Després de consolidar-se l’any 2011 en el top ten mundial de l’esquí de muntanya, Marc Pinsach (Cassà de la Selva, 1989), ultima la pretemporada d’esquí de muntanya concentrat a Tignes (Alps francesos). Per saber una mica més d’aquest esportista de la Colla Excursionista Cassanenca, integrant tant de la selecció catalana com de l’espanyola d’esquí de muntanya i del Centre de Tecnificació d’Esquí de Muntanya de la FEEC (CTEMC), li enviem unes quantes preguntes que amablement ens contesta.

-En menys d’un mes, concretament el 17 de desembre, se celebrarà el Campionat d’Espanya de curses verticals a Espot. Te’l planteges com el primer objectiu important de la temporada?
-En absolut, la temporada és molt llarga i no es poden cremar tots els vaixells al principi. Me’l plantejo com un escaló més dins de la meva preparació, és un apresa de contacte amb la competició per anar recuperant les sensacions de la competició. Ara bé, quan em poso un dorsal sembla que s’hagi d’anar a acabar el món i segur que m’hi deixaré la pell...

-Marc, després de consolidar-te l’any passat en el top ten mundial, amb quines perspectives afrontes la Copa del Món? I els Europeus de Pelvoux?
-Uf! És complicat i no m’agrada massa fer pronòstics. El més probable és que en surtis decebut. La veritat és que jo m’estic preparant per tenir una bona condició física que em permeti competir bé; llavors els resultats segur que arribaran, prefereixo concentrar-me amb el camí a seguir que no pas amb la meta final. Ara bé, sempre somies i els somnis sempre volen fins al lloc més alt.

-La temporada passada va ser magnífica. Amb què et quedes? Un moment, una cursa...
-La temporada és molt llarga i sempre té molts moments destacats, cada època té el seu. Potser si m’hagués de quedar amb algun seria l’arribada del Trofeu Mezzalama on tres xavals de menys de 23 anys que hem compatit i crescut junts (esportivament parlant), els italians Michele Boscacci i Robert Antonioli, amb mi mateix, ens ajuntàvem i units per una corda havíem esquiat pel majestuós traçat de la prova (glaceres, arestes, esquerdes, Castor, Liskam, etc) arribant en tercera posició en una de les curses més dures del calendari. A part, d’alguna manera sintetitzava tot el que havia sigut una temporada que havia anat creixent tant en resultats com en emocions. 

-Tinc entès que tens nou patrocinador. Què suposa això per tu?
-Des de l’any passat estic amb la gent de Dynafit. Però aquest any hem fet un pas més entrant a l’equip internacional. M’he sentit molt reconfortat per la filosofia i l’esperit que es respira dins de la marca, el seu concepte de la muntanya, l’esport i la competició és el mateix que el meu, és a dir moure’s amb la màxima rapidesa i autonomia pel medi. Això suposa treballar amb la tranquil·litat de tenir el suport d’una gran marca al darrere, disposar del millor material, una bona logística per fer curses i bons reptes pel futur. Però per sobre de tot suposa veure que el teu treball serveix d’alguna cosa. Veure que una gran marca confia en tu fa pensar i veure que el que estàs fent és alguna cosa important.

-Has finalitzat els estudis de Ciències de l’Activitat Física i ara estàs fent Humanitats. D’on treus el temps per estudiar i entrenar?
-M’haig d’organitzar i anticipar. Però per sobre de tot és una qüestió de prioritats; si les coses surten de dins de manera natural no costen esforç. A més a més ja saps allò que deien els grecs: men sana in corpore sano, que es pot llegir del dret i del revés i així me la puc fer meva. Per mi és tant important cultivar el cos com la ment.

-L’any passat tant en Kilian com la Mireia van anar a viure als Alps. Creus que aquest fet va ajudar en la definitiva eclosió de la Mireia?
-Segur que sí. Allà estàs al medi, tot et porta a fer esquí de muntanya, l’ambient et motiva al màxim. A part, viure als Alps també et permet millorar molt tècnicament, ja que hi ha unes condicions de neu que al Pirineu no tenim.

-T’has plantejat anar-hi a viure? 
-M’ho he platejat, però no crec que faci el pas, al menys de moment. A la vida cadascú ha de triar el seu equilibri i saber fins a quin punt pot sacrificar coses per no trencar-lo. Jo no sóc ni com la Mireia ni com en Kilian, que no els hi costa massa arrencar les arrels dels seu arbre i plantar-les a qualsevol altre lloc. Crec que si ara faig el pas d’anar a viure als Alps em suposaria trencar l’equilibri intern necessari per viure.

-Quin tipus de cursa t’agrada més o bé s’adapta millor a les teves característiques? Les tipus Copa del Món, d’unes 2 h de durada o les grans clàssiques tipus Mezzalama, Patrouille, etc?
-La veritat és que no ho sé...La teoria diria que les de Copa del Món, perquè sóc una persona jove i que per tant, sobre el paper, ha de tenir més explosivitat que resistència. Però la veritat és que a les grans clàssiques també he recollit grans resultats (4t a la Patrouilles des Glaciers i 3r a la Mezzalama).

-Si has d’escollir una cursa d’esquí de muntanya amb quina et quedes i per què?
-El que em fa valorar les curses són tres variables que ordenades de més a menys importància són: el record, els sentiments, les experiències que un hi ha viscut; la bellesa estètica; i per acabar el judici tècnic, és a dir, el grau de dificultat tècnica o la bona organització. Per tot això jo em quedo amb la Mezzalama i espero que d’aquí un temps poder canviar d’opinió perquè voldrà dir que en alguna altra cursa hi he viscut una experiència  emocional molt més forta.

-Sé que ets un apassionat de la literatura. Fes-nos un parell o tres de recomanacions dels teus autors favorits.
-Per mi en qualsevol biblioteca no hi poden faltar algun dels llibres d’en Pla i potser el que sintetitza més bé la seva manera d’escriure i de veure el món és El quadern gris, tot i que Pa i raïm és finíssim.  I escombrant cap a casa Cera d’en Miquel Pairolí. En l’àmbit de la literatura de muntanya el llibre Muntanyes d’una vida d’en Bonatti és una obra mestra, seria el Manifest Groc d’en Dalí, però en lloc de posar els fonaments del surrealisme posa els fonaments d’una manera d’entendre la muntanya i la vida. Un llibre d’un pioner, d’un radical, d’un explorador, d’un home íntegre, d’un que es va saber retirar a temps i d’un que per moments va convertir les muntanyes en obres d’art.

Text: Josep Llusà
Fotos: col·lecció Marc Pinsach