FEEC Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya

Revista Vèrtex / Entrevistes

Ramon Quadrada

Revista Vèrtex 248

La mirada del fotògraf


El 19 de maig de 1926 naixia a Reus Ramon Quadrada Ornosa. 87 anys després ens rep a la seva bonica casa modernista de la capital del Baix Camp. Hi ha molta teca a explicar per part d’un excursionista i fotògraf insaciable. Durant 40 anys en Ramon ha assessorat l’edició de mapes muntanyencs, ha escrit articles d’itineraris, ha desbrossat i senyalitzat camins i ha confeccionat un esplèndid llibre fotogràfic del Montsant.

L’excursionisme associatiu a la Catalunya de finals del segle XIX s’originà en un entorn urbà. Reus era, per demografia i per prosperitat econòmica, la segona ciutat catalana més important del moment. La capital del Baix Camp veié néixer l’any 1901 la quarta entitat muntanyenca més antiga del país: la Secció Excursionista del Centre de Lectura de Reus. Un sector de la burgesia inquiet pel foment de la cultura i el coneixement del país fou pioner en la fundació de l’associacionisme de muntanya a casa nostra. Era un excursionisme científic que s’interessava pel patrimoni arquitectònic, pel medi natural i per la fotografia etnogràfica i de muntanya. En aquest context, l’any 1927 Manel Quadrada i altres reusencs aficionats a la fotografia van cedir al Centre de Lectura els seus fons de fotos per a la creació de l’arxiu fotogràfic de l’entitat. Un any abans havia nascut el nebot del Manel, Ramon Quadrada, que heretaria la tradició de l’excursionisme cultural de l’època. L’ictus que va patir en Ramon fa uns anys no l’impedeix de repassar amb tota lucidesa una trajectòria llarga i intensa en el món de l’excursionisme. Ha estat un camí no sempre ple de flors i violes, però compartit amb la seva dona M. Magdalena Monteverde, que és present també en aquesta entrevista.

-Ramon, d’on li vénen les seves arrels excursionistes?

-De la família. El meu oncle Manel va ser un excursionista i fotògraf pioner a Reus. I el meu pare, que es deia Ramon com jo, era soci de l’Agrupació Excursionista de Reus (entitat fundada el 1915 i fusionada al Centre de Lectura de Reus cap al 1925 ). Va ser vocal de la Secció de Ciències Naturals d’aquesta associació.

-Tota la seva família era de Reus?

-Sí, però els avantpassats provenien de la Quadrada, una masia de Seva (Osona). Després van anar cap a Mataró. Des d’allà el meu besavi, que era viatjant de teixits, va venir a Reus i va obrir-hi una botiga de roba.

-Per tant, amb el pare i l’oncle va descobrir la muntanya?

-Sí, però amb qui més vaig sortir va ser amb els germans Perpinyà i amb en Montserrat, uns senyors grans de qui vaig aprendre molt. Sortíem de Reus amb tren cap a la Riba, Montblanc o Falset. Això era abans de la guerra. Amb el meu pare també sortia a la muntanya, però per anar a caçar, igual que l’Enric Aguadé amb el seu pare.

-El doctor Aguadé (president d’honor del Comitè Català de Senders, mort el 14 de gener passat) parlava de vostè com el millor coneixedor del Montsant…

-L’Aguadé i jo érem bons amics… No es pot saber qui coneix millor una zona. Jo només sé que conec el Montsant a fons. Els 711 itineraris que hi he fet els tinc descrits amb tot detall, manuscrits.

-No els ha publicat?

-Sí, en vaig publicar uns quants a la revista Muntanya del Centre Excursionista de Catalunya. També vaig preparar amb la meva dona Magdalena un recull d’excursions per Siurana. Va ser un encàrrec del CEC per publicar un llibre que finalment no va veure la llum.

-Des de la ciutat es pot conèixer bé la muntanya o és millor viure-hi?

-No cal viure-hi, però sí passar-hi moltes hores i parlar amb els seus habitants. Jo coneixia força el Miquel, per exemple, un pastor de les terres de l’Ebre que pujava el seu ramat de cabres al Montsant. Vivia tot l’estiu a la cova del barranc del Parral. De totes maneres, jo a l’estiu visc a la Morera de Montsant perquè hi tinc casa i finques.

-Permeti’m dir-li que ho té ben muntat…

-Sí, passem l’estiu a la muntanya i l’hivern a la ciutat. A la Morera sortíem d’excursió habitualment la Magdalena, el Ramon Sabaté i jo. El Ramon en aquella època era l’alcalde del poble. Vam descobrir molts camins. Això és el que m’atrau més, la descoberta i la llibertat que et dóna la muntanya. Avui ha canviat tot. Hi ha molta més gent a la muntanya i moltes més normes. Això no m’agrada.

-Després de la guerra es va reenganxar a les excursions?

-No estàvem per excursions perquè a la muntanya hi havia maquis que passaven gana i ens haurien pogut robar. Llavors van néixer els nostres fills. Els vam portar als escoltes i a partir dels vuit anys ja ens van acompanyar a la muntanya.

-És gairebé obligat preguntar si han seguit el camí dels pares.

-El Ramon, que és el fill petit, sí. Primer li va agafar per l’escalada, tant en roca com en gel, però ho va deixar. Ara fa travesses amb bicicleta arreu del món. A la Mariona li agrada molt la natura, però per contemplar-la, no per cansar-s’hi. En canvi, de petits sí que ens seguien. A l’estiu anàvem a Benasc, a l’hotel Avenida, on érem quasi de la família. També vam fer amistat amb la família Garié-Lafón, els guardes de la Renclusa.

-Abans m’explicava que sortien amb la colla pel Montsant.

-Sí, vam fer una bona colla d’amics. Una de les excursions més fermes va ser tota la volta al massís en un dia. També organitzàvem travesses de cap de setmana en altres serres com els Motllats o Llaberia; i, ja més lluny, a Montserrat, el Pirineu i els Ports. A les gúbies del Parrissal ens van sortir bones fotos. També a Ordesa. Són llocs especials…

-Tots els de la colla formaven part d’algun centre excursionista?

-Sí, alguns eren del Reddis, altres del Centre de Lectura, etc. La Magdalena i jo érem de l’Associació Excursionista de Reus, però es va desfer i ara som del Reddis.

-Joaquim Santasusagna escriu, en el seu llibre Memòries d’un muntanyenc, que l’AE Reus havia d’aglutinar tot l’excursionisme reusenc i va acabar sent una capelleta més.

-Va funcionar mentre el Centre de Lectura estava tancat durant la postguerra, però quan se’n va permetre la reobertura, l’Associació Excursionista va quedar eclipsada.

-Vostè sortia sempre amb la càmera fotogràfica?

-Sí, excepte quan anàvem a desbrossar algun camí. Jo tenia una Rollei 3.5 i en Pito Massó també. En Massó era d’una família de fabricants de licor. Ara és mort. Érem els dos membres de la colla que ens vam aficionar més a la fotografia. La Rollei era d’aquelles càmeres quadrades amb la qual havies d’enfocar mirant des de dalt. Revelava les fotos i me les ampliava jo mateix.

-Per què en blanc i negre si ja es començava a treballar amb color?

-Perquè per mi el contrast del blanc i negre potencia la intensitat i l’impacte de la fotografia. No he estat mai professional. Només he fet el que he pogut, però m’hi he dedicat intensament. La muntanya a mi m’ha emocionat i si alguna de les meves fotos ha aconseguit emocionar algú, ja em sento satisfet.

-Per què ens emociona la muntanya?

-No t’ho sé dir. No és només la muntanya, són les persones. Mira, jo una vegada vaig ajudar a baixar del Montsant uns nois que havien acampat al clot del Cirer i els va sorprendre la neu i la boira. Anys més tard jo estava amb la Magdalena en un refugi del massís del Mont Blanc i això que algú em diu: “Vostè em va salvar!” Era un d’aquells nois. Aquestes coses no s’obliden.

-D’anècdotes, les que deu tenir…

-En recordo una altra de molt especial. El dia que complíem 17 anys de casats estàvem fent amb l’Aguadé la travessa de Reus a Lourdes. Doncs aquell dia, el cotxe d’assistència s’ho va manegar per portar-nos a la Magdalena i a mi un pastís des de Reus!

-Des de la resta de Catalunya s’han valorat prou les muntanyes del sud?

-Sempre s’ha tendit a pujar cap al Pirineu, però també hi ha hagut gent amb inquietud per conèixer les nostres comarques. Per exemple en Martínez Massó, que va ser molts anys president de la FEEC, havia dormit a la nostra casa de la Morera per anar d’excursió junts l’endemà. Amb en Francesc Beato, vicepresident del CEC, també érem bons amics. Ell portava sovint gent de Barcelona cap aquí.

-Com a colofó hem de tornar a parlar del Montsant: quin és el seu racó preferit?

-Sens dubte la cova de l’Ascla, a la part alta del barranc de la Taverna. Jo l’anomeno el racó de la llibertat perquè m’encomana una sensació d’amplitud i benestar com cap altre lloc de la serra.

-No n’havia sentit a parlar. He anat poc al Montsant.

-Doncs com més hi vagis, més t’agradarà.

TEXT: Xavier Maduell

FLAIX
RAMON QUADRADA ORNOSA
(Reus, 1926)

Llicenciat en Dret
Excursionista i fotògraf. Travesses i ascensions per Catalunya, els Pirineus i els Alps.
Autor del llibre Per camins de plana i muntanya. De Reus a Lourdes a peu. Ed. Selecta, 1976.
Assessor de mapes muntanyencs com Montsant. Ed. Montblanc-Martín, 1990.
Autor d’articles d’itineraris en revistes com Muntanya, del Centre Excursionista de Catalunya.
Autor del llibre El Montsant en blanc i negre. 100 fotografies. Autoedició, 2000.