FEEC Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya

Revista Vèrtex / Entrevistes

Francesc Roma

Revista Vèrtex 229

No existeix l


A començaments del 2010 Francesc Roma va presentar i defensar la tesi doctoral Excursionisme 2.0, un intens treball de camp sobre l’estat actual del món excursionista. En Francesc és avui, a Catalunya, el principal historiador i teòric de l’excursionisme; un estudiós amb tres tesis doctorals a les seves esquenes que fa recerca per conèixer-se millor.

-Com et vas iniciar en l’excursionisme?

-Vaig començar amb unes colònies parroquials a Llerona i vaig anar amb aquella gent durant uns anys. El 1983 vaig fer un curs d’espeleo i anava sortint amb el meu germà i algun amic. Després em vaig fer soci de l’Agrupació Excursionista de Granollers.

-Què t’atrau de l’excursionisme per haver-t’hi dedicat tant?

-No ho sé. Com a pràctica esportiva hi ha alguna cosa que m’hi atrau, però no sé ben bé què és. Potser, si ho sabés, no ho faria.

– I com a objecte d’estudi?

-Vaig estudiar Història Contemporània i quan em llicenciava, l’any 1986, començava a fer muntanya seriosament. Gent que m’interessava com el Josep Iglésies havia escrit sobre excursionisme i m’anava adonant que l’excursionisme era un moviment, tenia una història. Va ser natural abocar-m’hi, ja que ajuntava la pràctica d’oci amb l’activitat intel·lectual. Porto més de 25 anys d’estudi de l’excursionisme. En el fons de la meva recerca intento entendre per què faig excursions i no ciclisme o futbol. Intento també entendre la relació dels homes amb la natura i l’excursionisme és un bon camí.

-Per què els acadèmics de casa nostra han donat l’esquena a l’excursionisme?

-És veritat, la Universitat no ho ha estudiat mai seriosament. En canvi a França, per exemple, la recerca universitària és molt important. Aquí mai no s’ha fet reflexió teòrica, suposo que pel poc prestigi social de l’excursionisme. Potser en un moment es va veure com una activitat petitburgesa, massa vinculada al nacionalisme, i es va menystenir. Per a la gent interessada en la història nacional, estudiar l’excursionisme hauria estat entrar en el concepte de nació, que se’l van inventar els excursionistes, i potser no va interessar.

-Què és l’excursionisme?

-Un moviment inicialment cultural de classe mitjana que evoluciona a un moviment esportiu interclassista. Neix a la Renaixença, a mitjan segle xix, i és fruit del Romanticisme. Té el propòsit de recuperar una idea del país i respon a una certa ideologia política. Durant un temps sembla que només existeix l’excursionisme científic, però resta per estudiar el més obrer i popular.

Des del principi l’excursionisme té dins un sector al qual no li interessa el vessant científic, cultural ni patriòtic, i que vol la pràctica esportiva. Sempre hi ha hagut una tensió entra la pràctica cultural i l’esportiva. De fet, les primeres dissensions dins de les entitats van ser degudes a aquesta tensió entre cultura i esport. A partir dels anys 20 del s. XX creix molt l’excursionisme esportiu i potser és després de la Guerra Civil quan decau clarament l’aspecte cultural.

-Però a la postguerra l’excursionisme no va tornar a agafar la bandera de la llengua i del país?

-No ho tinc tan clar. S’ha mitificat massa el paper de l’excursionisme en el franquisme. S’ha magnificat la seva actuació. No sabrem mai què hauria passat amb l’excursionisme sense la guerra, però la visió nacional venia d’abans. L’excursionisme de la postguerra va ser clarament esportiu, tal com li pertocava. Va defensar clarament la llengua, però no va ser tan resistent i es va adaptar força bé al nou context. Hi havia gent compromesa, però no tota.

-La visió que tenim de l’excursionisme la fixa Josep Iglésies?

-I tant. L’Iglésies ha estat el gran historiador de l’excursionisme, qui millor l’ha estudiat. Ha marcat un abans i un després. També hem d’entendre el seu context polític. Quan treballa, hi ha coses que no pot dir. Josep Iglésies fa un estudi molt descriptiu, molt de relat, enciclopèdic i de rata de biblioteca. Però no fa un treball de reflexió ni analític. Li manca capacitat d’interpretació.

-Queda pendent fer una altra història de l’excursionisme?

-Sí, està pendent estudiar altres excursionismes, com els anteriors a 1876. Hi ha precedents oblidats per Iglésies. És molt difícil de trobar perquè quasi no hi ha res escrit, però l’excursionisme no neix el 1876 amb l’anada al turó de Montgat. També falta una història de l’excursionisme des d’uns bons fonaments teòrics, amb reflexió analítica i crítica. Potser en sortirien sorpreses.

-Què diferencia l’excursionisme català d’altres de peninsulars o de l’alpinisme?

-Diria que no hi ha gaire diferència. S’assembla molt a l’alpinisme del Club Alpí Francès o del Club Alpí Italià. El plantejament del CAF era molt similar al de l’excursionisme, però en un context molt diferent. A Madrid també; certament que hi havia diferències, però no tantes. Inicialment l’excursionisme no era tan esportiu i en canvi els alpinismes aviat van ser-ho. Però probablement hem construït un cert clixé perquè l’alpinisme també té preocupacions intel·lectuals.

-Quan es comença a parlar d’esports de muntanya i no tant d’excursionisme?

-Molt recentment, potser cap als anys 90. Són les activitats físiques a la natura, que fan plantejar-se un cop més què és l’excursionisme.

-L’excursionisme és mort?

-Això és una metàfora. L’excursionisme tal com s’entenia a començaments del s. XX sí que és mort, però més que una mort és una transformació. S’ha diversificat enormement i és extraordinàriament heterogeni. Possiblement hi hagi tants excursionismes com excursionistes. Si és mort, té una mala salut de ferro.

-Al segle XXI planteges un nou marc teòric batejat com excursionisme 2.0 i en fas una tesi doctoral. Què és aquest treball?

-La continuació natural del meu treball de sempre. Em sembla que s’estan produint uns canvis socials que mereixen ser estudiats. He intentat saber què és això de l’excursionisme avui, la seva afectació per les noves tecnologies. La tesi té dues parts. Una és intentar esbrinar l’estat actual del moviment a partir d’un treball de camp fet el 2007 i el 2008. Vaig trobar un sorgiment molt rellevant de comunitats virtuals excursionistes a Internet i aquesta és la segona part.

-Com és ara l’excursionisme?

-Molt més divers, participatiu, plural i probablement també més democràtic que l’excursionisme tradicional. Està menys institucionalitzat i ha trencat les fronteres. Hi ha entitats purament virtuals i entitats tradicionals amb comunitats virtuals al seu voltant. Ara més que mai s’ha de parlar d’excursionismes. Hi ha molta gent que fa activitats diferents, des de pràctiques molt contemplatives a altres de purament esportives.

-Hi ha trets comuns?

-Crec que sí. Potser hi ha una certa ideologia no formulada, però àmpliament compartida. Bàsicament es comparteix la part esportiva, però també una defensa de la natura (no s’accepten els motors, els esports que contaminen ni les pràctiques negatives per al medi) i una vivència d’una activitat esportiva que té alguna cosa més.

-Com li afecten les noves tecnologies?

-L’excursionisme és una activitat bàsicament social i relacional. La gent continua necessitant les relacions i les noves tecnologies hi ajuden molt. Una comunitat virtual bàsicament és això, un espai de relació. Però també hi ha canvis més subtils. Per exemple, diverses entitats virtuals no tenen el català com a llengua vehicular. Hi ha gent estrangera federada aquí mitjançant una entitat virtual. Són comunitats verticals aplegades al voltant d’una afició compartida.

Els centres excursionistes tradicionals han entrat en una certa crisi perquè tenen poc a oferir a les noves generacions. Ja no són necessaris per sortir, tenir material o obtenir informació.

-Hi ha sentit de pertinença a un col·lectiu?

-Hi ha més practicants, més entitats, més proves i més competicions que mai. També hi ha el sentiment que nosaltres tenim la raó, que l’excursionisme és diferent que qualsevol altre esport i té una manera comuna d’entendre el món. Però malgrat tot això, hi ha poc sentiment de pertinença a un col·lectiu. Potser la pèrdua de prestigi i pes social de l’excursionisme ha agreujat aquest fenomen.

-Conclusions de la tesi?

-Diversitat, hetereogeneïtat i necessitat del fet relacional. Alguns ja s’estan adonant que és un sector de mercat. Decathlon ho va descobrir ja fa temps i molta gent intenta viure dels excursionistes.

-Hi ha molts escaladors, corredors o alpinistes que no es declaren excursionistes…

-Però potser sí que ho són. És a dir, encara que no ho sàpiguen, es miren la cosa amb la mateixa mirada que els que es diuen excursionistes. Però potser ha arribat el moment de no parlar només d’excursionisme, sinó d’excursionismes i sobretot d’esports de muntanya. Tenint en compte, això sí, que no comença de zero, que hi ha més de 130 anys d’història. L’excursionisme l’estem construint nosaltres i tots els que fan esports de muntanya avui. La gent prefereix dir-se escalador, senderista, alpinista, rider o el que sigui, però pocs es declaren excursionistes. Probablement hem de buscar un nom o noms diferents.

-Com serà l’excursionisme del segle XXI?

-Esportiu, indubtablement. I també de respecte mediambiental.

-Caldria fer un congrés excursionista?

-Sí, crec que seria interessant i tindria sentit, però no sé si tindria gaire èxit. No s’ha escrit mai tant com ara, en guies, llibres, revistes, webs i blogs, però es continua sense fer reflexió teòrica, estudi ni recerca. Quantitativament hi ha un creixement enorme, però qualitativament no hem avançat.

“Els camins són l’expressió d’una cultura i tenim els que ens mereixem”

“El concepte de nació se’l van inventar els excursionistes”

-També has fet una tesi sobre el paisatge. Una part de la importància del paisatge neix amb l’excursionisme?

-L’excursionisme ha estat el gran agent en la construcció social del paisatge perquè ha creat unes imatges molt potents. El paisatge neix en el món intel·lectual i l’excursionisme va ser qui va popularitzar les imatges. La força de molts paisatges neix gràcies a l’excursionisme. El romànic de la vall de Boí és Patrimoni de la Humanitat gràcies als excursionistes. El Montseny, Montserrat o el Pirineu tenen la força que tenen gràcies a l’excursionisme, que aporta en el paisatge una sensibilitat de respecte i valoració més que no pas l’ecologisme. Verdaguer n’és el gran exemple.

-També t’has interessat pels camins.

-Em dol contemplar com els estem perdent. Els camins són l’expressió d’una cultura. Tenim els camins que ens mereixem. Els camins es perden i fem pistes. La nostra societat idolatra l’automòbil.

-Però no es marquen més camins que mai?

-Sí, sobretot ho fan les administracions com a reclam turístic i recurs teòricament comercial, però aquests senders es fan servir poc.

-Has estudiat el turisme. Què hi ha entre turisme i excursionisme?

-Uns vincles d’amor i odi, dos germans que es barallen molt. Titllar un excursionista de turista és quasi insultar-lo. Els conceptes de turisme actiu o turisme rural són intents de captar mercat. Anem cap a una muntanya massificada i per tant serà una muntanya molt reglamentada.

-Has estudiat també Montserrat. Per què té aquesta simbologia?

-L’orografia de Montserrat li ha permès tenir una gran càrrega simbòlica. Molt més que un símbol religiós, és un referent. Catalunya és Montserrat. El Montseny i el Pirineu també, però Montserrat, potser gràcies al monestir, s’ha convertit en un símbol nacional.

-Quins són els teus interessos actuals?

-Ara treballo temes de folklore. Fa molt que segueixo el temps de les petjades, que són llocs on se suposa que algun personatge (un sant, Jesús, éssers mitològics) hi ha deixat una marca. Sovint són fets geològics, naturals o humans amb un valor simbòlic. M’interessa perquè és el lloc on la natura i la cultura es troben. El dia que em mori voldria haver aconseguit entendre la necessitat humana de relació amb la natura. Necessitem tenir una idea del món natural per entendre’ns a nosaltres. En el fons no deixo de fer una recerca existencial.

TEXT: Enric Faura

Flaix…
FRANCESC ROMA I CASANOVAS
(Sant Martí de Centelles, 1963)

ESTUDIS ACADÈMICS DESTACATS

Llicenciat en Geografia i Història. UB. 1986.

Diplomat en Treball Social. Euts. 1992.

Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia. UAB. 1996.

Doctorat en Geografia Humana. UAB. 2000.

Docteur de l’École des Hautes Études en Sciences Sociales. París. 2002.

Màster Oficial en Educació i Noves Tecnologies. UOC. 2008.

Doctorat en Ciències de l’Activitat Física i de l’Esport. URL. 2010.

LLIBRES DESTACATS

Història social de l’excursionisme català. Dels orígens a 1936. Oikos-Tau, 1996.

Els Pirineus maleïts. Natura, cultura i economia moral en les societats dites tradicionals. Alta Fulla, 2000.

Del paradís a la nació. La muntanya a Catalunya. Segles XV-XX. Cossetània, 2004.

El Montseny. 50 itineraris a peu. Cossetània, 2004.

Montserrat. Les 32 millors excursions i vies ferrades. Cossetània, 2006.

Història social de l’excursionisme català. El franquisme. Cossetània, 2008.10