La meva única dona és la muntanya
Costa trobar un escalador capaç de “triomfar” en totes les facetes de l’alpinisme i de mantenir durant molts anys un nivell d’exigència màxim. Tampoc no és fàcil ser un alpinista professional i saber divulgar les ascensions en forma de conferències i llibres d’alta qualitat. Realment hi ha moltes coses que costen en aquest món. Una d’elles és ser com l’Alex Huber.
De jovenet, el bavarès Alexander Huber es va dedicar a l’escalada esportiva. Això el feia visitar Catalunya per anar a escalar a Montserrat o a Siurana, llocs de referència dins l’escena esportiva europea. Als 24 anys ja s’havia llicenciat en Física, havia deixat la feina a la universitat, s’havia titulat com a guia de muntanya i encadenava la seva primera via de 9a. El futur estava traçat.
La trajectòria de l’Alex i del seu germà Thomas també la va marcar el seu pare, un destacat escalador alemany que els anys 80 s’enduia el seus fills adolescents a pujar quatre mils als Alps. Des de llavors, ja sigui junts o separats, l’Alexander i el Thomas no han parat.
El germà petit, l’Alex, va fer el desembre passat un cicle de projeccions per Catalunya i Andorra organitzat per la sala d’escalada La Panxa del Bou. Una de les escales la va fer a la ciutat vallesana de Sabadell. Allà el vam poder veure en acció, treballant. Com diu ell, “la meva feina és divulgar les ascensions que faig; la meva passió és escalar”. A casa nostra encara no estem acostumats a haver de pagar per assistir a la conferència d’un alpinista, encara que sigui a un mòdic preu. Però és que tampoc no estem avesats a gaudir de la qualitat de la imatge, el so i l’activitat d’un professional que cuida cada detall amb rigor germànic.
A Sabadell vam poder viure les peripècies d’un bavarès que ha trobat en la roca la seva màxima font d’inspiració. Sobre aquest terreny, l’Alexander ho ha practicat tot i amb el grau més alt: l’escalada esportiva, l’artificial i el lliure en gran paret; en cordada, sense corda o en solitari hivernal. Tampoc no fa un lleig a l’escalada en gel, al dry tooling (encadenaments de M11), als vuit mils (ha pujat al Cho Oyu) ni a res que tingui a veure amb la muntanya: “el meu opi”, ens ha dit.
Ara farà un any els germans Huber en van fer una altra de grossa: la primera ascensió en lliure de la via Eternal flame (900 m, 7c+) a les torres del Trango, al Karakoram. Aquest itinerari va ser obert l’any 1989 per dos altres enormes escaladors alemanys, Kurt Albert i Wolfgang Güllich, que van haver d’ajudar-se de l’escalada artificial en alguns dels trams més llisos i verticals de la paret. En dues dècades molt poques repeticions de la via havien assolit els 6.294 m de la torre Sense Nom i cap d’elles ho havia fet íntegrament en escalada lliure. Fa 5 anys uns altres germans, els bascos Pou, hi van ser a punt, però van haver de deixar la fita per als Huber.
La via Eternal flame té 24 llargs de corda, com 24 són les preguntes i respostes d’aquesta entrevista:
-Alex, com et prepares per escalar una via com Eternal flame?
-Si et refereixes a la preparació física, la veritat és que aquesta via no requereix un entrenament tan dur com altres que he fet amb un grau més extrem, però en aquesta ocasió s’hi sumaven elements determinants com les baixes temperatures i les altes cotes. Després hi ha la preparació mental i la motivació per aconseguir l’objectiu, que en el cas del Thomas i meu era màxima.
-Què significa formar cordada amb el teu germà?
-Conec el meu germà des de fa 40 anys i som molt amics. Això és perfecte per poder combinar forces i llimar aspreses, que sempre en surten en les activitats dures.
-Ja ets a peu de via. Com vius els instants previs a una gran escalada?
-Amb nervis. Això és inevitable. Però també tinc experiència i confiança en les meves capacitats. Quan era més jove, això no ho controlava tant.
-De jove havies visitat bastant Catalunya…
-Sí, m’agrada Catalunya i Espanya. Hi ha molt bona roca i també hi he fet diverses gires de conferències. Per això em defenso en castellà, tot i que no l’he estudiat mai. Aquí a Catalunya tinc bons amics. Sempre em diuen que aprengui el català (somriu)…, però és que el castellà em permet viatjar per llocs com Sud-Amèrica.
-L’any 1994 vas obrir a Siurana la famosa via La Rambla 9a. La variant actual d’aquell itinerari ara diuen que és mig grau més difícil: 9a+…
-No he escalat la variant del Ramonet [Ramon Julián], però conec per on transcorre i no crec que sigui més difícil que la via original. A Espanya se sobregradua bastant. Si entres a www.8a.nu [web d’escalada esportiva que estableix un rànquing d’escaladors en funció dels seus encadenaments], ho veuràs. Allà queda molt clar que a Espanya és on els escaladors de tot el món puntuen més.
-Els teus inicis van ser en l’àmbit de l’escalada esportiva?
-No, jo em vaig iniciar de la mà del meu pare en l’alpinisme clàssic i després em vaig decantar cap a l’escalada esportiva. Per tant, aquests són els dos fonaments de la meva activitat a la muntanya. He aconseguit tenir una base esportiva forta que m’ha permès transferir l’escalada esportiva a les grans parets.
-Cal especialitzar-se per “triomfar”?
-L’especialització va bé, però també és molt interessant la polivalència. Jo, després d’uns anys de dedicar-me a l’escalada esportiva, als 28 vaig escalar Open air, una via de 9a+ que es troba a Àustria. Va ser el meu sostre i ja no el podré superar mai perquè començo a tenir una edat… Aquesta ascensió va arribar molt tard perquè llavors l’escalada esportiva no es- tava gaire evolucionada i els joves no despun- taven tan aviat com ara. Però si hagués conti- nuat només amb aquella disciplina, hauria perdut motivació. Per això sempre he anat can- viant i no m’he avorrit mai.
-Situem-nos al Trango. Ets en plena via i la cosa rutlla. Si tot surt bé, se’t passarà pel cap la possibilitat de presentar-te a algun premi d’activitats alpinístiques?
-No m’interessen aquests premis. La selecció d’alguns guanyadors del Piolet d’Or francès, per exemple, és molt estranya. No hi estic d’acord i no hi participo. És així de senzill. El meu premi és que, d’aquí a dues hores, la sala que acollirà el meu audiovisual estigui plena d’escaladors.
-Però és normal que els alpinistes busquin un reconeixement a les seves activitats.
-Em sembla bé que altres ho facin. Jo només dic que aquest no és el meu camí. Passa el mateix amb els patrocinadors: viure només d’ells és molt difícil perquè destinen poquíssims diners a l’alpinisme. Mira, a mi ara em patrocina Adidas. Tu mateix et pots imaginar el que deu donar Adidas a un futbolista reconegut i el que em deu donar a mi. Després ve un altre problema: si et paguen molt, es ficaran massa en les teves activitats i perdràs independència. A mi ja em va bé així: la major part dels meus ingressos prové dels audiovisuals, una petita part ve dels drets d’autor dels meus llibres i una altra porció minsa l’aporten els patrocinadors. És la mateixa línia que ha seguit gent com Reinhold Messner i crec que és l’única vàlida per a un alpinista professional.
-També ens hauràs de parlar del risc, perquè has escalat sense corda vies molt difícils. Potser massa?
-Les vies que he escalat en solo integral les he provades abans amb corda per conèixer bé totes les preses. Si després decideixo fer-ho desencordat, és perquè he adquirit una confiança que em permet controlar totalment la por i les dificultats. Així minimitzo enormement el risc, però també és cert que aquest joc podria acabar amb la meva vida perquè la seguretat absoluta mai no hi és.
-No deus tenir dona ni fills…
– No es tracta d’això. No tinc dona; la meva única dona és la muntanya. Però tinc pares i germà i sóc molt conscient del que faig. Si decideixo tirar-ho endavant, és perquè el regal que n’obtinc és tan valuós que val la pena viure-ho. Són els moments més intensos de la meva vida i no els oblidaré mai. Ho necessito. És una qüestió molt personal.
-Som a mitja via. La vostra Eternal flame de l’estiu passat va ser una repetició íntegrament en lliure. T’estimes més repetir o obrir?
-Prefereixo obrir. És cert que vam repetir Eternal flame, però també hi vam obrir algun tram nou. Van ser 2 llargs de 7a+ per evitar el pèndol de l’entrada i 2 més de 7c per fugir de la burilada del 10è llarg de la via original, que el veig impossible d’alliberar. No hi ha dubte que obrir un itinerari té un al·licient especial. És l’aventura màxima, la recerca del camí quan ets a la paret i no saps què hi ha més amunt.
-Has escalat alguna via que no tornaries a fer mai més?
-Sí. L’any 1997 vam obrir un itinerari a la cara W del Latok II on segur que no tornaré mai. La part inferior era una llarga canal molt exposada a les allaus. Hi havia massa elements que no podíem controlar, però en aquell moment va ser una experiència important.
-I algun repte pendent?
-Per sort, sempre n’hi haurà. A la Patagònia, per exemple, no he culminat la travessa del grup del Cerro Torre, tot i que ja l’he intentada dos cops. He pujat al Torre, a l’Egger i a l’Standhardt per separat, però no els he enllaçat. Fins ara només ho ha aconseguit la cordada formada per l’argentí Rolando Garibotti i el nord-americà Colin Haley.
-Mirant el llistat de les teves ascensions per ordre cronològic, no s’hi veuen períodes importants d’inactivitat. Com t’ho fas per prevenir lesions?
-Sí que vaig tenir una lesió important a la mà. Fixa’t que l’any 1999 és en blanc. Però va ser per una caiguda, no per sobreesforç. La clau és anar a poc a poc i tenir un cos que aguanti. Jo he tingut aquest regal.
-De les que has realitzat, quina seria la teva escalada estrella?
-Aquesta última del Trango és una de les més importants perquè hi he donat el màxim de mi, com fa 13 anys amb la via Open air. Però també destacaria les obertures al Latok, Capitán, Dolomites i Antàrtida. Són alguns dels meus pilars fonamentals.
-On penses plantar a partir d’ara els teus fonaments?
-No avanço mai notícies d’on aniré, però tinc ganes de tornar a l’Himàlaia i al Karakoram.
-Com veus el teu futur en l’escalada?
-Em veig en el món de l’alpinisme i les grans parets. Tinc ganes de continuar en aquesta línia, tot i que d’aquí a pocs anys ja no podré donar nous impulsos a l’alpinisme. El cos se’m fa vell.
-Vell als 42 anys?
-Sí, és així, la força física va de baixada. No podré mantenir aquesta intensitat durant gaires anys. M’hauré d’adaptar. Per exemple, m’agradaria pujar algun vuit mil més, però fugint del col·leccionisme dels catorze.
-També continuaràs amb les projeccions?
-No, perquè les meves conferències i els meus llibres divulguen activitats extremes. És el meu estil. Quan sigui vell, ja no el podré practicar i no tindrà sentit buscar l’atenció del públic.
-La nit abans de culminar Eternal flame vau dormir molt a prop del cim. Com es viuen aquests instants?
-Ah, amb una gran emoció! Hi has abocat tantes energies i motivació… Tens l’objectiu a l’abast de la mà, però es fa fosc i has de parar. Jo aquella nit quasi no vaig dormir.
-Ets al cim. Eufòria, buidor, esgotament?
-El cim és la realització d’un gran somni. Eternal flame en lliure era un objectiu molt desitjat que em va suposar molt esforç. Per això el regal que en vaig rebre va ser tan gran.
-Diuen que no pots celebrar el cim fins que ets a baix…
-És cert, s’ha de tocar de peus a terra, però el descens de la torre Sense Nom és una seqüència de ràpels sense gran complicació. Altres descensos com el del Latok amb els seus despreniments o el Grand Capucin sense corda van ser molt més preocupants.
-L’alpinisme és una flama eterna que no s’apagarà?
-Mentre visqui, la mantindré encesa perquè continuaré fent ascensions en la mesura de les meves possibilitats. La vida és com un llibre on vaig escrivint les meves experiències. Tindrà més sentit com més intenses hagin estat aquestes vivències.
TEXT: Xavier Maduell
Flaix…
ALEXANDER HUBER
(Trostberg, 1968)
Llicenciatura en Física
Titulació de guia de muntanya
ASCENSIONS MÉS DESTACADES
- 1995. 1a ascensió en lliure de la via Salathé Wall (8a) a El Capitán.
- 1996. 1a asc. d’Open air 9a+ a Àustria.
- 1997. 1a asc. de Tsering Mosong (6b i A3) al Latok II, de 7.108 m, juntament amb T. Huber, C. Anker i T. Gutsch.
- 1998. 1a asc. de la via El Niño (8a+) a El Capitán.
- 2000. 1a asc. de Bellavista (A4) a la Cima Ovest di Lavaredo, sol i a l’hivern.
- 2001. 1a asc. en lliure (8c) de la mateixa via Bellavista.
- 2002. Ascensió sense corda de la via Direttissima 7a+ a la Cima Grande di Lavaredo.
- 2003. 1a asc. en lliure de Zodiac (8b) a El Capitán.
- 2004. Ascensió sense corda de Kommunist (8b+) a Àustria.
- 2007. 1a asc. de Pan Aroma (8c) a la Ci- ma Ovest di Lavaredo.
- 2008. Ascens i descens sense corda de la via normal (6b+) del Grand Capucin, al Mont Blanc.
- 2008. 1a asc. de dues vies al Holtanna (6b i A4) i d’una altra a l’Ulvetanna (6c i A2), a l’Antàrtida, juntament amb T. Huber i S. Siegrist.
- 2009. 1a asc. en lliure d’Eternal flame (7c+) a la torre Sense Nom, juntament amb T. Huber.