No pots posar barreres a la muntanya, però a l’hora de planificar una activitat cal avaluar la pròpia condició física i tècnica, i ajustar-la als horaris. Ara rescatem gent que s’ha acostumat a anar lleugera per la muntanya. A tothom li agrada anar lleuger! A les vies d’escalada també passa i això genera serveis. Abans, en canvi, tothom portava un cordino de més.

“Abans la gent tenia més capacitat de sortir-se’n per ells mateixos”

 

Informem millor, però renunciem al coneixement d’abans?

Sí. Cal trobar el terme mig. Portàvem farmaciola, menjar de més, roba de sobra… Tot això ha canviat. I també hi ha l’efecte mòbil. Nosaltres recomanem portar-lo encara que propiciï que la gent ens truqui quan potser no és necessari. Fa uns anys a les nits no fèiem recerques perquè a qui se li feia de nit es buscava la vida. Ni fèiem tants turmells. La telefonia, que dóna celeritat en l’avís, és una millora innegable.

Per a un cas greu, però hi ha molts casos lleus…
… que abans no es feien. Hem passat d’haver de fer dos dies d’aproximació a acostar-nos més ràpid gràcies a l’helicòpter i al fet de tenir les coordenades UTM. El telèfon ha donat una falsa percepció de seguretat. A la gent a la nit li entra certa angoixa i truca. Avui ningú fa un bivac! Abans les persones tenien més capacitat de sortir-se’n per elles mateixes. I et diré més: algunes
persones no gaudeixen plenament la muntanya.

Van massa ràpid?
Cert, no gaudeixen de l’entorn. No entrenen per carrers, però tampoc gaudeixen la muntanya en plenitud. Aquesta vessant més romàntica, fins i tot més independentista, molt sensibilitzada amb el medi ambient, s’ha perdut. Abans no hi havia papereres a la muntanya. Ara cal posar-ne perquè la gent no s’emporta els residus. El medi està més pressionat, hi ha menys sensibilització i ho resolem posant papereres a la muntanya. És un efecte més. Per tant, es mantenen els rescats, però han incrementat molt els serveis de recerca, lligats a una manca de formació.

“Ara rescatem persones que s’han acostumat a anar lleugeres per la muntanya”

 

Les amenaces de cobrar el rescat van tenir efecte?
Era quan m’incorporava al GRAE, el 2005, en un text sobre imprudència i situacions de risc. Això ha evolucionat. El 2009 es va passar a enviar factures proforma informant del cost dels serveis. Rescatar surt car. Algú des de la vessant política va fer números i ho va veure, però no van contemplar que calia consens amb les entitats. El nou text és més encertat: es cobra si no es porta el material adequat, en zones marcades com a prohibides o sense una causa justificada de la petició de rescat. La taxa no és una amenaça, sinó un altaveu que posa sobre la taula que els rescats són cars i els rescatadors s’hi juguen la vida. Que ningú es preocupi si s’ha fet mal. Hi anirem, però cal ser conscient. A la factura proforma hi posava que potser amb un mapa i un frontal s’hauria resolt el problema. I si em baixo un track per al GPS, l’he de saber interpretar. Només s’ha cobrat en casos flagrants.

Per una torçada de turmell cal trucar?
Potser jo no ho faria, però de vegades et trobes gent amb xancletes. Depèn d’on i de quin calçat, no te’n surts. Intentem ser responsables. Fer aixecar l’helicòpter té un cost molt alt i, per anar segons on, optem per fer-ho amb cotxe i acompanyar a peu. Hem fet una taula de vulnerabilitat: per a un boletaire jove que no arriba a dinar, surts amb recursos mínims. Ajustem els recursos a la resposta; si no, arribaríem al col·lapse. La gent ens pot trucar per tot, tot i que si punxes la roda de la bicicleta i no portes eines de recanvi… La gratuïtat és molt llaminera! Si he sortit a buscar bolets i no trobo el cotxe, però he d’anar a buscar els nens a l’escola, per mi aquella hora és un drama i necessito que em rescatin. Quan ens arriben aquests casos, per si de cas, sempre per si de cas, hi anem. No cal que es torni a allò que entre dos baixin un company ferit, però tampoc som una assistència tècnica. Com més formada estigui la gent i més s’hagi preparat l’activitat, més sabrà valorar la situació.


FLAIX…

SEBASTIÀ MASSAGUÉ MIR (ARGENTONA, 1965)

Graduat en arquitectura tècnica. Cap de la Divisió dels Grups Operatius Especials dels Bombers de la Generalitat. Havia treballat als Bombers de Barcelona. Alpinista, corredor, ciclista de muntanya, esquiador de muntanya i espeleòleg.

Primers dels anys 90. Organitzador a la Universitat Politècnica de Catalunya dels cursos d’iniciació a l’escalada i de les primeres xerrades de seguretat a la muntanya. Ho va fer juntament amb Carles Vizcaíno, Cesc Mas, Marc Torres, David Valenzuela i Jorge Mateu, amb els quals va repetir vies clàssiques a Montserrat, Vilanova de Meià, Terradets, Pedraforca i Pirineus.

1994. Via Contamine-Vaucher a l’agulla de Peigne (Mont Blanc), amb C. Vizcaíno i D. Valenzuela.

1995. Esperó Walker de les Grandes Jorasses, amb Ferran Aguado.

  • Escalades al Mont Blanc, Écrins, Dolomites, Adrspach (Txèquia), gorges del Todra (Marroc), Índia i Nepal.
  • Ascensions amb esquís al massissos del Mont Blanc, Mont Rosa i Gran Paradiso, amb Núria Querol.
  • Espeleologia a Montserrat, Solsonès, Garraf, etc.

2010. Campió veterà de la cursa Cavalls del Vent.

2011, 2013 i 2014. Campió de Catalunya de Rogaining (modalitat de curses d’orientació), fent equip amb Pep Mayolas.

2013. Campió veterà d’Europa de Rogaining (equip amb P. Mayolas).