Edurne Pasaban

Edurne Pasaban és una de les grans dames de l’Himàlaia. Ha escalat vuit dels cims més alts del planeta. Amb el permís de l’austríaca Gerlinde Kaltenbrunner, que n’ha escalat un més, és una de les fermes candidates a convertir-se en la primera dona a completar la cursa dels 14 vuit mils.

L’Annapurna i el Broad Peak són els propers objectius d’Edurne Pasaban; però el K2, que va escalar l’any 2004, sense cap mena de dubte ha estat un dels cims més significatius en la seva trajectòria a l’Himàlaia: per les congelacions que va patir durant un descens dramàtic, però també per la notorietat que va adquirir la seva persona -és l’única dona amb vida que ha coronat el K2-. Ha necessitat un any de reflexió per replantejar-se la seva carrera alpinística. Conclusió: reemprendre decididament la cursa dels 14 vuit mils, però també situar en el seu punt just la passió per la muntanya. Així és com es mostra en aquesta entrevista: oberta i reflexiva, i en moments amb una gran dosi de sinceritat que ens ajuda a descobrir una vessant més íntima de l’alpinisme a gran altitud.

-Mirant enrere i amb vuit 8.000 a la butxaca, pensaves mai escalar tants cims?

-Mai m’hauria imaginat arribar on sóc ara. I tot ha anat molt ràpid, quasi bé sense adonar-me’n. A més, m’he convertit en un personatge públic i, encara que no m’agradi aquesta popularitat, si vull viure de la muntanya ho he d’aprofitar.

-L’ascensió al K2, bé val la pèrdua de les falanges de dos dits?

-Per mi el K2 no val res. És veritat que en aquesta expedició no vam tenir gaire sort. Però si tenim en compte la reputació d’aquesta muntanya -un dels vuit mils més difícils- la pèrdua d’aquestes dues falanges al final tampoc va ser tan greu. Ara bé, sóc de les que pensen que cap muntanya no val ni la pèrdua d’un tros d’ungla del dit.

-D’on et ve la passió per la muntanya?

-Els meus pares ens portaven d’excursió a mi i al meu germà, seguint la tradició muntanyenca que hi ha al País Basc. Però a la meva família no hi havia antecedents ni d’escaladors ni d’alpinistes. Amb 14 anys em vaig apuntar a un curs d’escalada a Oargi, el club excursionista de Tolosa, i ja m’hi vaig integrar plenament. Vaig trobar gent més gran que jo amb la qual vaig aprendre molt. Vaig viatjar amb ells i vaig acabar creant un cercle d’amics amb els quals vam realitzar el pas dels Pirineus cap als Alps, i el salt als Andes.

-Com sorgeix la possibilitat de participar en una primera expedició a un vuit mil?

-Amb 18 anys jo ja havia escalat als Alps amb la gent del club i havia fet algun sis mil als Andes. Pel mig hi va haver l’època de la carrera i no és fins l’any 1998 que em sorgeix la primera oportunitat per anar a l’Himàlaia, al Dhaulagiri; una expedició com les d’abans, molt diferent de les d’ara. Un projecte nascut des del mateix club amb la intenció de fer el primer vuit mil. Només érem vuit persones que vam haver d’organitzar-ho tot, fins i tot la venda de samarretes, perquè, amb els quatre dinerons que traguéssim, poguéssim intentar escalar un vuit mil.

-Quan et planteges dedicar-te plenament al món de l’alpinisme?

-Després d’aquesta primera expedició, el 1999 i el 2000 vaig poder anar a l’Everest, primer convidada per una expedició italiana i l’any següent integrada en una expedició basca. Tot i no fer cim, aquestes expedicions em varen servir per veure que funcionava molt bé en alçada i, sobretot, que en gaudia molt. Però no va ser fins a una tercera expedició, el 2001, que vaig assolir l’Everest. Com que ja portava força temps viatjant, vaig veure que havia de prendre una decisió amb la meva vida: o em dedicava a això o encarava el meu futur professional. Ja que d’aquest esport és difícil viure, vaig decidir deixar la fàbrica on treballava. Vaig establir-me pel meu compte i vaig obrir un restaurant-casa rural perquè això em permetria continuar viatjant.

-En quin moment decideixes implicar-te en la cursa dels 14 vuit mils?

-No et pots plantejar escalar tots el cims més alts del planeta havent-ne escalat només un, entre altres coses perquè no és un projecte senzill. Fins fa poc l’Himàlaia i l’alpinisme només eren la meva afició, però he de reconèixer que he tingut molta sort aquests darrers anys. Després d’haver pujat el K2 i el Nanga Parbat és quan em plantejo aquest projecte. El darrer any m’ha servit per reflexionar i valorar si valia la pena que la meva vida anés en aquesta direcció. M’agrada molt el que faig i he decidit que ara és el moment d’intentar-ho, i no més tard, perquè en la meva vida també tinc altres projectes.

-De quin vuit mil guardes millor record?

-És molt difícil de contestar. Cada vuit mil és una aventura diferent, compartida amb companys diferents. Això fa que cada cim tingui la seva història al darrere. Però per assenyalar-ne algun, potser diria l’Everest, que, a part de ser el primer, em va exigir fins a tres intents.

-El pitjor record és el del K2?

-Al marge de les congelacions que vam patir, el K2 només representa un abans i un després en la meva trajectòria. Arran de la seva ascensió, la gent em va conèixer més i és quan em vaig plantejar si valia la pena prendre’m seriosament la meva carrera alpinística.

-L’ensurt durant el descens també et va fer replantejar les coses?

-El que ens va passar al K2 ens podria haver passat en altres muntanyes i, sense ser un gran accident, sí que va representar un gran espant. Però si jo decideixo replantejar-me la meva trajectòria no és tant per haver vist de prop que és fàcil perdre la vida, sinó per altres motius. Jo hipoteco moltes coses per dedicar-me a l’alpinisme d’alt nivell i arriba un moment, quan tens més de 30 anys, que et preguntes si això s’ho val. Tinc una gran passió per la muntanya, però la vida real és aquí, i quan torno a casa sento molt sovint una gran soledat que no queda compensada per tot el que faig quan escalo. Buscar aquest equilibri és el que es fa difícil.

-A què et fa renunciar aquesta passió per la muntanya?

-La primera cosa i més propera és la família, encara que aquesta sempre et comprèn i sempre la tens a prop. Amb els amics és més difícil. També t’entenen, però tots anem madurant, acabem fent la nostra vida, i també els acabes perdent. I amb 30 anys finalment també has de començar a decidir com vols viure, sola o en parella, i això és molt difícil si la persona amb la qual convius no comparteix les teves mateixes aficions.

-T’ha passat mai pel cap abandonar la pràctica de l’alpinisme d’alt nivell?

-I tant! Més d’un cop he pensat a retirar-me, sobretot en els moments més durs a la muntanya, quan reflexiones sobre tot això que estàs hipotecant.

-Aleshores, què et fa continuar?

-La veritat és que sóc molt feliç practicant l’alpinisme i tot allò que experimento és massa gran. I més important encara: em sento molt lliure fent-ho.

-Pesa molt haver-te convertit en una escaladora amb cert ressò mediàtic?

-És difícil de portar. A més, és una situació que ha sorgit sense buscar-ho. Jo sempre dic que els alpinistes no som ni Ronaldinhos ni Beckhams, però podem viure de l’alpinisme gràcies al ressò dels mitjans de comunicació i als patrocinis. Però crec que no estem preparats per a la popularitat; ningú et prepara per, de cop i volta, impartir conferències davant molta gent, o que et puguin demanar autògrafs. Al principi aquesta popularitat em va costar, però com que també depèn molt de com és un mateix, sempre he intentat trepitjar molt bé de peus a terra.

-Sobre el projecte dels 14 vuit mils, hi hauria molta diferència si, en lloc de ser la primera, fossis la segona dona a aconseguir-ho?

-No crec que fos molt important perquè no anem a fer res de nou. El primer va ser Messner i ell era una persona molt intel·ligent que va saber treballar la seva carrera. En el nostre cas seria la primera dona, però a nivell personal no crec que em canviés gaire la vida. Ni em faré més rica ni més famosa i aquí em continuaran coneixent tant si l’acabo primera com si no l’acabo.

-Però et planifiques les properes expedicions mirant de reüll Gerlinde Kaltenbrunner?

-Les dues ens avenim molt, som molt amigues i, si ella aconseguís el projecte abans que jo, me n’alegraria molt. Ara bé, és normal que ens acabem fixant una mica l’una en l’altra, però no em sento gens pressionada.

-Immersa en aquest projecte, és més frustrant la retirada del Shishapangma, que hauria significat el teu novè vuit mil?

-Si aquesta qüestió me l’haguessis plantejada l’any passat, t’hauria dit que sí. Però des d’aquest gener, després d’haver perdut els meus millors amics de muntanya a la nord del Tallón, companys de cordada de tota la vida, amb un dels quals fins i tot havia compartit l’expedició al Shisha, t’he de contestar que no. Una experiència tan dura com aquesta et serveix per adonar-te d’allò que realment és important.

“En l’alpinisme espanyol hi ha gent amb molt nivell que potser no tenen el reconeixement que es mereixen”

-Des de la teva experiència, quina opinió et mereix el nivell de les activitats que s’estan realitzant en cims de gran altitud?

-De coses interessants sí que se’n fan, però pot ser que no siguin les més mediàtiques. Continua venent-se millor un vuit mil per vies normals i amb oxigen. Però és clar que a l’Himàlaia hi ha molt per fer. En el meu cas reconec que faig el que puc i ja m’agradaria haver escalat el K2 per la Magic line, però m’és impossible: l’Edurne Pasaban no pot pujar per aquesta via. Ara bé, en l’alpinisme espanyol hi ha escaladors amb molt nivell que potser no tenen el reconeixement que es mereixen.

“M’agradaria ser una alpinista més completa i acabar la carrera dels ‘catorze’ per rutes més autèntiques”

-Quines són les teves limitacions?

-M’agradaria ser una alpinista més completa i acabar el projecte dels “catorze” per rutes més autèntiques. Però, no em puc plantejar completar aquesta cursa per vies normals? Sóc escaladora i practico l’alpinisme, però també sóc conscient del meu nivell i això és molt important. Admiro l’alpinisme més ambiciós i sovint em fa ràbia que, en segons quins cercles d’escaladors, saben vendre molt bé els seus projectes sense ser gaire importants i acaben amagant les activitats d’altres alpinistes que estan fent coses més interessants.

-En la teva trajectòria, la teva condició de dona t’ha perjudicat o t’ha beneficiat?

-En el meu cas no he tingut mai problemes ni m’he sentit discriminada. Fins i tot en l’entorn familiar els meus pares van jugar un paper normal de preocupació perquè un fill practicava un esport de risc. Però res més. I a la muntanya, on sempre m’he mogut en un entorn majoritàriament d’homes, sempre m’he sentit considerada com una més del grup.

-Què opines de les expedicions exclusivament femenines?

-Penso que la condició sexual no compta gaire en una expedició. Tampoc no crec gaire en l’etiqueta de les expedicions femenines, al marge que potser sí que serveixin per vendre’s millor a nivell de patrocinis. Jo penso que les millors expedicions són les mixtes perquè troben l’equilibri en les diferències que hi ha entre el caràcter de l’home i el de la dona.

-Quin és el teu proper objectiu?

-A l’abril vaig a l’Annapurna i segurament aquest any també intentaré el Broad Peak. L’Annapurna és un dels vuit mils més durs i complicats. Tot i que compartiré l’expedició amb la gent d’Al filo de lo imposible, he pogut escollir com a company l’equatorià Iván Vallejo, que ja porta 12 vuit mils. Havia d’aprofitar l’oportunitat ja que és molt complicat trobar gent per anar a l’Annapurna.

-Amb quant temps podries concloure el repte dels 14 vuit mils?

-No m’imposo cap termini. Durant dos o tres anys encara m’hi dedicaré.

-I després dels “catorze”?

-No deixaré mai l’alpinisme i continuaré viatjant. Tornaré als Andes, potser. Encara no sé què faré després. De moment no m’ho plantejo, però de ben segur que hi ha altres coses a la meva vida.

TEXT: Agustí Estruga

Flaix…

EDURNE PASABAN

(Tolosa, 1973)

Enginyera tècnica industrial.

Gerent d’un restaurant-casa de turisme rural.

Imparteix conferències sobre temes de lideratge, motivació i treball en equip per a empreses.

Primera dona basca a pujar a l’Everest.

Primera alpinista espanyola a escalar 8 vuit mils: Everest (2001), Makalu (2002), Cho Oyu (2002), Lothse (2003), Gasherbrum II (2003), Gasherbrum I (2003), K2 (2004) i Nanga Parbat (2005).

Única dona amb vida que ha pujat al K2.

Fins al moment és l’alpinista femenina amb més vuit mils, només superada per l’austríaca Gerlinde Kaltenbrunner.