El passat dissabte 23 de maig es va celebrar la 29a trobada del Grup Cavall Bernat a Monistrol de Montserrat, darrera de les viles dels portals de Montserrat que faltava per visitar en aquest mític aplec d’escaladors.

El lloc de la celebració va ser la pista poliesportiva del pavelló municipal Pau Ribas. Tot i que un xic allunyada del pintoresc centre de la vila, el pavelló està encarat a les nostres roques predilectes, presidides per l’omnipresent i venerat Cavall Bernat. La fredor de l’escenari el va compensar un sol esplèndid i també l’alegria i l’animació que sempre s’encomana en aquests actes de retrobament amb els vells amics i d’agermanament amb els nouvinguts. Com en les darreres trobades, la vella Moreneta d’alumini va ocupar un lloc estel·lar i sota la seva mirada es van anar descabdellant els senzills i emotius actes que la comissió organitzadora tenia preparats als, si fa no fa, tres centenars de persones que s’hi van aplegar.

Van obrir els parlaments l’alcalde de Monistrol, Joan Miquel Rodríguez, i el regidor d’esports i economia, Josep Bort, que com a amfitrions van agrair la presència dels assistents, van felicitar al Grup per la seva trajectòria i van manifestar la importància de la muntanya sagrada en la vida dels habitants de Monistrol. També es va sumar a les felicitacions Jordi Merino, vicepresident de la FEEC, que va encoratjar al Grup Cavall Bernat a seguir ferm en el futur.

Després, i sense l’habitual ofici religiós, es va pregar per l’ànima dels membres traspassats, i es van viure els moments més íntims quan s’uneixen els dos vessants que el Grup sap barrejar de millor manera: l’emocional i l’esportiu. Una memòria especialment sentida van tenir els recent finats, perquè entre ells hi havia tres pesos pesants del Grup: Josefina Cortès, vídua de Josep Barberà; Maria Puig, vídua d’Ernest Lamarca; i el mític nonagenari Jordi Panyella, Pany. És del tot segur que sense ells les trobades anteriors no haguessin estat el mateix. Una mirada plàcida i fràgil, un bell somrís torrat pel sol, un bigoti blanc rondinaire. Gràcies per haver viscut. Capítol a part va merèixer la Cristina Gómez, morta l’any passat en un accident a la paret de l’Aeri, que va ser recordada per la seva mare Pilar García, sota la panoràmica de les parets que tant va estimar. A títol pòstum se li va lliurar la medalla com a membre del Grup.

A continuació i en homenatge al 50è aniversari de la primera escalada solitària (30 novembre de 1959) de la via Puigmal del Cavall Bernat per part de Heinz Pokorski (gesta a la que es dedica el butlletí d’aquesta trobada), van ocupar la tarima tres llegendes de l’alpinisme mundial per explicar i emocionar-se amb anècdotes viscudes amb l’alemany incombustible. Josep Manuel Anglada, Joan Cerdà i Francesc Guillamón van saber captar l’atenció del públic, però també van saber-ne tocar la fibra sensible amb un anecdotari digne de la millor literatura d’aventures, que gustosament va poder presenciar la seva vídua Ingrid.   Francesc Guillamon fulleja el butlletí commemoratiu de la trobada d'enguany al costat de Joan Nubiola i Josep Maria Torras, cofundadors el 1978, juntament amb Josep Barberà, del Grup Cavall Bernat.

Seguidament i per ultrapassar la mítica xifra de mil membres en el Grup, va començar l’esperada cerimònia del lliurament de medalles als cinquanta-nou nous “cavallistes”, amb l’habituals barretina i collar de mosquetons de ferro. Com sempre els candidats són un mirall del col·lectiu escalador tant del passat com del futur. I com a exemple, hi van conviure la veterania dels bessons Castelló, Jordi i Pere, de gairebé vuitanta anys i la joventut de Josep Maria Cedó que encara no arriba a la majoria d’edat; i la fama de Raquel Sans, presentadora del telenotícies de TV3; el prestigi de Ferran Martínez, enorme alpinista i alma mater del web Cara norte, o la tossuderia de Josep Rigol, únic humà que ha petjat totes les agulles de Montserra.

Tot plegat barrejat amb desenes d’escaladors més anònims, però de ben segur que igual de valents i decidits. Enguany, però, el ritual va haver de tenir un caire més esquemàtic a causa de les nombroses peticions de nouvinguts. Per això es van imposar les medalles amb una litúrgia en grups de deu; això va escurçar la cerimònia, però alhora li va fer perdre un cert romanticisme. Els temps canvien, i la xarxa d'Internet ha acabat donant a les trobades del Grup una dimensió impensable fa només uns anys pel que fa a la inclusió de nous membres. Aquesta circumstància, tanmateix, malauradament no es tradueix en la renovació dels seus membres actius i participatius. Resumint, que la majoria de nous membres volen tenir la medalla commemorativa, però no apareixeran mai més a les trobades, un fet a corregir que segurament el Grup Cavall Bernat s’haurà de plantejar en el futur.

Com a acte de cloenda, l’Ajuntament de Monistrol va convidar tots els assistents a un bon tast de coques i vi dolç que, sota un sol de justícia, es van degustar combinades amb una bona dosi de fotos de grup i de xerrameca de velles o recents històries i de projectes de futur més o menys possibles. La tardor de 2010 espera la trentena trobada que probablement serà un punt d’inflexió en la trajectòria del Grup i també en l’organització dels seus esdeveniments. La renovació està en marxa i sang nova garantirà l’èxit i la continuïtat de l’esperit de les trobades per molts anys.

Crònica de Ricard Darder