Entrevista a Ramon Julián, Vèrtex número 233

El punt vermell

 

Aconseguir el punt vermell en escalada esportiva significa superar una via com a primer de cordada sense caure ni agafar-se a cap cinta. En Ramon Julián ha dibuixat incomptables punts vermells a la llibreta que registra els encadenaments de la seva ja llarga trajectòria com a escalador. Als seus 29 anys acaba d’assolir el punt culminant: la Copa del Món. Què més es pot guanyar?

 

En Josep-Lluís Carod-Rovira té un fill escalador que ha viatjat terra endins i mar enllà a la recerca d’algunes de les Meques europees i americanes. El qui fins fa pocs dies era vicepresident de la Generalitat de Catalunya ho va explicar durant la recepció que la màxima institució del país va fer el 22 de novembre passat als corredors de muntanya i als escaladors esportius catalans més internacionals. Potser el més baixet de tots i un dels més afables i somrients era en Ramon Julián. Baix, però cepat; un dels escaladors més forts del món. En Ramonet agraeix totes les felicitacions i reconeixements que li han estat fent des de la consecució de la Copa del Món el 14 de novembre passat a Kranj (Eslovènia). Només hi ha un problema: li treuen temps per escalar.

 

-En el futbol es parla d’un argentí o d’un portuguès com a millor jugador del món. Un català és el millor escalador del món?

-En escalada esportiva de competició, actualment sí. La veritat és que aquest any ho he guanyat tot.

 

-Sorprèn que un campió del món no tingui entrenador, ni un bon gimnàs, ni un mànager…

-Sí que havia tingut algunes d’aquestes coses que dius, però ara funciono bé sense elles. No em vaig entendre amb l’entrenador i vaig pensar: “Si he arribat fins aquí acompanyat, per què no puc continuar tot sol ara que ja he après com fer-ho?”. I per què necessito un mànager si tinc la Maria Alba, la meva xicota? [Se la mira amb un somriure, ja que és present a l’entrevista] Realment tinc molta sort perquè ve amb mi a tot arreu: m’assegura quan escalo, em fa ella les fotos, les envia als mitjans de comunicació, etc.

 

-A l’última prova de la Copa del Món, la de Kranj, et va sortir tot rodó.

-Sí, però vaig patir molt. El pitjor va ser la semifinal. Estava cagat perquè des del 2004 no havia passat a la final en una prova decisiva de la Copa del Món. Sabia que no podia fallar perquè el txec Ondra i l’austríac Schubert tampoc no fallarien. Jo tenia molts dubtes sobre aquella via, però resulta que em va sortir tota fins dalt. Al final l’Ondra va quedar segon i en Schubert, tercer. El quart va ser en Patxi Usobiaga, que l’any passat va ser campió del món.

 

-Com controles els nervis en una competició?

-Això sempre costa. Bé, abans no em costava perquè em divertia competint. Ara, en canvi, m’hi jugo molt més i tinc molta més pressió.

 

“M’agrada ser a dalt de tot, com a tothom”

“Estant sortint vies de novè grau de sota les pedres” 

 

-Ara toca descansar?

-D’entrenar sí, però d’escalar no. Ara tinc més ganes que mai d’anar a fer vies dures pendents. Amb tanta competició porto massa temps sense poder anar a Oliana, Siurana o Margalef.

 

-Això per tu no és entrenar?

-No, entrenar és anar cada dia al rocòdrom, matí i tarda. Aquesta és la meva rutina durant bona part de l’any per preparar les competicions. Per sort, tinc la clau del Grup Excursionista de Manlleu (el meu poble) i em deixen entrenar-hi sempre que vulgui.

 

-Tot el dia allà dins?

-No, al migdia descanso i acompanyo la meva mare a una caminada de cinquanta minuts que fa cada dia. Al vespre vaig a una acadèmia per preparar-me per a les oposicions de bombers. Els divendres acostumo a descansar i els caps de setmana surto a escalar en roca, que és el que m’agrada més.

 

-Ara que parlaves de la teva mare, quina influència ha tingut la família en la teva afició?

-Molt gran perquè jo vaig descobrir la muntanya gràcies als meus pares. Quan em vaig aficionar a l’escalada, sempre m’acompanyaven i el meu pare m’assegurava mentre jo escalava. Ens vam fer un rocòdrom molt petit a casa i vaig començar a entrenar pel meu compte. També hi va ajudar el fet que a Manlleu, i en general a tot Osona, hi ha molta afició a aquest esport. Així vaig anar coneixent escaladors més forts i vaig visitar zones de fora de la comarca.

 

-L’any 1997 es crea el Centre de Tecnificació d’Escalada Esportiva de Catalunya i tu n’ets un dels primers integrants.

-Sí, però hi vaig entrar amb una bona base esportiva, quan tenia 17 anys. Jo ja escalava vies de 8a o 8b i participava en competicions. Allà em van proposar integrar-me al Centre i ja vaig seguir un entrenament dirigit.

 

-M’han dit que ets tota una referència per als joves del Centre, amb el qual encara col·labores.

-M’agrada col·laborar en tot el que puc i tractar amb els més joves. Em sembla que com que sóc baixet, em veuen d’igual a igual.

 

-Parlem de la teva forma d’escalar: ets dels que fan fàcil el que altres no poden superar. Això és innat o s’entrena?

-Crec que s’hi ajunten les dues coses. Tinc unes facultats que em fan ser un escalador fort, però si no les entreno, malament. Em puc col·ocar bé, dosificar-me, trobar un repòs on altres no s’aguanten…, però si no tinc pila, no podré continuar.

 

-Les piles et duraran gaire en el món de la competició?

-Jo em trobo bé. L’any que ve lluitaré per revalidar-ho tot. El que tinc clar és que m’ho he de treballar molt perquè cada vegada puja gent més jove i més forta.

 

-Fa uns anys deies que t’encantava entrenar i que no et costava. Ho mantens?

-No. Això ho deia quan era més jove, però ara reconec que de vegades em costa molt entrenar. Malgrat això, m’ho he de prendre com una feina i no ho puc deixar si vull continuar estant a dalt de tot. A tothom li agrada ser-hi i a mi també.

 

-Els patrocinadors apreten?

-Els patrocinadors estan encantats de les meves victòries. Els interessa la competició perquè allà és on les marques es veuen més. Quan deixi de competir, m’hauré de buscar la vida perquè serà més difícil trobar patrocinadors i deixaré de cobrar la beca de la Generalitat.

 

-No et diuen que t’hauries de promocionar més? En tots aquests anys només has fet una conferència i no tens un portal web…

-Em costa molt parlar en públic. Sóc tímid i em poso molt nerviós en aquests actes. Segur que si ho fes més sovint em costaria menys, però cadascú serveix per a unes coses. Pel que fa a Internet, havia tingut un web, però no el vaig mantenir gaire temps. Ara tinc un blog senzillet que és molt més còmode que el web perquè el puc actualitzar des de qualsevol ordinador i és gratuït.

 

-Tens aficions o amistats fora del cercle de l’escalada?

-Poques, la veritat. Tinc sort de la Maria Alba, que em fa pensar en coses diferents de l’escalada. Quan no tenia xicota no sabia parlar d’una altra cosa. Si ara sóc cabut, abans encara ho era més.

 

-On penses ficar la banya pròximament?

-M’agradaria encadenar un parell de vies del Chris Sharma: un 9a+ d’Oliana i un 9b de Santa Linya. En Sharma és un escalador nord-americà molt fort que viu a Sant Llorenç de Montgai. També em deixaré caure per les meves zones favorites: Margalef, Siurana, Céüse i Montserrat.

 

-El nostre país és un dels llocs on hi ha més grau.

-Sí, però hem de vigilar perquè estan sortint vies de novè grau de sota les pedres. Abans una via d’aquest grau era excepcional. D’acord que ara el nivell de la gent és molt alt, però crec que un 9è hauria de continuar sent extraordinari. Jo reconec que alguna vegada potser he graduat una mica alt algun itinerari que he obert, però en general diuen que graduo baix.

 

-A part de tu, quins són els millors escaladors esportius del món?

-N’hi ha molts de molt bons, però per mi n’hi ha dos que estan un grau per sobre: en Chris Sharma i l’Adam Ondra.

 

-T’agradaria practicar altres modalitats com l’escalada esportiva en paret?

-Ara per ara no. El que m’agradaria, en un futur, és fer grans viatges per intentar escalar les vies més difícils del món.

 

TEXT: Xavier Maduell

 

Flaix…
RAMON JULIÁN PUIGBLANQUÉ
(Manlleu, 1981)

Estudis: Cicle Formatiu de Grau Mitjà d’Electricitat i Curs Superior d’Equipador d’Escalada.

Esportista d’alt nivell reconegut per la Secretaria General de l’Esport de la Ge- neralitat de Catalunya.

Patrocinadors: Fixe, Top 30, Tenaya, Trangoworld i Beal.

VIES MÉS DURES EN ROCA
A vista: Suma cero 8c (Conca), Iron man 8c (Rodellar), Malsoñando 8c (Gandia), etc.
Assajades: La Rambla 9a+ (Siurana), Réalisation 9a+ (Céüse), Papichulo 9a+ (Oliana), Demència senil 9a+, Víctimes Pérez 9a, Gancho perfecto 9a, Samfaina 9a i Era bella 9a (Margalef), Esclatamàsters 9a (Perles), M. Alba 9a (Savassona), etc.

COMPETICIÓ

  • Guanyador de l’Arco Rock Master els anys 2005, 2006, 2007, 2009 i 2010.
  • Guanyador del Master International de Briançon – Serre Chevalier el 2007 i el 2008.
  • Campió d’Europa el 2004 i el 2010.
  • Campió del Món el 2007.
  • Subcampió de la Copa del Món el 2003 i el 2007.
  • Guanyador de la Copa del Món el 2010.