Desnivel és una història de tossuderia
La revista Desnivel és la referència espanyola en l’àmbit de les publicacions de muntanya. El que va començar com una aventura entre amics ha esdevingut un grup mediàtic, testimoni i referència inqüestionable durant un quart de segle de l’evolució de la muntanya a Espanya. Per entendre-ho parlem amb Darío Rodríguez, l’alma mater, la persona que ha mogut els fils des de darrere del teló.
-Com s’inicia la teva afició a la muntanya?
-De molt jove, gràcies als scouts, que em donen la possibilitat de sortir a la muntanya i viure grans experiències. Allí començo a escalar. Poc després em fico en un grup de muntanya de Madrid, on conec gent interessant que em marca molt. Als 18 anys ja era director de l’Escola de Muntanya de Madrid. L’escalada em va enganxar i als meus inicis jo era un fanàtic. Anava molt a La Pedriza, Galayos i a les clàssiques del Pirineu.
-Quan i com neix Desnivel?
-Comença el 1979. Vaig conèixer Esteban Vicente, un personatge fascinant. Amb ell, amb 16 anys, m’escapo de casa i l’acompanyo a fer una hivernal al Naranjo, una aventura increïble. Després marxem a l’Hoggar. En aquella època jo escalava molt amb Eduardo Benedé, un escalador extraordinari de qui em vaig fer molt amic. Es va matar escalant a Riglos i aquella mort ens va colpir. Vam decidir fer-li un homenatge i, entre altres coses, vam fer una revista en record seu. Aquell número zero es deia Desnivel. Llavors no hi havia cap idea de continuar. Érem molt joves. Als dos anys, tornant del Midi, ens desviem fins al port de Piqueras a veure Esteban Vicente, que estava construint un vaixell. Admirats de la seva passió, durant la conversa al cotxe diem que hem de trobar una feina per poder viure de la muntanya. Allí decidim fer una revista de muntanya i reneix Desnivel. Recordo que em va agafar el 23 de febrer a la impremta, vigilant com sortia de màquines el número 1.
-Quines intencions teníeu?
-Cap, no hi havia un projecte periodístic definit. Però en aquells moments estaven passant canvis molt importants. Acabava de sortir el llibre de Yosemite de Meyers, que va marcar tota una generació, i naixia l’escalada lliure. Hi havia una necessitat inconscient que una revista de muntanya recollís el batec d’aquella nova època.
–Desnivel va ser la veu d’una nova generació?
-Sí, a començaments de la dècada dels 80 el món de l’escalada i de la muntanya canviava i Desnivel va ser-ne l’aparador. Però va ser pura coincidència, no tenia res de premeditat. Era una afició d’uns estudiants, sense recursos ni estructura. Avui seria impossible tirar-ho endavant, però va coincidir amb una etapa molt interessant a Madrid, d’efervescència social. Era l’època de la movida.
-Quina evolució va seguir el projecte?
-A finals dels 80 el món de la muntanya canvia molt i sorgeixen diverses iniciatives professionals. Algunes marques i poc més. Poc a poc anem veient que cal professionalitzar-ho. Té molt bona acollida, tots els números es van esgotant i augmentem la tirada.
-I per què aquest èxit?
-Potser perquè Desnivel cobria un buit. En aquell moment no hi havia gens d’informació, al contrari del que passa ara. Com et deia, eren moments de grans canvis en l’escalada. El llibre de Meyers, el mite de Yosemite, el naixement de l’escalada lliure i després de l’esportiva. Apareix la competició, l’entrenament i l’especialització. Hi ha grans debats i polèmiques sobre el purisme de l’escalada, els equipaments, etc. També surt en escena la primera gent que vol viure de la muntanya. Desnivel té èxit perquè coincideix amb aquest moment i esdevé instrument d’una nova generació.
“Internet serà el ‘prêt à porter’ i les revistes, l’alta costura de la informació”
“Crec que mai no he trobat cap gran alpinista que m’hagi decebut com a persona”
-Per què un fenomen com Desnivel té èxit a Madrid i, en canvi, fracassen experiències a Catalunya i al País Basc?
-Tens raó. A Madrid hi ha poca afició i tradició. No tenim muntanyes importants. És el pitjor lloc per a fer-hi una revista de muntanya. No ho sé, crec que Desnivel és una història de tossuderia. No hi ha cap altra explicació. Hem tingut molta sort, ja que hem fet bogeries i ens han sortit bé.
-I quedes tu?
-Sí, aviat em quedo sol. Els amics agafen altres camins i jo tiro endavant. La meva passió és el periodisme. Amb Desnivel trobo l’espai per a escriure i fer fotos. Em va donar unes possibilitats extraordinàries, però vaig haver de muntar una empresa.
-Com va néixer l’editorial?
-Va ser també casualitat. Quan va morir Ramon Julià (editor de RM), es va crear un buit editorial. Llavors comencem a editar llibres. L’editorial neix amb un text de Miriam Pascual: Bájame una estrella. No l’hi volia editar ningú i jo li vaig dir que sí sense tenir-ne ni idea; per amistat. El primer llibre de Diemberger també va tenir èxit. Llavors no hi havia cap editor de muntanya comercial.
-I les revistes?
-Després veiem que surten nous esports de muntanya i neixen Grandes Espacios i Escalar. La llibreria neix per pura casualitat perquè sorgeix un local i ens hi enredem, però és una altra bogeria. La plana web va aparèixer perquè calia ser a Internet. I després les revistes electròniques. I prou. Ara vull tenir més temps.
-Com us convertiu en la referència?
-Potser perquè sempre hem estat molt oberts i hem tingut clar que havíem de ser independents. Malgrat ser de Madrid, crec que no se’ns ha considerat com la revista de Madrid o d’Espanya. Hem intentat reflectir el que passava al món de la muntanya, sense cap connotació política, amb una mentalitat oberta i d’actualitat.
-Quin futur veus a les revistes?
-Ara el context és totalment diferent. Ens movem en un medi massiu d’informació, però no em preocupa el tema d’Internet. Ho veig diferent i no crec que es facin competència. El paper és insubstituïble. Nosaltres apostem molt per Internet, però també per la revista de paper. La xarxa dóna unes possibilitats que no té el paper i a l’inrevés. Són compatibles. La clau és la qualitat i el treball. Una revista ben feta té un procés de treball que fa que sigui un producte molt elaborat, contrastat i de qualitat. Per exemple, res no ha superat el National Geographic. A Internet tot va més ràpid i és probable que les revistes del futur siguin quasi objectes de culte. Internet serà el prêt à porter i les revistes, l’alta costura de la informació. Internet no ha resolt la memòria, la conservació, la custòdia de la història. Les revistes, sí. El futur de Desnivel és que cada cop tingui un nivell de qualitat més alt i contrastat.
-Què és la fotografia per tu?
-Des de petit m’ha agradat la fotografia. Sempre he fet fotos. És la meva passió i ara escalo per fer fotos. Per aconseguir imatges he fet bogeries que ha pagat la gestió de l’empresa. En el fons la meva forma d’expressió és la fotografia. M’ha possibilitat estar en contacte amb personatges, activitats i viatges. Ha estat l’excusa per fer activitats i m’ha permès ser testimoni d’una època excepcional i retratar-la.
-Has viatjat molt?
-I tant! M’encanta, però en el fons ha estat per fer fotos. He pogut viure èpoques, viatges i reportatges molt divertits darrere la càmera. Gràcies al periodisme he pogut conèixer gent formidable. Vaig formar part del darrer jurat del Piolet d’Or i allí n’hi havia molts del grans: Bonatti, Parkins, Venables, etc.
-Quins alpinistes t’han impressionat més?
-Uf, cadascú té la seva cosa. Darrere dels grans noms hi ha grans persones. He conegut força Messner, Bonatti, Bonnington, Diemberger… Són personatges amb un carisma excepcional, intel·ligents, seductors, amb grans caràcters i una passió absoluta. Crec que mai no he trobat cap gran alpinista que m’hagi decebut. Amb un alpinista pots parlar de qualsevol cosa de la vida. Amb la gent de l’escalada esportiva és diferent.
-El teu mite ha estat Galen Rowell?
-Com a fotògraf, sí. Vaig tenir la sort d’anar a casa seva gràcies a Ron Kauk. Ha estat un gran fotògraf, però sobretot ha tingut el mèrit de ser un gran comunicador. Les seves fotos van més enllà de la imatge. Luces de montaña és la bíblia de qualsevol fotògraf de natura. Potser hi ha fotògrafs tècnicament millors que Rowell, però no l’ha superat ningú en la seva capacitat de comunicació. Ara és un bon moment per a la fotografia de muntanya i d’escalada. Hi ha una generació de fotògrafs que em sorprèn, molt creatius i originals.
-Què opines de la professionalització d’escaladors d’alt nivell?
-Em sembla molt bé. Jo sóc molt obert i ho veig amb una certa enveja sana… Ara poden viure del seu somni; abans no era possible. Ara bé, el muntanyisme d’alt nivell sempre ha estat cosa d’una minoria pels riscos que comporta. En tot cas no crec que la professionalització dels escaladors afecti els seus projectes. En el nostre ambient som massa seriosos i puristes i cal ser més tolerants. Si la gent és honesta, no cal donar-hi més voltes. Personalment entenc a gent que se l’ha criticada com Calleja, Edurne, Juanito…
-La massificació és un perill per a la muntanya?
-No ho crec. La muntanya és per a gaudir-la i no entenc moltes de les limitacions i restriccions actuals. Mira, et diré: no tinc res contra les ferrades. Ho entenc. La tanca de la muntanya és l’esforç, la fatiga i la dificultat. Els problemes vénen quan s’imposen prohibicions des de fora del nostre àmbit. Com més gent pugui gaudir de la muntanya, millor.
-Comparteixes les crítiques a certes derives?
-En absolut. Som massa estrictes. Crítiques a la competició? Per què? Que competeixi qui vulgui. La competició ha fet pujar moltíssim el nivell. Crítiques als personatges mediàtics? No passa res si són honestos. Comercialització? És inevitable. Ho hem de viure amb més naturalitat.
-La muntanya és més que un esport?
-Sí, és una forma de vida, una filosofia. La muntanya, i potser la navegació, tenen cultura, llibres, filosofia, etc. A més a més, barreja gent de tot nivell social. Gent d’alt nivell econòmic o polític té la mateixa passió que gent molt senzilla.
-Ets conscient de les vocacions que ha fet néixer Desnivel?
-Doncs no gaire. No ho hem buscat mai. Només hem estat notaris d’una època; aquest és el nostre paper. No tenim cap altra intenció que transmetre una passió.
-I de la influència de Desnivel?
-Potser, però no ha estat mai deliberat. Nosaltres no marquem tendències, no actuem premeditadament, sinó que recollim el que passa a la muntanya. Som testimonis de la nostra època. Tot i que sempre hem estat oberts al debat i a la reflexió, potser hauríem d’haver afavorit més aquests aspectes, però això costa.
-Què vols ser de gran?
-Fotògraf. Si em toqués la loteria, faria el mateix, però amb més calma. Potser només faria una revista i tres o quatre llibres l’any. M’agrada la meva feina. No m’agrada la part de gestió d’empresa, però la meva feina és un luxe.
-Com veus el futur?
-Hem viscut una etapa extraordinària i interessant, de canvis revolucionaris. En els esports de muntanya, en les mentalitats, en els materials, en tot. La nostra generació ha viscut el salt al món digital. Crec que vindran molts canvis en el món de la muntanya, però no hi veig revolucions, sinó evolucions. Jo només vull ser-hi per explicar-ho i fotografiar-ho.
TEXT: Enric Faura
Flaix…
DARÍO RODRÍGUEZ
(Madrid, 1959)
Fotògraf, periodista i escalador.
Fundador i director de la revista Desnivel, Grandes Espacios, Escalar i Outdoor.
Fundador de l’editorial Desnivel, de la llibreria Desnivel, del banc d’imatges i del portal d’informació de muntanya Desnivel.com.
Arxiu fotogràfic de més de 100.000 imatges.
Ha entrevistat, fotografiat i conegut pràcticament tots els personatges clau de l’alpinisme i l’escalada dels darrers 30 anys.
Viatges arreu del món per cobrir activitats de muntanya.
Apassionat del pilotatge d’helicòpters.