FEEC Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya

Revista Vèrtex / Entrevistes

Núria Picas

Revista Vèrtex 253

'La Vida et torna tot allò que et treu'


Acaba d’arribar de guanyar la Transgrancanaria. Ara està al capdamunt, i trobar-li un forat a l’agenda de feina, entrenaments, compromisos i vida familiar és complex. Compareix, però, amb un somriure càlid, enganxós, malgrat que darrera uns ulls optimistes i de mirada clara s’albira un cert grau de cansament. Abans de començar ens rebel·la que li fa il·lusió sortir a VÈRTEX, una revista que ha vist tota la vida per casa.

La Núria és manresana, sòcia de sempre del Centre Excursionista del Bages, però viu a Berga, on forma part dels Mountain Runners. Entrena sis dies a la setmana a cavall del Pedraforca, del Cadí, dels Rasos -on comença a fer descobrir la muntanya als seus dos petits, en Roc i l’Arç- i del seu estimat Montserrat. És menuda, malgrat que la mesura enganya, ja que la seva història de superació rebel·la una enorme força interior que l’ha portat a la elit a una edat en que molts s’han retirat.

Text: Joan Tutusaus

Ets de família muntanyenca?
Sí, vaig néixer a Manresa. Obria la porta del balcó i em trobava les muntanyes de Montserrat, tota la cara nord. Per tant, aquell regal de la natura feia que em cridés, ha estat el meu referent. Em vaig iniciar a estimar la muntanya gràcies als meus pares muntanyencs, i a Montserrat vaig començar a practicar l’escalada, l’excursionisme, l’esport relacionat amb la muntanya. Per mi no existeix l’esport si no hi ha muntanya al costat. O dit al revés, la muntanya m’agrada gaudir-la fent esport.

Podria haver muntanya sense esport?
Sí, però de moment m’agrada viure-la d’aquesta manera. La muntanya és per anar a escalar, per córrer o per fer alpinisme. Sí que és maco seure sobre una pedra i estar-hi una estoneta, però necessito activitat.

De joveneta ja competies?
Sí. Amb vint anys vaig córrer la meva primera marató, la Marató de l’Aneto, l’any 99, amb un grupet d’amics. Em va anar molt bé, vaig fer tercera amb molt bones sensacions, i la selecció catalana es va fixar en mi. Però com que era massa jove, no em van agafar, em van dir que m’esperés. En aquella època hi havia en Quico Soler, la Teresa Roca, en Joan Cardona… per mi els mestres, els referents, que han obert el camí.

Però tenies només vint anys…
Sí, era joveneta. De fet, molta gent m’havia recomanat que no la fes, que estava massa prima i era massa jove, però ho vaig provar i em va anar molt bé. A partir d’aquí, se’m va obrir el món de les curses de muntanya. Però un matí de febrer vaig caure bastants metres en una ferrada a Montserrat i em vaig trinxar l’os astràgal del peu esquerre. I completament, les previsions eren que no podria tornar a córrer mai més. De fet, així va ser, em vaig passat molts anys sense poder-lo recolzar, ni tant sols fer una caminada, sense molt de mal. Vaig optar per fer bicicleta de muntanya, per tornar a escalar, ja que si no caus no hi ha impacte, i per fer altre mena d’esports que m’alliberessin d’aquell dolor tant exigent.

No vas renegar de la muntanya?
No, però anava a fer esquí de muntanya amb dolor, a escalar amb dolor, o per traurem la cala de la bici també passava dolor. És una lesió amb la que vaig conviure, i amb la que encara hi convisc, encara em fa mal. És el meu tendó d’aquiles, un dolor que m’acompanya, gairebé un amic. Sembla mentida que hagi pogut guanyar un campionat del món amb aquest mal. Però el tinc assumit, m’acompanya als llocs, i m’ho prenc amb positivisme. I també m’espanta.

Espanta?
Sí. Molta gent em demana per quan trobaré el meu límit, i jo sempre havia dit que mentre gaudeixi fent el que faig. Darrerament, però, estic canviant el discurs i dic que el meu límit el trobaré quan el peu esquerre em digui prou.

 

«La muntanya m’agrada gaudir-la fent esport»

 

El límit el posa el cos?
Sempre he fet esport per diversió, i el fet d’estar en forma és el que m’ha portat a competir. Per tant, vaig continuar fent de tot, però no d’una manera tant exigent a nivell competitiu. Vaig fer algun raid d’aventura, però no podia córrer, o bicicleta de muntanya, però és molt exigent, massa hores i a l’hivern fa fred, pel que no acabava de trobar el que més m’agradava, que era córrer.

Vas compensar com vas poder?
Sí, a la vida se’m va tancar una porta molt important, però se’m van obrir d’altres. Vaig entrar a la selecció catalana de bicicleta de carretera, però no durava gaire, anava trampejant. De fet, jo vinc de l’escalada i l’alpinisme, que és el que més m’agrada, pel que estic a aquest món una mica per casualitat. Em pregunten si em sento corredora, i sí, m’ho sento, però mai he trepitjat una pista d’atletisme. Estic aquí perquè la vida m’ha portat a guanyar algunes carreres i ara estic a dalt de tot. Però quan això se m’acabi tornaré a la calma de la muntanya, l’escalada i l’alpinisme, que és d’on provenen les meves arrels.

Formes part de la minoria que ha arribat a les curses de muntanya a través de la mateixa activitat de muntanya.
Sí, no sóc gens de l’atletisme ni de les sèries. És casualitat: fas muntanya, escalada i alpinisme, vas ràpid, t’apuntes a una cursa per posar-te en forma, la guanyes i sense voler et converteixes en corredora de muntanya. Però et diré un secret: m’agrada més escalar que córrer. Molt més!

Però t’hi passes hores, corrent…
Sí, però quan això acabi faré com el Quico Soler, que està fent alpinisme, travesses… Jo de petita volia ser l’Araceli Segarra, i l’any passat vaig contactar amb el Ferran Latorre per començar a plantejar alguna ascensió a un 8.000. Ara m’és impossible per raons de calendari, però més endavant és un dels objectius que tinc marcats. La vida m’ha portat aquí de casualitat. Hi ha gent que ho busca, i jo que no ho he buscat m’hi he trobat de quatre potes.

I hi has arribat tard…
Per una cosa: la vida et torna tot allò que et treu. A mi m’ho va treure quan tenia vint anys i m’ho ha tornat. Per això estic segura que aquest tren l’he d’aprofitar, és el que em tocava fa molts anys. I l’espremeré com pugui.

On acaba la casualitat i comença la planificació?
Recordo al Marroc que vaig anar a fer la Marató del Toubkal el 2010, sense intenció de guanyar-la, i la vaig guanyar. Els amics amb que anava em van dir que ho feia molt bé. Jo responia que havia estat de sort…

La sort no s’aguanta en el temps…
Les qualitats hi són, no se si és genètica o que porto tota la vida fent esport. Hi ha gent que em demana com puc córrer la Cavalls del Vent igual el quilòmetre ú com el noranta.

 

«M’agrada més escalar que córrer. Molt més!»

 

I com ho fas?
Jo vaig fer la meva primera marató el segle passat i em conec molt bé el meu cos. Quan faig una ultra trail surto amb dos-cents tios al davant, però se que quedaré de les deu primeres. No hi ha gaire secret. I no se que passa amb aquests dos-cents tios que se’ls va tragant la terra. Juguem amb avantatge respecte del boom que hi ha ara en que ens coneixem el cos. Tothom és corredor, tothom fa ultra trails i s’apunta a curses de cent quilòmetres, però els que estem a dalt de tot ja fa anys que ens hi dediquem. Conec a molt jovent de qualitat que en una cursa de deu quilòmetres em donen mil voltes, però en una de trenta, quaranta o cent, no tenen res a fer.

L’arrencada de cavall la té tothom…
Però s’ha de tenir sang freda. No és important com comences, és com acabes. Per sensacions ja sé com estic, no necessito un pulsòmetre. Mai me l’he posat, m’escolto el meu cos a partir de l’experiència.

Incomplint bona part de la literatura sobre preparació física…
El secret de l’entrenament és no parar. Córrer i entrenar cada dia, sortir a la muntanya, gaudir de cada entrenament, no pensar que estàs entrenant per obligació sinó perquè t’agrada, i pensar que el que fas té un sentit.

Cada dia ve de gust?
No, cada dia no, però has de mirar de trobar solucions: canviar de lloc, buscar gent, trobar amics que t’acompanyin, tenir ganes d’estar sol… has d’anar trampejant. És com un joc, cal variar. I canvio d’esport.

Oxigenes la ment?
I tant! És el muscle més important de tots. Quan m’angoixo, no dono ni un quaranta per cent del que podria donar corrent. Tinc claríssim que quan la ment no està d’acord amb el cos no rendeixes. Tots els que estem davant estem entrenats, però el cap hi fa la resta: estar bé amb tu mateix, tranquil, bé amb la parella i amb la vida…

Contra qui competeixes a les curses?
Quan les coses surten bé és quan competeixo contra mi mateixa. De vegades caic en l’error de competir amb les rivals, i després no van tant bé les coses. El ‘mi mateixa’ em guanya.

És un esport molt solitari…
A l’última cursa que vaig guanyar, la Transgrancanària, no vaig mirar mai enrere. Tenia referències, però estava tant segura que estava fent les coses ben fetes que mai vaig mirar per saber si la rival estava allà. I això és un bon senyal. La frase que al final t’acabes adonant que el veritable oponent ets tu mateix és ben certa.

Què penses quan no pots més?
Primer t’has d’anticipar a aquest pensament. El dia abans, la setmana anterior, has de saber que això vindrà, visualitzar el moment, com visualitzes la victòria. Aquell moment en que et farà mal tot el cos, que no t’entrarà el menjar, que tindràs ganes de plegar… i com que se que vindrà, quan arribi l’acceptaré i ho agafaré amb positivisme. És una estratègia. I et pots imaginar coses divertides: pots pensar que les ganes de plegar són animadores que et venen a veure…

En Kilian pensa en que el persegueixen els indis…
Sí, una cosa divertida. Jo penso que estic a l’època medieval, i que m’han donat una carta per salvar el regne, que l’he de portar 80 quilòmetres més enllà, i que tot depèn de mi. Son tonteries que van bé.

Has assolit els millors resultats sent mare. En què influeix, tot plegat?
Positivament i negativa. El primer any hi ha molta feina, els nens dormen poc, i el 2011 els resultats cauen en picat, però després és trobar l’equilibri. Que la parella col·labori, aprofitar per entrenar quan els nens estan a l’escola… Però costa descansar, i descansar no vol dir no entrenar, sinó estar tranquil i relaxat, llegir un llibre davant la llar de foc. I de vegades és això el que trobo més a faltar, aquest moment en que m’adono que descanso.

El repòs com a part fonamental de l’entrenament…
Sí, però el repòs no és no entrenar. He estat quinze dies a Gran Canària i he reposat moltíssim, apartada del dia a dia i amb tot el dia per a mi, tenia una energia descomunal.

També tens una feina que t’ho permet…
Tinc molta sort, sóc bombera, però aquesta sort l’he buscada. Per entrar al cos de bombers vaig estar tres anys preparant una oposició molt intensa, estudiant vuit hores diàries, entrenant, i vaig entrar a la segona. Recordo mirar les competicions a través de les revistes, perquè en aquell moment tocava estudiar i treballar-me un futur. Tinc sort perquè amb la reducció horària, guanyo temps i puc entrenar cada matí, quan els nens estan a l’escola.

Sempre creues la meta amb l’estelada…
Sí, però és que sempre l’he portada a la motxilla. Al meu primer tresmil, el Mont Perdut, també la vaig treure. L’he portada sempre, forma part de mi. A la gent li crida molt l’atenció, però per a mi és una cosa natural. El que no trobo natural és que no me la deixin treure, que causi tant de rebombori. Però com que la gent ja sap el que penso, tampoc és qüestió de treure-la cada dia. Si no, perdria valor.

Aquesta identificació t’ha tancat portes?
M’és igual les que m’hagi tancat, però és segur que me n’ha obert. Algun espònsor em coneix gràcies a això i m’ha ajudat a pagar-me projectes. Hi ha espònsors que segur que no els hi agrada, però com he dit abans a la vida se’t tanquen portes i se t’obren d’altres.

 

«El repòs no és no fer res; és estar bé amb tu mateixa»

 

Has estat excursionista tota la vida. S’està desnaturalitzant el concepte romàntic de la muntanya?
Tinc la sort, com altres grans corredors, d’haver nascut a la muntanya, i que els pares ens hagin ensenyat aquest amor. I des de petits, el primer que hem aprés, abans de penjar-nos un dorsal i competir, és a estimar i sentir la muntanya com una part molt important. A partir d’aquí, ens l’hem feta nostra a la nostra manera. En el meu cas, corrent i competint, però la base, l’arrel forta, és la muntanya com a paradís. Hi ha molta gent que ha trepitjat per primera vegada la muntanya penjant-se un dorsal, competint, i no crec que aquest sigui el camí. A la muntanya l’hem de respectar, hem de saber totes les cares bones i dolentes que té.

M’apuntes una paradoxa: molta d’aquesta gent que participa del boom de les curses sense conèixer la muntanya us està imitant…
Sí. És bo i és dolent. A mi m’agrada que aquest esport estigui de moda, que tingui reconeixement, i també penso que es bo que la gent faci esport i que surti a la muntanya. T’aclareix molt la ment i és sa. Però la massificació, la manca de respecte, perdre l’essència del misticisme de muntanya i natura que tant ens van ensenyar els nostres pares… Tot va molt de pressa, abans anàvem a la muntanya i ens hi passàvem tot el dia, ara sembla que tot ho haguem de fer de pressa. No ho se, és un joc perillós. Moltes vegades la muntanya em dóna un intercanvi d’energia. Jo li dono molt d’esforç i ella em transmet, ho se percebre. I sobretot dono gràcies, sempre, de córrer per on estic corrent, d’estar on estic. És una causa-efecte.

Per tant, la muntanya et fa feliç?
I tant! El que més valoro d’aquest esport, a part d’estar en contacte amb la muntanya, és visitar els països que puc i conèixer gent meravellosa com són les meves contrincants, les meves rivals. Això no és un esport amb targetes vermelles, hi ha molt bon rotllo, ens ajudem en cursa i ens donem consells. Hi ha tres països on m’agrada molt córrer: el nord d’Itàlia, Euskadi i Catalunya. Tres països on es viu l’essència de la muntanya, on la gent surt a animar i ho viuen moltíssim.

Després de la Transgrancanària, que preveus córrer enguany?
Estic buscant llocs nous, curses que no he fet mai, maneres de motivar-me. Faré Zegama, la marató “obligatòria”, intentaré la Transvulcània a l’illa de la Palma, el Fuji, al Japó, i a Itàlia. També repetiré la Ultra Trail del Mont Blanc, la mare de totes les curses, la que tot corredor d’ultra trail alguna vegada a la vida crec que li agradaria córrer, i on m’agradaria buscar la victòria. I acabaré amb Cavalls del Vent, que enguany es diu Ultra Pirineu, que és la cursa que em va veure nàixer com a corredora d’ultra trails. I depèn de com hagi anat la temporada potser aniré a l’illa de la Reunion a la Diagonal des Fous. No ho asseguro, la temporada és llarga, i costa.


FLAIX…
NÚRIA PICAS I ALBETS
Manresa, 1976.

Muntanyenca i corredora de muntanya.
Bombera professional.

Victòries en copes i campionats

  • Guanyadora de la Copa del Món d’Ultratrails 2012.
  • Guanyadora de la Copa del Món de Curses de Muntanya 2010.
  • Campiona del món als Skygames 2012.
  • Subcampiona d’Europa d’ultratrails 2013.
  • Campiona del món de curses de muntanya per equips 2011, amb la Selecció Catalana.
  • Campiona d’Espanya de curses de muntanya 2013.
  • Campiona de Catalunya de raids d’aventura 2010.

Curses guanyades

  • Transgrancanaria 2014.
  • Marató de l’Emmona 2013.
  • Course des Templiers 2012 i 2013.
  • Cavalls del Vent 2011, 2012 (amb rècord femení de 10.34 h) i 2013.
  • Skymarathon de Vilaller 2012.
  • Trofeu Kima 2012.
  • Duatló de les Paüles 2011 i 2012.
  • Duatló de Vilallonga de Ter 2011.
  • Triatló de les Medes-Montgrí 2011.
  • Toubkal Marathon 2010.
  • Mount Kinabalu Climbmarathon 2010.

Podis

  • Zegama- Aizkorri 2012 i 2013 (2a posició).
  • Transvulcania 2012 i 2013 (2a).
  • Ultratrail del Mont Blanc 2013 (2a).
  • Trans d’Havet 2013 (2a).
  • Gorbea- Suzien 2013 (3a).