Kim Santacatalina

Tot i haver assolit 8b+ i A5 en el nostre estimat conglomerat, per a un devot montserratí com ell, modest i un xic esquerp, les xifres no fan el què. Té altres dèries: l’exploració de nous racons, la motivació per tibar tranquil·lament, la determinació per obrir vies, la senzillesa de prendre la fresca. Llàstima que el peatge que ha de pagar molt sovint és el soroll del trepant i la broca.

En Kim Santacatalina és un referent, des de fa vint anys, en el món de l’escalada catalana, i especialment en la de Montserrat, i forma part d’un comptadíssim grup d’escaladors extrems contemporanis que tenen com a primeres conquestes, a finals dels setanta i calçats amb “cletes”, la Portella Petita, el Gep Llarg o l’agulla del Capdemunt.

Segurament aquesta progressió calmada va forjar el seu caràcter d’escalador i l’ha mantingut en la discreció, allunyat de gestes mediàtiques i encerclat pels ferms companys de sempre, especialment del seu germà Esteve. Tothom n’ha sentit a parlar, però pocs hi han compartit cordada.

Montserrat és l’horitzó de Manresa, i per això en Kim sempre ha pogut albirar les parets nord del massís des de les finestres de casa seva. Aquesta circumstància l’ha fet recórrer potser amb més familiaritat i assiduïtat la major part de les vies d’aquest vessant, primer com a escalador anònim a principis dels vuitanta i, pocs anys després, com a repetidor en lliure de moltes clàssiques amb els incombustibles BMA (Basca Manresana Autèntica).

Després van venir els viatges a Yosemite, alguna escapada escadussera als Alps o Dolomites, per acabar endinsant-se en el món de l’escalada esportiva d’alta dificultat i ser conegut com a equipador de llocs tan emblemàtics com l’agulla Fina i l’agulla del Senglar a Montserrat o la paret de les Bruixes a Terradets.

Cal no oblidar en la seva trajectòria la seva curiositat i enginy per les grans vies d’artificial de Montserrat o la seva debilitat per alliberar adrenalina i serenitat en alguns passeigs verticals compromesos a Mont-rebei o el Montsec, només a l’abast dels escollits.

-Com t’ho fas per tocar tantes tecles i tan ben tocades?

-Des de sempre m’han atret totes les especialitats de l’escalada en roca, i perquè tinc Montserrat a un cop de cotxe. Pel que fa l’encert, no sempre tinc èxit, perquè tinc projectes que no em surten i vies llargues que no he completat, com la Feli de Patriarques. Potser algun dia hi torno perquè se m’hi va trencar una presa de peu i vaig caure bastant avall. M’hi vaig trencar el turmell, i d’aleshores ençà em sembla que ningú s’hi ha tornat a atrevir.

-Com vas començar?

-Com tothom als anys setanta, en un curset de tres caps de setmana a Agulles. Després, més d’un any fent IIIº i IVº, i més tard Sant Benet, la Punsola, la GAM de Diables… Anàvem avançant però fent les vies com tothom, combinant lliure i artificial.

-Allò de la Basca Manresana Autèntica va ser el següent pas?

-Sí. Érem l’Esteve, en Jordi Tati Vilà, en Marcel Grifell, en Pere Palà i jo. Els companys de curset i amb qui sempre he sortit. Per als BAM, la Convenció d’escalada a Montserrat del 1984 va ser determinant. Vam veure que era possible alliberar les vies clàssiques, i ens va agafar el fanatisme. Vam anar provant vies en lliure (amb les assegurances de sempre), i ens en sortíem: l’Armand-Fredi de Diables, la TIM d’Ecos, la GESAM de Patriarques, l’Olesa de l’Aeri…, després baixàvem, piàvem al refugi i vam començar a ser coneguts entre els habituals de parets. No ho fèiem per notorietat, en teníem ganes i prou. Va ser una època molt maca i necessària per després afrontar, deu anys després, reptes com la Còsmica o la Ciencia ficción en lliure.

-Tens fama de valent…

-Quan t’acostumes a pujar entre burins i claus rovellats, només tens l’ofici d’escalar i el teu cap. És un aprenentatge lent, però durador. Ara amb els parabolts, tothom s’hi veu en cor.

“L’esperit d’aventura s’ha perdut molt i del risc, ni en parlem”

-Hi ha més comoditat en l’escalada actual?

-Segur. L’esperit d’aventura s’ha perdut molt i del risc, ni en parlem. La gent vol escalar prop del cotxe i sense anar carregat. L’autoprotecció la practiquen una minoria, per no parlar dels aperturistes que són quatre gats, o de l’alpinisme de mèrit. El risc és inherent a l’escalada; potser és una mica primari, però és així.

-Com vau entrar en l’esportiva?

-Va ser sense escarafalls, era tornar a provar. Potser va ser perquè durant anys vam anar massa afamats de vies i se’ns havia quedat curt el repertori montserratí clàssic.

-Doncs perquè no us vau dedicar a obrir vies?

-Potser no era el moment, ho vèiem com una feinada. Estàvem acostumats a fer metres; només escalar, i ràpid.

-Com portes la feina d’equipador?

-A vegades es fa pesat, sempre amb la màquina. S’ha d’estar molt motivat.

-I com ho aconsegueixes?

-Tinc alts i baixos com tothom. Prefereixo la tardor i l’hivern. No tenir obligacions familiars ni xicota també ajuda.

-Estàs treballant en algun sector nou?

-Després de l’estiu continuaré obrint en llocs que encara no he divulgat. El nostre país té corda per molts anys.

-Tens alguna via al cap?

-Potser sí, després de la calor. Em falta la via del Xavi a l’Aeri. És difícil, té pati i l’ha obert en Josep Lluís Moreno. També penso a vegades en la Sueños de invierno, al Picu Urriellu.

“M’ho he passat molt bé fent artificial treballós, tant a Yosemite com a Montserrat”

-Tens molt arraconats els estreps?

-Déu n’hi do. Fa quatre o cinc anys que no els faig servir. M’ho he passat molt bé fent artificial treballós, tant a Yosemite com a Montserrat. Però progressar sobre conglomerat és més difícil, però més imaginatiu.

-Oi que no t’entrenes?

-No planifico gaire les meves activitats, i tampoc em programo sessions d’entrenament. Quan vaig al gimnàs és per passar-m’ho bé i veure els amics, però prefereixo que em toqui l’aire. El bloc tampoc no em diu res, no m’hi veig pelant-me els dits a un metre de terra. Sóc fill d’una tradició més intuïtiva. Per això mateix no em capfico en encadenar una via. La provo dos o tres dies i prou. Hi ha moltes vies esperant.

-Cal anar gaire lluny per sentir-se feliç escalant?

-Decididament no. Montserrat n’és un exemple. Fa feliç molta gent perquè té una roca especial, difícil, però que omple molt.

-Però hi ha parets esperant a molts racons del món…

-Sí. Però hi cal una logística, disposar de molts dies. Ja m’agradaria ja, fer alguna cosa semblant a la Rainbow Jambaia al Salto Ángel. Però puc imaginar què em dirien els meus caps de la fàbrica si els demano més dies de vacances.

-Quan toca una via made in BMA que aixequi el llistó del lliure obert per baix, seguint l’estol d’escaladors com l’Alsina o l’Endika?

-Potser algun dia. Cal trobar el lloc, i una via lògica i llaminera. De moment la tardor passada vaig obrir, amb en Salvador Figueres, una via llarga i equipada a Plecs, a la dreta de la Tai-xí. L’hem dedicada a un bon amic que va morir a l’Índia després d’haver-hi arribat en bici des d’Artés, en Jordi Vidal.

TEXT: Ricard Darder

Flaix…
KIM SANTACATALINA MAJÓ
(Manresa, 1963)

Mecànic de manteniment

Col·leccionista de vies a les cares nord montserratines i a d’altres grans parets com Roca Regina o Mont-rebei.

Equipador emblemàtic i incansable del sud montserratí i de la paret de les Bruixes.

Especialista en artificial extrem: Mirall impenetrable (sortida original, 1992), Vudú (1998) i Prisma (1999).

1992. Santbenedictes a Diables.

1996. Totxaires a la paret d’Aragó.

1997. Còsmica i Ciencia ficción en lliure, i 2a repetició de la Ksur-ul-aina, a la paret d’Aragó.

Estades a Yosemite: Zodiac, Tangerine dream i Ocean Pacific (1989); Mescalito i Nose (1991); Muir wall i Salathé (1997).

Viatges als Alps i a Dolomites: Marmolada (Vinatzer-Messner, 1990); Dru (Directa americana, 1994) i Grans Jorasses (Walker, 1998).