Els Alps, bressol de l’alpinisme, són un destí inesgotable per als practicants dels esports de muntanya. La magnitud de la serralada i la varietat de paisatges que hi trobem fan que cada vall, massís o vessant resulti atractiu per als muntanyencs, sigui quin sigui el seu nivell i disciplina. Us oferim en aquest dossier un recull de propostes que comencen amb unes escalades en roca pels voltants de Chamonix. Es tracta d’una selecció de vies equipades en diferents indrets de l’Alta Savoia, amb el massís del Mont Blanc com a testimoni. Seguim cap a les Dolomites amb una proposta de senderisme -l’Alta Via 2- que travessa el nucli de la Marmolada; i una altra d’escalada en terreny d’aventura a la vall de Sappada, a tocar dels Alps Càrnics. Per últim, saltarem a Àustria per afrontar l’ascensió clàssica al seu sostre, el Grossglockner.

De gairebé tothom és conegut el poble de Chamonix com a punt de partida de l’ascensió al Mont Blanc pel seu vessant francès. Els desnivells brutals que separen la civilització i el sostre dels Alps també van ser origen, fa més de 200 anys, del terme alpinisme i de la seva pràctica emergent. Lluny, però, de les ascensions glacials i de les travesses més clàssiques, Chamonix també destaca per ser precursor d’un altre tipus d’escalada: es tracta de vies equipades d’escalada en roca, la majoria de les quals porten el segell de qualitat del gran Michel Piola. Cintes exprés, un parell de cordes i poca cosa més… Això també són els Alps.

En parlar de Dolomites pensem en escalades a les seves mítiques parets i agulles. Però aquesta regió dels Alps és també el paradís de les vies ferrades o el senderisme. En aquest article us detallem un tram de l’Alta Via 2, una de les rutes que travessen les Dolomites a peu. La proposta, però, va més enllà del caminar tranquil i contemplatiu, i ens ofereix l’alternativa de recórrer vies ferrades i ascendir algun dels cims de la zona.

El que nosaltres entenem com a Dolomites és en realitat un conjunt força divers i complex de massissos. Entre ells flueixen profunds cursos fluvials que amaren de frescor els peus dels gegants rocosos de la zona. Un d’aquests rius -Piave- neix en una d’aquestes valls -Sappada- on regna el sol, la roca i la verdor. Es tracta d’un sector amb moltes possibilitats per caminar i escalar en un entorn tranquil i amb tot l’encant característic dels Alps orientals.

El Grossglockner (3.798 m), a banda de ser el cim més elevat d’Àustria, és una de les muntanyes més majestuoses dels Alps. La seva silueta, perfilada per glaceres i arestes, domina el seu entorn i el converteix en un clar objectiu alpinístic. De la trentena de vies d’ascensió que ens ofereix, en ressenyem dues: la ruta normal del vessant est i la via Stüdlgrat, que recorre la seva cresta sud-oest.

El Pirineu d’Euskal Herria, un destí sovint secundari per la seva llunyania, ens reserva paisatges que en tot moment ens embolcallaran amb verdes pastures, arbres centenaris i boscos exuberants. Us proposem la gran volta amb BTT al pic d’Orhi (Ori), amb llocs com la serra d’Abodi, el bosc d’Irati o les gorges d’Holzarté o Kakouéta, que mereixen per si sols la pedalada.

Al llarg del segle XIX, molts dels turistes que arribaven a Banhères de Luishon atrets per la fama de les seves aigües es van aventurar vall amunt. Alguns ho van voler plasmar sobre el paper i van escriure destacades pàgines del pirineisme, com la de la primera ascensió a l’Aneto. A continuació us proposem alguns itineraris d’estiu que s’enlairen pels mateixos escenaris que van recórrer aquells pioners: les valls de la Pique i de Lis, al sud de la vila de Luishon.

On és el coll ciclable més alt del món? Quina és la màxima altitud que es pot assolir pedalant sobre una bicicleta? El llibre Guinness i el govern indi, entre molts d’altres, parlen del Khardung -al Tibet indi- com el pas transitable més alt del planeta; però hi ha qui ho dubta. Entre ells, tres ciclistes i muntanyencs catalans, que ho han investigat amb rigorositat, ho han patit a les seves cames i n’han tret una conclusió: el coll ciclable més elevat de la Terra es diu Semo, mesura 5.565 metres i es troba al Tibet xinès. Sempre i quan ningú no pedali fins més amunt...

L’estiu convida a refrescar-se, i els amants de la muntanya volen fer-ho amb aigua dolça i ben freda. Emparats per l’ombra dels nombrosos engorjats que presenta la nostra accidentada geografia, els practicants del descens de barrancs no poden oblidar que tot el que té de fascinant aquesta disciplina, ho té també de tècnic i delicat. Més que mai, convé refrescar la memòria amb les maniobres i els protocols necessaris per gaudir dels descensos més fiables i segurs.

Ramon Ribera-Mariné és monjo i excursionista. Ha viscut a Montserrat des de l’any 1968 i enguany s’ha traslladat al santuari del Miracle, al Solsonès. Simpàtic i generós, el pare Ramon s’enfronta a la muntanya amb la senzillesa dels humils. I així ho fa, també, amb la seva vida monàstica des de fa més de trenta anys. Ramon Ribera és un apassionat de les excursions i li agrada sobretot contemplar la natura i transcriure per als altres les seves experiències. Des del petit balcó de la cova de Montserrat, envoltats d’una pau que ens impregna, mantenim aquesta agradable conversa. I encara, sota la pluja persistent de primavera al santuari del Miracle, acabem d’embastar allò que en diríem el resum de la vida muntanyenca d’un monjo excursionista.