En el moment de la realització d'aquesta entrevista els germans Pou havien escalat en lliure algunes de les vies de gran paret més difícils del món. Però en tancar l'edició d'aquest número, l'Eneko i l'Iker ja havien fet el cim del Cerro Torre per la via Ferrari, un al·lucinant itinerari de gel per a uns especialistes en roca com ells. No és fàcil seguir la traça d'una de les cordades capdavanteres a nivell mundial, i no només en la seva especialitat...

La desitjable modernitat de qualsevol grup social no depèn tant d’unes quantes celebritats com de l’existència d’una base sòlida de persones que solen ocupar un lloc poc visible però essencial. Miquel Lusilla pertany a la solidificadora base del muntanyisme català i espanyol i no sembla gaire saludable ignorar-ho. Home afable i modest, ha estat i encara és un escalador d’un gran talent innat més que no pas “acadèmic”.

En temps de la postguerra i amb en Lluís Estasen com a precursor, una nova generació de joves aguerrits va irrompre en el petit món de l'escalada catalana. Uns dels escaladors més actius d'aquells anys 40 eren els germans Estorach: Francesc, Josep i Maria. En Josep avui ja no és entre nosaltres i la Maria va aconseguir nombroses primeres ascensions femenines. Aquí entrevistem el germà gran, en Francesc. Als seus 92 anys ja no escala, però els seus records s'enfilen a l'altura dels escaladors pioners del nostre país.

Enguany el Parc Natural de la Serra de Montsant celebra el desè aniversari de la seva declaració. Des de VÈRTEX volem bufar les espelmes de la mà de Neus Miró, la persona que comanda el projecte des de fa anys. Així coneixerem una mica més un espai protegit de gran presència paisatgística i natura simbòlica.

La trajectòria de la Mònica Verge sempre ha estat lligada al món de la muntanya. Ella i Magda Nos aconseguiren el 1989 el cim del Cho Oyu i amb aquesta fita es van convertir en les primeres alpinistes de l’Estat a fer un vuit mil. Formen part d’una generació d’escaladores que els anys 80 donaren un nou impuls a l’alpinisme en liderar les primeres expedicions catalanes íntegrament femenines.

Normalment el protagonista de l’entrevista principal de VÈRTEX és un personatge relacionat directament amb el món de la muntanya. Tot i no ser el cas d’aquest número, no us espanteu. Estem convençuts que si llegiu aquest interviu amb atenció, quedareu atrapats per les respostes d’en Pep Coll.

El mes d’abril de 2011 es va atorgar l’Ensenya d’Or de la FEEC a Joan Cervera i Batariu, un home que ha dut a terme una incansable i prolífica activitat emprenedora dins del món muntanyenc català. És tot un privilegi poder-vos oferir les seves experimentades idees, opinions i records.

“Sóc ambiciosa, però poc pacient. Si no aconsegueixo escalar una via amb pocs intents, me’n canso i canvio”. Així parla la Berta Martín, referent indiscutible de l’escalada esportiva femenina a casa nostra. Després de quasi vint anys tibant, està enfilada al 8b+ i és la vigent campiona d’Espanya: una gran escaladora que pot semblar d’un altre món, però que no deixa de ser humana.

Des de l’any 1997 Jordi Canals dirigeix el Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de Catalunya de la FEEC, per on han passat esquiadors de la talla de Kílian Jornet, Mireia Miró o Marc Pinsach, i ja fa 27 anys fou un dels pares de la Copa Catalana d’Esquí de Muntanya. Però en Jordi va iniciar la seva trajectòria alpinística a mitjans dels anys 70 i l’any 1985 participà en l’expedició catalana que va fer el cim de l’Everest. No són motius més que suficients per entrevistar-lo?

Si hi ha algú que ha viscut l’evolució de l’excursionisme cerdà és l’Alfons Brosel. Ha recorregut el Pirineu de cap a cap. Des del 1995 publica guies d’excursions i escriu articles en revistes com El Mundo de los Pirineos i Pyrenaica. En aquests darrers anys s’ha aventurat en el món de la literatura i ha obtingut els primers guardons dels premis Carlit 2010 i 2011 en els Jocs Florals de Cerdanya, a Alp. Inquiet com és, ple d’il•lusions i de projectes, l’Alfons té encara moltes coses a dir i per fer.

Lluís Hortalà és potser l’únic artista visual del nostre país vinculat íntegrament amb l’escalada i l’alpinisme. Les seves obres són el fruit d’un cúmul de vivències traslladades als diferents formats de l’art per captivar la percepció mitjançant l’estètica i la bellesa de les muntanyes. Evidentment viure d’això no és gens fàcil, però en Lluís continua fidel a la seva trajectòria. Després de 30 anys de bons i no tan bons moments, manté la imaginació latent per sorprendre’ns amb uns treballs que no ens deixaran mai indiferents.

Albert Salvadó, àlies Ganxets, de 42 anys i nascut a Reus, és actualment un dels escaladors i alpinistes més prolífics de l’escenari català. Extravertit i optimista, l’energia desbordant de l’Albert l’ha portat durant una colla d’anys a resseguir minuciosament l’accidentat territori vertical del país i de fronteres enllà. Ha repetit vies dures i n’ha obertes de noves arreu, sense més pretensions que passar-s’ho bé i compartir-ho amb els amics.

Francesc Muntada és un fotògraf especialitzat en natura que ha aconseguit fondre dues de les seves aficions –l’excursionisme i l’art de retratar– en un ofici. El seu fons fotogràfic –més de 30.000 diapositives i 50.000 imatges digitals– ens parla de la seva trajectòria professional. Col·labora en revistes especialitzades, imparteix classes de fotografia i és autor de quatre llibres. Amb ell parlem de fotografia, però també de natura, de viatges i, com no, d’excursionisme aprofitant la seva condició de president del Centre Excursionista de Terrassa.

La Lali i en Quim arriben a casa puntuals, a l’hora de sopar, amb un pa sota el braç. Un pa de motlle deliciós, farcit d’ametlles i encara calent, embolicat amb un drap i acabat de sortir de la seva màquina casolana. El pa casolà és un detall que em fa pensar en el seu estil de vida senzill i auster, la clau d’una existència abocada els últims deu anys a viure intensament el que més els agrada fer: escalar i viatjar per tot el món.

Aconseguir el punt vermell en escalada esportiva significa superar una via com a primer de cordada sense caure ni agafar-se a cap cinta. En Ramon Julián ha dibuixat incomptables punts vermells a la llibreta que registra els encadenaments de la seva ja llarga trajectòria com a escalador. Als seus 29 anys acaba d’assolir el punt culminant: la Copa del Món. Què més es pot guanyar?