Sam Bié

El prestigiós fotògraf francès Samuël Bié, conegut mundialment com Sam Bié, ha passat uns dies al massís de Montserrat. És una ocasió excepcional per poder-lo conèixer tant en l’aspecte professional com personal. Aquest fotògraf i guia d’escalada parla de Catalunya com l’actual centre de l’escalada esportiva mundial. Així se’ns mostra en Sam Bié a redós de les agulles montserratines.

Text: Òscar Masó Garcia i Albert Masó Garcia

El lloc web del Sam Bié, reblert d’imatges espectaculars, ens atura en la següent afirmació: «Estimo la meva feina!». Aquesta frase es podria considerar un simple eslògan o una estratègia comercial més, però la veritat és que es queda curta. Més que estimar el seu ofici, en Sam hi té una vocació innata o fins i tot passió. Però després de diverses hores de conversa i de compartir cordes a Montserrat, el més exacte seria dir que és un artista, una ànima inquieta que s’expressa a través de la fotografia. Així ho delaten els seus ulls penetrants i observadors, el rictus serè i concentrat del seu rostre, els moviments ràpids per aprofitar el moment idoni, la decisió eficaç presa en qüestió de dècimes de segon i l’emoció sincera amb què parla de la seva professió. El que és impossible de desxifrar és el mecanisme que utilitza el seu cervell per visualitzar una imatge virtual i llavors enginyar-se-la per convertir-la en una imatge real immortalitzada en forma de fotografia. Sam Bié fa ús d’una astúcia i d’un enginy connaturals que el permeten posicionar-se acrobàticament a l’aire per obtenir perspectives insòlites mitjançant el simple ús de cordes i un material bàsic de progressió. El sorprenent és que aconsegueix el més difícil amb el mínim de mitjans i el màxim de simplicitat, idees clares, molta experiència i una alegre seriositat.

A què et vas aficionar abans, a la fotografia o a l’escalada?
A l’escalada, tot i que fullejant les primeres revistes de muntanya ja em vaig sentir atret per les fotografies d’escalada i ben aviat també en vaig voler fer. De fet, la primera foto que em van publicar va ser una pàgina sencera al primer número de la revista Roc & Wall, només un mes i mig després d’adquirir la meva primera càmera!

Com varen ser els teus primers passos a l’escalada?
Quan jo era petit, el meu pare feia espeleologia i moltes escalades, i amb cinc anys d’edat el vaig començar a acompanyar però sense participar en cap d’aquestes activitats. Aquesta època, però, va durar poc, ja que vam haver-nos de traslladar a una regió on no hi havia muntanyes. Finalment, però, l’any 1988 ens vam establir al poble on actualment resideixo, anomenat Laroque (França, Llenguadoc-Rosselló), el qual està molt proper a la regió muntanyenca de Le Thaurac, curull de vies d’escalada i ferrades. Va ser llavors, amb 15 anys d’edat, que em vaig aficionar molt a l’escalada i vaig demanar al meu pare que em portés a escalar, tot i que al cap de poc vaig ser  jo qui va portar el meu pare a escalar! (riu).

I com et va venir aquesta dedicació per la fotografia d’escalada?
De nou el meu pare hi va tenir molt a veure. Un dels seus oficis va ser el de fotògraf de convencions, bodes, reunions familiars, etc., però sense cap connotació esportiva. De fet, el meu avi també s’hi va dedicar molt. És per això que des de ben petit he viscut entre fotos, càmeres de fotografiar i cambres fosques (el meu pare se n’havia habilitat una a la seva furgoneta!), i des de sempre m’ha agradat molt tot aquest món de la fotografia. És lògic, doncs, que davant les primeres fotos d’escalada que vaig veure en les revistes em sorgís un punt de vista crític i analític que em feia qüestionar quines m’agradaven, quines no o, per exemple, en quin lloc estava situat l’autor de la instantània.

“Busco un lloc en el cel que m’aporti la visió que m’imagino”

La fotografia és per a tu només un treball o bé una afició duta a un nivell professional?
Per a mi és una professió molt bonica, però depèn del moment. Com en totes les feines, hi ha vegades que per diverses circumstàncies considero que només és un treball que he de fer, mentre que en d’altres, sobretot quan viatjo a indrets espectaculars i trobes gent acollidora, certament és més que una simple feina. Al llarg dels anys, moltes persones m’han dit que sempre estic de vacances perquè viatjo molt, però jo els convido a que m’acompanyin i que treballin totes les hores que treballo fent el que faig. També hi ha molta feina d’oficina que no es veu, i -és el que menys m’agrada.

Què valores més de la teva professió?
Principalment el poder estar a l’aire lliure, en contacte amb la paret, i les moltes oportunitats que em dóna de viatjar.

Quins són els teus referents en el món de la fotografia d’escalada?
Abans que res, he de dir que no hi ha molts fotògrafs d’escalada professionals, però cadascun d’ells té el seu estil i en aquest sentit sempre pots aprendre quelcom de tots ells. També crec que un bon fotògraf és aquell que té un estil propi definit i que, per tant, només veient una fotografia pots endevinar-ne l’autor. Dit això, potser els fotògrafs que més m’han impressionat són l’americà Keith Ladzinski, el francès Stéphane Candé i l’australià Simon Carter. També en Heinz Zak, autor de fotos de línies, colors, exposició i temps perfectes. Però per sobre de tots, el personatge en el qual més m’he inspirat és el reconegut fotògraf francès Yann Arthus-Bertrand, que al fer un reportatge d’animals a l’Àfrica va descobrir que fotografiant-los des de l’aire -concretament des d’un globus aerostàtic- els resultats eren molt diferents als obtinguts des del terra. Simplement esdevenien sorprenents i increïbles. Aquest fotògraf deia que el més difícil a l’hora de fer una fotografia no era conèixer la tècnica, sinó arribar a estar en la posició ideal flotant en el cel, sobretot perquè en certs països on ell va fer activitat estava prohibit volar. En el meu cas, la filosofia és la mateixa. M’imagino què puc veure des d’un punt concret en el cel i llavors el més difícil és arribar-hi!

“Les pel·lícules plenes d’imatges espectaculars acostumen a estar buides de contingut”

Quines particularitats creus que té la fotografia d’escalada?
Primer de tot, has de conèixer molt bé tot el que envolta la pràctica de l’escalada com a activitat i, sobretot, has de dominar l’ús dels materials d’escalada i de progressió per les cordes per aconseguir bones fotografies. Per exemple, un bon fotògraf d’un esport com el futbol no pot fer bones fotografies d’escalada perquè no coneix les tècniques de progressió i només pot fer fotografies des del terra. Un altre tema molt delicat és el de vigilar que no et caigui cap element de l’equip de fotografia mentre estàs penjat a la paret, cosa que encara no m’ha succeït mai! És impossible tenir-ho tot lligat i sempre has d’estar molt concentrat amb tot el que fas. Una de les meves premisses principals és que quan canvies una lent de la càmera no has d’estar fent res més!

Quin és el teu objectiu quan fas una fotografia d’escalada?
El principal és realitzar la foto que a mi mateix m’agradaria veure publicada. Un altre dels meus principals objectius és el d’arrencar un “uauh, és brutal!” de qualsevol persona que vegi una de les meves fotos. Quan això succeeix, em sento molt feliç. Molt sovint, però, he de fer fotos que no són tant del meu gust però que les revistes necessiten per omplir forats o composar els articles. És per això que el fet de fer aquests diferents tipus de fotos és un altre dels meus objectius. De vegades, hi ha fotos meves que em semblen genials i en canvi els lectors o els editors d’una revista no ho troben així, i molts cops no sé per què!

I com ha de ser, segons el teu parer, una bona fotografia d’escalada?
Depèn de l’estil i de l’objectiu que busquis fent la foto. Hi ha fotògrafs que deixen que l’escalador es vagi movent i no els fan cap indicació, esperant que durant el transcurs de la seva escalada puguin captar alguna imatge especial. En el meu cas, m’agrada dir que més que fotos em dedico a fer quadres. De la mateixa manera que un pintor parteix d’una tela en blanc i va col·locant-hi al damunt els elements tal i com ell se’ls imagina, el mateix busco jo en les meves fotografies. Intento fer la fotografia que m’imagino. No ho puc decidir tot, com per exemple la llum, la climatologia o la roca, però depenent de la meva ubicació i de la lent que utilitzo aconsegueixo que la roca i l’entorn canviïn i sembli que es tracta d’un altre lloc. Això és bàsicament el que busco. També m’agrada que el protagonisme el tingui l’entorn natural, principalment el rocam, la paret i les línies que traça. L’escalador s’ha de veure, evidentment, però petit per a que no sigui el principal protagonista. Com comentava al parlar del fotògraf  Yann Arthus-Bertrand, busco un lloc en el cel, en l’aire, que m’aporti la visió que m’imagino. El més complicat és aconseguir arribar a aquest punt, però un cop ho aconsegueixo la foto és tècnicament fàcil de fer.

I per assolir aquest punt inaccessible en el cel, se suposa que has de tenir un coneixement molt alt de la tècnica de progressió en les cordes, oi?
Bé, sóc escalador i guia d’escalada, i per tant conec prou bé aquestes tècniques, i la veritat és que el meu coneixement no ha de ser molt més profund. És més una qüestió d’imaginació, d’esbrinar com puc apartar-me de la paret. Si no és possible des del terra, s’han de buscar altres alternatives, sempre actuant amb rapidesa per a que no t’enxampi la nit o el mal temps. També és molt important pensar en com davallar al terra sense problemes i poder recuperar totes les cordes i el material emprat.

Quin és el teu equip mínim per fer fotografies d’escalada?
Bàsicament un arnès, un casc, una corda i algun cordino per recollir-la, una daisy chain, un gri-gri i un jumar. A vegades és molt útil dur un arnès de cos, un ganxo i un alien groc. De l’equip de fotografia, el bàsic és dur una bossa amb lents, objectius i bateries.

Què creus que et diferencia dels altres fotògrafs?
Crec que sóc el rei del gran angular (riu). M’agraden molt els resultats que dóna, tot i que és complicat utilitzar-lo correctament perquè la deformació que provoca en les fotos és molt difícil de dominar. En aquest sentit, crec que tinc un domini alt i per això l’empro molt, potser massa! D’altra banda, m’agradaria millorar en altres tipus de fotografies.

Creus que les revistes valoren les fotografies igual que les valoreu els autors?
Normalment acostumem a tenir criteris diferents. En el meu cas, sempre els envio una selecció d’imatges i el 90% de cops publiquen les fotos que menys m’agraden. De fet, no sóc l’únic a qui li passa. Es pot entendre que trien depenent de la composició d’un reportatge, si cal una foto petita, doble o pàgina completa, o si és per una portada. Aquesta no és la meva feina, però sovint no entenc els criteris de selecció.

I els lectors?
Crec, i ho sé, que els lectors no acostumen a llegir-se els articles en general, però sí que s’hi fixen en les fotos. Una revista sense fotos és com una novel·la, no és el mateix, i la portada és el més important d’una revista. Depenent de la portada es venen més exemplars o no, i la publicació sap per què. És per això que és la foto més valorada en tots els sentits, però crec que encara ho podria ser més.

Has enfocat més la teva activitat en el món de l’escalada esportiva. Tens pensat de canviar d’objectiu fotogràfic?
Molta gent m’ho pregunta. Un bon fotògraf és aquell que fa fotos de qualsevol esport o activitat amb rapidesa i resultats perfectes. Per arribar a aquest domini cal una experiència, segons el meu parer, de 20 anys. Ara en porto 19 fent fotos d’escalada esportiva, i per tant tinc prou experiència com per a que els millors escaladors del món vulguin que els fotografiï, ja que confien en que el resultat serà bo i efectiu. No m’imagino canviant el meu objectiu fotogràfic, ja que haurien de passar molts anys per aconseguir aquest nivell de confiança. Hi ha excepcions, com el francès Stéphane Candé, que tant et fa bones fotos d’habitacions d’hotels com de BTT, esquí… i totes són magnífiques!

Has viatjat arreu del món. Amb quin indret et quedes?
Sense dubtar-ho, amb Kalymnos. La raó és que allà vaig conèixer la meva muller, l’Eva Augoustidou. També m’agrada molt l’Índia, un país on he estat quatre cops.

Quin lloc anheles de visitar i que encara no has pogut visitar?
Tasmània, per les columnes rocoses que hi ha a prop del mar, com el Totem Pole,  i Mongòlia. Sense cap motiu professional, m’agradaria també anar al Pol Nord per veure com el sol no es pon.

Has fotografiat els millors escaladors del món de diferents èpoques. Has trobat algun canvi entre els d’abans i els d’ara?
Potser el que més ha canviat és la seva mentalitat. Abans, molts escaladors deien que per estar forts havies d’entrenar molt al gimnàs, i ara la majoria diuen que per posar-te fort has d’estimar l’escalada i escalar molt i en diferents estils per aconseguir-ho.

I com veus el futur del món de l’escalada?
Ara s’ha assolit un grau de 9b+ i segur que d’aquí a deu o vint anys s’arribarà al 10a. I també crec que els millors escaladors del futur seran asiàtics, degut a les seves característiques físiques i a la seva creativitat a l’hora de trobar la millor manera d’encadenar una via.

Com es compagina una vida de constant viatge amb la vida familiar?
No és fàcil. Intento que cada viatge no duri més de tres o quatre setmanes. És evident que no puc fer les fotos des d’una oficina i forçosament he de sortir a l’exterior i sovint anar lluny, fet que la meva família entén, tot i que al final em troben a faltar, sobretot el meu fill Yohan.

Recordes alguna anècdota en especial?
La principal i més important, com he comentat abans, va ser conèixer la meva dona a Kalymnos. També recordo l’esforç d’estar tot un dia instal·lant 120 metres de cordes per poder fotografiar des de la posició que volia en Chris Sharma escalant la Rambla, a Siurana. Un altre cop em vaig quedar per uns instants agradablement adormit mentre penjava de les cordes amb un buit impressionant sota meu, durant l’espera de l’aparició dels escaladors en un grandiós arc rocós a la Xina. Per finalitzar, tinc gravats molts moments de tensió a l’hora d’haver d’accedir a instal·lacions molt abocades als precipicis.

Quina és la foto que no has fet encara i que t’agradaria poder fer?
Les fotos que tinc dins del meu cap són un secret, evidentment!

Quina impressió t’endus de la muntanya de Montserrat?
El cert és que he estat a Catalunya diverses vegades i sempre he vist de lluny l’atraient silueta d’aquesta muntanya. Des de fa temps tenia ganes de visitar-la i retratar-la bé, i la veritat és que els resultats obtinguts són molt satisfactoris. Me’n vaig amb la impressió que Montserrat és un altre món dins del que és el món de l’escalada a Catalunya, amb diferents estils i gent molt diversa que conviuen en una sola muntanya,  plena d’història i simbolisme. És molt bonica i estètica, i fins i tot té racons salvatges. És una muntanya rodona!

 “Sovint no entenc els criteris de selecció de fotografies de les revistes”

Quin concepte creus que es té de l’escalada a Catalunya des de l’estranger?
Des de fa un parell d’anys, Catalunya és el centre de l’escalada esportiva mundial. Molts escaladors vénen a escalar a l’hivern perquè el clima és bo i hi ha moltes vies d’escalada i de diferents estils. Actualment ve a ser el que fa anys va ser el sud de França.

Per  tu, quins aspectes es poden millorar de les càmeres de fotografia actuals?
Per l’ús imprès, la millora en la qualitat digital ja és inapreciable per l’ull humà, a no ser que es tracti de fotos enormes, tipus grans cartells. Es podria millorar la rapidesa en l’enfocament de les càmeres -en aquest sentit, l’ull humà és moltíssim millor-, també la combinació en una sola foto de la presència de parts clares i fosques, el detall de les imatges clares i la sensibilitat o l’enfocament en la nit sense flaix. Dependrà, però, de la necessitat que hi hagi.

I l’ús dels drons per a les fotografies, com el veus?
Crec que són difícils de manipular i a l’hora de fer fotos no els dono valor. Per a les filmacions potser són més útils perquè ofereixen visions espectaculars i inèdites, però les pel·lícules que estan plenes d’imatges espectaculars acostumen a estan buides de contingut.

FLAIX…
SAMUËL BIÉ
Les Lilas, França, 1973

• Fotògraf professional especialitzat en escalada des de l’any 1995: realització de fotografies i articles d’escalada per a publicacions d’arreu del món. Les seves fotos han estat 94 vegades portada de revistes, catàlegs i llibres d’escalada.
• Realitzador de filmacions d’escalada i altres temàtiques.
• Titulat com a guia de muntanya i instructor d’escalada.
• Organitzador i equipador de competicions estatals i internacionals d’escalada esportiva.
• Com a escalador esportiu ha assolit un nivell de 8b+. Va participar a la Copa del Món d’Escalada Esportiva.
• Participació en el descens del barranc Chamjé Khola de la serralada de l’Himàlaia.