L
La Lali i en Quim arriben a casa puntuals, a l’hora de sopar, amb un pa sota el braç. Un pa de motlle deliciós, farcit d’ametlles i encara calent, embolicat amb un drap i acabat de sortir de la seva màquina casolana. El pa casolà és un detall que em fa pensar en el seu estil de vida senzill i auster, la clau d’una existència abocada els últims deu anys a viure intensament el que més els agrada fer: escalar i viatjar per tot el món.
–Abans que res, el que vol saber tothom: sembla que viviu molt bé… Com us ho feu?
–És una pregunta que ens fan sovint! En Quim té una ocupació fixa en una empresa on es pot permetre demanar permisos d’un a sis mesos, amb la garantia de poder-hi tornar a treballar amb les mateixes condicions laborals i de sou. Aquesta seguretat, juntament amb un ritme de poques despeses i gairebé sense capricis, és el que ens permet estalviar per poder fer dos grans viatges a l’any. No paguem hipoteca, només tenim un cotxe i vivim modestament. També val a dir, però, que sabem aprofitar aquesta situació favorable. D’altra banda, tots dos estem titulats com a tècnics d’escalada i jo [la Lali] a nivell laboral vaig picotejant. També em dedico a editar vídeos dels nostres viatges per fer-ne xerrades i projeccions. Vaig penjant informació en el nostre blog (www.laliquim.blogspot.com).
–Els viatges i l’escalada sembla que no es puguin deslligar en el vostre cas. Viatgeu per escalar o escaleu per viatjar?
–És cert, viatgem per escalar i després per visitar. L’escalada és el que ens ha portat a fer tots aquests viatges. Sempre muntem un viat- ge segons les zones d’escalada, però si el país ens motiva per altres raons també ens ajuda a decidir-nos de viatjar-hi. L’escalada ens permet conèixer molts indrets. Per nosaltres és una finestra al món.
–Suposo que això us fa anar a molts llocs diferents, a no repetir gaire…
–Sí, ens agrada voltar arreu, veure llocs nous, diferents tipus de roca… Hem visitat gairebé totes les Meques d’escalada del món llevat dels llocs més alpins, perquè no practiquem gaire l’alpinisme.
–Tanta varietat què us aporta?
–A nivell humà, evitar prejutjar la gent i entendre millor altres cultures; o, millor encara, entendre com viu la gent aquestes cultures. Per exemple, el món islàmic: el nostre viatge a Jordània ens va obrir una mica les mires. Segur que encara hi haurà coses que no entendrem, però hem conegut persones que ens han ajudat a tenir una actitud de no prejutjar tant, de no anticipar el judici de com serà la gent.
Pel que fa a l’escalada, aprendre noves tècniques –lligades als diferents tipus de roca– que aquí no pots adquirir és molt interessant. Les fissures, el bigwall, etc. ens donen molt rodatge d’escalada i alhora suposa una satisfacció aprendre’n la tècnica.
–Mirant enrere, tornaríeu a fer el mateix o preferiríeu centrar-vos en una activitat o en una zona per assolir objectius més ambiciosos?
–Sí, i tant, tornaríem a fer tots aquests viatges, amb els ulls tancats!
–Però no us hauríeu estimat més centrar- vos en l’escalada esportiva i assolir un gran nivell?
–No, tot el que hem après i viscut és molt valuós. Potser a una altra persona no li significaria tant, però a nosaltres el fet d’haver conegut tants llocs, tanta gent, tantes coses diferents ens ha omplert molt. El grau sempre és un punt, però no ho és tot. Tots volem sempre més: més grau, vies més llargues, més bones…, però nosaltres també volíem viatjar i és el que vam fer tan bon punt vam començar a escalar.
–I això va ser cap a l’any…?
–Els inicis van ser l’any 1990, escalant vies de paret modesta, però aviat ho vam compaginar amb l’escalada esportiva. Arran d’una lesió de colzes de la Lali, entre els anys 1996 i 2000 vam diversificar molt la nostra activitat amb la pràctica de l’alpinisme, raids d’aventura, mitges maratons, curses d’esquí de muntanya, bicicleta, etc. El 1994 vam viatjar al Marroc, el 1996 a Yosemite i també vam escalar bastant per França i els Alps. A partir del 2000 en Quim va poder gaudir de permisos a la feina. Jo [Lali] vaig deixar la meva feina fixa en un club esportiu i des d’aleshores hem fet una mitjana de dos grans viatges anuals.
–Quin tipus d’activitat us dóna més satisfacció dins el món de l’escalada en roca?
–Tot tipus d’activitat. Cada cosa té el seu moment, les seves motivacions i el seu lloc. Per exemple, si marxem als Estats Units, ens omplirà molt més escalar en fissura. Si som aquí, preferim fer esportiva o via llarga equipada. Per nosaltres no hi ha ni la millor via ni el millor lloc del món. L’escalada artificial potser és el que ens ve menys de gust, però no obstant això, en anar a Yosemite ens va atraure provar alguna gran ruta clàssica d’artificial al Capitán. Per posar un altre exemple, quan som aquí no fem gaire bloc; en canvi, hem viatjat a Hueco Tanks un parell de cops perquè l’escalada en bloc allà és fantàstica. Ens agrada treure el millor profit de cada zona i això vol dir practicar allò més bonic de cada lloc. Si viatgem, posem per cas, a les Dolomites, és per escalar-hi vies llargues en lliure. A casa estem molt motivats per fer esportiva perquè aquest és el millor del món! És veritat que a vegades, quan portem una temporada llarga per aquí i hem agafat una bona forma, ens sap greu marxar de viatge perquè això suposa trencar el ritme. Però després tornem contents d’haver-ho fet i convençuts que ha estat més agraït que si ens haguéssim quedat aquí.
-Els últims anys sembla que heu tingut una tirada especial pels Estats Units.
-Sí. Primerament per l’escalada tan diferent a la nostra, però també perquè ens hem trobat molt a gust amb la gent que hi hem conegut. A més, vam comprar un cotxe de segona mà i el vam deixar allà per aprofitar-lo en un viatge posterior!
–De debò?
–Sí, el 2006 vam comprar un cotxe de segona mà als Estats Units i vam creuar el país de nord a sud. Vam anar escalant al llarg del camí. El viatge s’acabà a Hueco Tanks, on parlant amb la gent del càmping d’allà se’ns va ocórrer la idea de deixar-hi el cotxe. Vam marxar i ens el van guardar durant més de mig any. Aquesta va ser l’excusa per tornar-hi, però és que ho volíem fer igualment. Realment aquest país tan gran dóna molt de si i és força fàcil viatjar per la zona. Té molts sectors bons on és interessant fer-hi una estada llarga, i a més hi ha grans parcs nacionals molt bonics per a visitar. Per cert, val a dir que en un principi érem una mica reticents a anar-hi.
–Vosaltres que heu voltat mig món, digueu-me algun lloc on no us cansaríeu de tornar.
–Realment depèn del moment i de les ganes… Però potser triaríem l’escola nord-americana d’Indian Creek perquè el seu entorn és màgic. Actualment ens atrau més que Yosemite, però segurament també és perquè a Yosemite hi hem estat més vegades. A Indian Creek encara ens queda molt per perfeccionar en l’escalada, i el lloc és molt salvatge. A Yosemite, en canvi, hi va molta gent, et pots trobar cues a les vies i l’administració del Parc no posa les coses fàcils per estar-hi una temporada llarga.
Un altre lloc que ens té el cor robat són les Dolomites. Aquest seria per nosaltres un dels llocs més bons del món com a destinació per a un escalador en roca. Hi ha de tot i és una zona immensa que no te l’acabes mai. Però aquestes preferències depenen del moment. Ara fa poc ens venia de gust un viatge exòtic i vam visitar Jordània per escalar al Wadi Rhum. Va ser una experiència boníssima!
–Canviaríeu Sant Llorenç del Munt per alguna zona?
–No. Sant Llorenç és un lloc realment especial per nosaltres. No és que sigui la millor zona del món, però no la canviaríem per res. És on vam començar, on hem après i on tornem cada any a posar-nos les piles. És el pati de casa. No hi gaudim només de l’escalada. També és el nostre pulmó verd, una muntanya on anem sovint a passejar, a córrer…
–Heu canviat de gustos des que vau començar?
–Sí, per exemple hem descobert l’escalada en fissura, que a mi [Quim] particularment m’ha enganxat molt i la Lali ha descobert el gust per l’escalada en bloc. Com que hem provat tantes coses, algunes que no ens atreien en un principi ens han acabat agradant molt. Totes les disciplines de l’escalada tenen els seus punts positius i són vàlides mentre es practiquin adequadament. L’escalada esportiva, per exemple, de la qual hi ha gent que a vegades en parla malament, és una bona base per fer escalades en paret.
–I després de provar tantes coses, la conclusió és que el que us agrada més…
–Escalar i viatjar! Escalar en roca calenta sense dubte és el que ens agrada més, de llarg. No et sabem dir ben bé per què, però és així. Els raids són molt cansats, en l’alpinisme fa molt fred… Córrer i bicicleta encara ens agrada i anem fent sortides, però són activitats que resten en un segon pla.
–Alguna vivència que us hagi marcat…
–El que ens ha marcat més de tots aquests viatges són els vincles que hem fet amb la gent que ens hem anat trobant. Han estat vincles curts en el temps, però molt intensos, i quan hem hagut de dir adéu a aquestes persones ens ha afectat perquè sabíem que segurament no les tornaríem a veure. Quan viatges com a escalador a l’estranger, tens tendència a agregar-te amb els qui tens coses en comú i crees uns vincles d’amistat que aquí no es fan. Em ve al cap [Lali] que escalant al Todra (Marroc) em va caure un peu de gat a mitja paret i vam haver de rapelar. Quan vam arribar a baix, hi havia un nen esperant-me amb el peu de gat. També recordem una escena viscuda a Mali, on una colla de nens sempre ens acompanyava quan anàvem a fer escalada esportiva. Un dia els vam donar un got d’aigua amb Tang, que per ells és una beguda molt llaminera, i se’l van repartir d’una manera tan civilitzada que ens va sorprendre molt. Aquí això no passaria.
–Quins projectes de futur teniu?
–Millorar el nostre nivell escalant i visitar zones d’Espanya i Portugal. Pensant en viatges llargs, d’una manera més immediata ens atrau viatjar a Madagascar o a la Xina, on no hem estat. Arran de la lectura del llibre de François Petit sobre les millors vies del món, ens hem adonat que un dels llocs claus de l’escalada en l’àmbit mundial és Madagascar, que pel que sembla és de visita obligada.
–Sembla que us atragui més omplir un buit geogràfic on no hàgiu estat que escalar alguna via en concret…
–Quan plantegem un viatge intentem fer les vies més clàssiques del lloc, les que considerem més boniques. Alhora, sempre tornem amb vies al cap que ens agradaria fer, sobretot quan n’hem intentada alguna i no ha pogut ser, com la Lurking Fear del Capitán, l’estiu del 2009.
–En alguna via deveu somiar especialment…
–Ens ve al cap la Flor de Lotus, a les Inescalables (Canadà). És un viatge molt car, però potser algun dia… També ens encantaria escalar a la torre Sense Nom. És un altre dels llocs somiats, però és una activitat molt més complicada, amb una logística més complexa, més gent, més mitjans…
–Queda clar que vosaltres sou de roca calenta…
–Sí, però si sabem que trobarem una via realment bona, no cal que l’escalada sigui exclusivament de roca. Per exemple, a Bugaboos, en un entorn alpí, vam trobar línies de fissura espectaculars que ratllaven la perfecció. A la Patagònia també, i les hem gaudides molt.
–Rebeu ajudes de patrocinadors?
–Rebem material de les cases Roca i Tenaya. A més, tenim el suport de la gent de la Panxa del Bou i del Centre Excursionista de Terrassa.
TEXT: Pep Soldevila
Flaix…
LAIA BOFILL
(Terrassa, 1971)
Tècnica de segon nivell d’escalada
QUIM ROUMENS
(Terrassa, 1971)
Tècnic en telecomunicacions
Tècnic de segon nivell d’escalada
Escaladors en roca des de fa vint anys.
Viatges d’escalada arreu del món:
- NORD-AMÈRICA: Yosemite, Needles, Indian Creek, Red River Gorge, Smith Rocks, Wild Iris, Devil’s Tower, Squamish, Bugaboos, Alberta.
- SUD-AMÈRICA I AMÈRICA CENTRAL: Perú, Bolívia, Equador, Brasil, Patagònia, Mèxic, Cuba.
- EUROPA: pics d’Europa, sud de França, Vercors, Dolomites, Roma, Alps, Còrsega, Kalymnos, Meteora, Elbaldstein, Turquia.
- ÀFRICA: Mali, Sud-àfrica, Kenya, Tan-zània, Marroc, Jordània.
- ÀSIA: Tailàndia, Índia.
- OCEANIA: a Austràlia, Arapiles, Blue Mountains, Grampians i Totem Pole (Tasmània).