Entrevista a Mònica Verge, Vèrtex número 243

“Si no fas cim, sembla que no siguis ningú”

La trajectòria de la Mònica Verge sempre ha estat lligada al món de la muntanya. Ella i Magda Nos aconseguiren el 1989 el cim del Cho Oyu i amb aquesta fita es van convertir en les primeres alpinistes de l’Estat a fer un vuit mil. Formen part d’una generació d’escaladores que els anys 80 donaren un nou impuls a l’alpinisme en liderar les primeres expedicions catalanes íntegrament femenines. Amb un any, la Mònica ja era sòcia del Centre Excursionista de Catalunya i començava a adquirir la tradició muntanyenca dels seus pares.

És al CEC on inicia la seva cursa en l’escalada i l’esquí de muntanya. Va desenvolupar una intensa activitat com a alpinista incloent la participació en les primeres expedicions femenines que s’organitzaren a Catalunya –Kangtega (1984), Cho Oyu (1989) i Gasherbrum II (1991)– en una època no exempta d’entrebancs per finançar ascensions a l’Himàlaia si s’era dona. Durant dotze anys la Mònica també ha estat guarda del refugi de Salardú. A través del seu testimoni descobrim que, malgrat les dificultats, amb motivació i il·lusió se’ns apropen les muntanyes per llunyanes que siguin.

–Vint-i-tres anys més tard quins records guardes de l’expedició al Cho Oyu, el primer vuit mil femení estatal?
–No em sembla que hagin passat 23 anys. Encara tinc ben present cada dia d’aquella expedició i de la consecució del cim com si fos ahir mateix. Recordo que dalt del cim no érem gaire conscients de la fita que acabàvem d’aconseguir. No va ser fins al camp base que vam començar a prendre consciència que havíem fet un vuit mil i del que tot això podia suposar.

–I el moment més emotiu d’aquella expedició?

–Va ser un impacte molt fort la benvinguda que ens donaren a la tornada. Ens va venir a rebre molta gent i la veritat és que no ens ho esperàvem. Amb aquella rebuda visquérem moments molt intensos.

–Com és que no us esperàveu aquella recepció?

–Pensa que quan vam marxar cap al Cho Oyu no ens feia cas ningú. Amb l’organització de l’expedició vam tenir molts problemes. Fins i tot vàrem haver de demanar un crèdit personal. Una de les poques empreses que ens van fer cas va ser la revista Lecturas, que ens va deixar publicar un reportatge sobre l’expedició i el seu director ens va pagar el bitllet de tornada en avió de París a Barcelona perquè per falta de pressupost havíem previst tornar en tren. Tot va canviar un cop vam fer el cim.

–Com es va gestar aquella expedició al Cho Oyu?

–La promotora de la idea va ser la Magda Nos. Ella buscava escaladores catalanes amb experiència en altitud per intentar fer un 8.000 i es va posar en contacte amb mi i amb la resta de companyes que l’any 1984 havíem participat en l’expedició al Kangtega. Es va formar un grup de quatre noies, però quan vam començar a buscar finançament i vèiem que no sortien els diners, dues es van retirar i només vam quedar la Magda i jo.

–El fet de ser una expedició íntegrament femenina us va dificultar el finançament?

–Sense cap mena de dubte. Una expedició només amb dones ens tancava les portes a possibles patrocinadors ja que moltes empreses no creien gaire en les nostres possibilitats.

–Cinc anys abans, en l’expedició al Kangtega, vau tenir tants problemes per trobar suport econòmic?

–No, perquè hi havia algunes diferències entre les dues expedicions. Mentre que al Kangtega érem sis noies que organitzàvem la primera expedició íntegrament femenina a l’Himàlaia, al Cho Oyu només n’érem dues. A més, volíem intentar un vuit mil i això d’un vuit mil sempre fa més respecte. Tampoc pensis que el finançament del Kangtega va ser més senzill, però teníem alguns contactes que ens facilitaren les coses. Per això estic convençuda que les dificultats per trobar finançament per al Cho Oyu van ser degudes a la nostra condició de dones. Quan aquells mateixos anys els alpinistes d’aquí organitzaven les seves expedicions, no els costava tant trobar diners.

–Es pot dir que en la vostra primera expedició, la del Kangtega, hi havia algun element de reivindicació feminista? 

–Una mica sí. Quan anàvem a escalar amb els nostres companys i els expressaves les ganes d’acompanyar-los en les seves expedicions, molts et deien que les dones provocàvem massa problemes al camp base. En veure que no comptaven gaire amb nosaltres, ens vam plantejar amb algunes amigues com la Meri Puig marxar d’expedició cap als Andes pel nostre compte.

–Per què vau escollir com a objectiu escalar el Kangtega?

–Es tractava de la nostra primera aventura en una gran muntanya i vam buscar un cim no excessivament alt (el Kangtega no arribava als 7.000 metres). Però, a més, mentre intentàvem documentar-nos, vam veure que hi havia poca informació d’aquell pic ja que no havia estat escalat gaire i allò suposava un al·licient més.

–Donat l’èxit del Kangtega amb la consecució del cim, no us vau plantejar organitzar més expedicions?

–Quan vam tornar del Kangtega hi havia ganes de més projectes. Vam arribar a parlar d’anar al Makalu, però aleshores van confluir circumstàncies personals i professionals i els possibles projectes es van anar diluint. Per això no m’ho vaig pensar gens quan va aparèixer la Magda Nos, que vivia als Estats Units, amb el projecte del Cho Oyu.

–Després encara vas participar en una altra expedició amb la Magda al Gasherbrum II. Quina experiència en va resultar?

–La Magda coneixia dos alpinistes americans que buscaven escaladors que volguessin compartir el permís que tenien per fer el Gasherbrum II. Ens hi vam afegir juntament amb tres escaladors suecs i es va formar una expedició internacional. A mi em va seduir ràpidament la idea d’escalar al Karakoram, ja que em permetia conèixer unes altres muntanyes i un altre país. Aquesta vegada ja no ens va costar gaire trobar finançament. A més, en aquesta expedició només compartíem el permís i del camp base en amunt cadascú anava pel seu compte. Però no vam tenir sort amb el temps ni amb les condicions de la muntanya. El fort vent ens va tenir molts dies bloquejades a les tendes i finalment, quan vàrem poder fer un intent i arribar al darrer camp d’altura, un cop més el vent ens va obligar a desistir.

–Et va costar gaire prendre la decisió de tirar enrere?

–A mi em costa molt dir que no, sobretot quan penses en tot l’esforç que hi has invertit. Però, un cop ets a baix, t’adones que retirar-te a temps és una victòria.

–Després del Gasherbrum, per què decideixes no continuar fent expedicions?

–He de reconèixer que del Gasherbrum vaig sortir una mica cremada. Les muntanyes del Karakoram presenten moltes allaus, seracs i esquerdes impressionants, i totes aquestes condicions em van treure les ganes de continuar. Ja havia fet tres expedicions i n’eren suficients. També va coincidir amb el naixement del meu fill i amb una nova situació laboral que em feia disposar de menys temps. Cal afegir-hi que en aquella època organitzar una expedició era molt més difícil que ara. Gairebé era com crear una empresa. Davant de tantes complicacions vaig decidir tancar una etapa de la meva vida.

–A part de tots els reconeixements, què més et va representar ser la primera alpinista de l’Estat a conquerir un vuit mil?

–Em va ajudar a poder tornar un tercer cop a l’Himàlaia, al Gasherbrum. Però sobretot em va donar la gran satisfacció personal d’haver assolit un dels catorze vuit mils i d’adonar-me, amb el pas del temps, que vam marcar una època dins l’alpinisme femení i també en la història del nostre país.

–En això de ser les primeres, entens polèmiques com la d’Edurne Pasaban i la coreana Oh per convertir-se en les primeres dones a acabar la cursa dels 14 vuit mils?

–Entenc perfectament aquesta mena de competitivitat a la muntanya perquè jo també tinc un esperit competitiu, i encara més quan penso en tot l’esforç i patiment que requereix afrontar l’ascensió dels catorze cims més alts del planeta. Al Cho Oyu vaig comprendre clarament com funciona aquest món: si no fas cim, sembla que no siguis ningú.

–Parla’ns dels teus inicis. Com se’t va despertar la passió per l’alpinisme en uns anys en què no éreu gaires les noies que escalàveu?

–He de reconèixer que de petita els meus pares m’havien d’arrossegar per anar a la muntanya ja que no m’agradava gaire, però tot va canviar amb disset anys quan vaig descobrir l’escalada. Jo sortia amb gent del CADE, al CEC. Primer vaig fer un curset d’esquí de muntanya. Allà vaig descobrir un nou món gràcies al meu company i gran escalador Salvador Campillo.

–Aquells anys, quines eren les teves companyes d’escalada?

–Érem ben poques i totes ens coneixíem. Jo anava amb la Meri Puig, l’Anna Masip, la Carme Magdalena… Juntes vam anar progressant: Montserrat, Pirineus, Alps, Dolomites, etc. Amb la Meri Puig vaig arribar a escalar vies importants com l’aresta de Peuterey, on vam haver de rapelar enmig d’una tempesta elèctrica molt forta. Són situacions compromeses que et fan pensar què estàs fent allà dalt. Però quan tens el cuquet de la muntanya, ja no te’l pots treure.

–Suposo que és el mateix cuquet que et va fer decidir marxar a la Val d’Aran per portar el refugi de Salardú. Quin balanç fas d’aquesta experiència?

–A través del CEC em surt la possibilitat de dur el refugi de Salardú. Jo ja tenia experiència col•laborant en refugis i quan m’ho van proposar me’n vaig anar a viure allà dalt. L’experiència d’aquests dotze anys ha estat molt positiva perquè sempre m’ha agradat el tracte amb la gent; i, com no, en aquell entorn que et permetia, quan tenia una mica d’estona, calçar-me els esquís i anar cap al Montardo o l’Aneto.

–També vas competir uns anys en curses d’esquí de muntanya.

–L’esquí de muntanya és l’esport que més m’apassiona i durant uns anys vaig participar en moltes curses potser seguint aquest esperit competitiu que sempre he entès de la muntanya. Encara ara, si puc, participo en alguna carrera. Però la cosa ha canviat molt i avui la gent va molt forta. Quan vaig començar a portar el refugi, vaig tenir més dificultats per seguir competint amb intensitat ja que treballar els caps de setmana em limitava molt.

–Quina és la teva vinculació actual amb la muntanya?

–Intento fer el que puc, sobretot mantenir-me en forma amb un mínim d’activitat. Però la meva situació laboral em condiciona una mica. Ara bé, si el cap de setmana no he sortit, ja m’estic buscant alguna sortida per al següent, ja sigui amb esquís o amb bicicleta. Necessito la muntanya per viure, em serveix de teràpia.

–Encara escales?

–El setembre del 85 vaig tenir un accident molt greu a la Torre de Marboré quan vaig caure sense assegurança des d’uns cinc metres. Vaig tornar a viure i va anar de poc que no em quedés en una cadira de rodes. És veritat que encara vaig anar d’expedició, però la lesió em va deixar l’esquena molt tocada.

–Recomana’ns algun racó de la Val d’Aran, tu que la coneixes tan bé.

–És molt difícil indicar un lloc per sobre d’un altre, però a mi m’agrada molt la banda francesa, la zona de Banhèras de Luishon, on he viscut deu anys.

–En el teu cas, vas poder compaginar la maternitat i la muntanya?

–La veritat és que no gaire perquè sempre he tingut feines en què m’ha tocat treballar en vacances i caps de setmana. El meu fill ha estat molt més amb avis i amics, i l’he pogut acompanyar molt poc a la muntanya. Però és molt bon esquiador. De fet, va néixer amb els esquís posats.

–Per tu, què és el que ha canviat més a la muntanya els últims anys?

–Tot evoluciona molt ràpidament i la muntanya no n’és una excepció. Per mi el que ha canviat més és el seu esperit. Em sorprèn molt el nivell d’entrenament que avui dia té la gent i això ho he viscut en les curses d’esquí de muntanya. També és impressionant la gran quantitat d’excursionistes que s’apunten a raids i altres competicions on els participants hi van molt forts.

–T’adaptes bé a aquests canvis?

–T’hi has d’adaptar, però això no només en el món de la muntanya. No serveix de res queixar-te perquè hi ha el perill de quedar-te enrere.

–Quins eren els teus referents alpinístics quan vas començar a escalar?

–La meva ídol sempre ha estat Wanda Rutkiewicz (1), que va desaparèixer escalant el Kangchenjunga. Com a alpinista tenia un gran potencial.

–I entre les escaladores catalanes?

–Sens dubte, la Maria Antònia Simó (2). Dins del CEC era tota una institució, però a més era molt amiga dels meus pares i jo havia compartit molts estius amb ella a Planoles. Era una dona molt oberta i sempre em va fer costat en els meus projectes.

–Recentment has protagonitzat amb altres escaladores catalanes la pel·lícula Encordades (3). Com ha estat l’experiència?

–Fantàstica. A part de passar-ho molt bé amb tot l’equip, he pogut conèixer noves generacions d’escaladores com l’Ester Sabadell i l’Helena Alemán.

–Com veus aquest relleu generacional en l’alpinisme femení?

–Veig que ja no hi ha tanta diferència respecte a l’alpinisme masculí, però continua sent una pràctica minoritària. Ara bé, no ens ha d’estranyar: és un esport molt dur i arriscat. Però m’agrada veure que estan sortint escaladores molt fortes.

–Mirant enrere, quin balanç fas de la teva trajectòria muntanyenca?

–Com et deia al principi, no sembla que hagi passat tant de temps. Però m’ho miro amb molta satisfacció i sense penedir-me de tot allò que he fet. Sempre he volgut viure el moment. Vaig abandonar la carrera de filologia catalana perquè va coincidir amb el meu descobriment de l’escalada i de seguida em vaig adonar que no em podia quedar tancada els caps de setmana estudiant. M’atreia massa la muntanya. Sóc així: visc molt al dia i aprofito intensament els bons moments i totes les oportunitats que se’m presenten, sense pensar gaire en el demà. Com diu la companya Ester Sabadell, “s’ha d’intentar viure cada dia com si fos l’últim de la teva vida”.

 

TEXT: Agustí Estruga

(1) L’alpinista polonesa Wanda Rutkiewicz (1943-1992) va escalar 7 vuit mils, entre ells l’Everest i el K2. Se la considera una de les grans alpinistes de la història.
(2) Maria Antònia Simó (1915-2007) fou una de les grans precursores de l’escalada femenina a Catalunya. Va obrir vies clàssiques i va realitzar primeres ascensions femenines com la cresta de Salenques.
(3) Documental sobre l’escalada femenina a Catalunya seguint la trajectòria de Carme Romeu, Elisabet Vergés, Mònica Verge, Anna Ibàñez, Ester Sabadell i Helena Alemán. Ha rebut diferents guardons en festivals de cinema de muntanya.

 

Flaix…
MÒNICA VERGE FOLIA
(Barcelona, 1958)

Escaladora, alpinista i esquiadora.
Exguarda del Xalet-refugi de Salardú (CEC).
Escalades als Pirineus, Alps i Dolomites.
1984. Kangtega (6.779 m): primera expedició íntegrament femenina de l’Estat, juntament amb Meri Puig, Carme Magdalena, Lídia Riera, Esperança Capella i Carme Melis.
1989. Cho Oyu (8.201 m): primer vuit mil femení de l’Estat, juntament amb Magda Nos.
1991. Intent al Gasherbrum II (8.035 m), juntament amb Magda Nos.