Ja fa 20 anys de la primera expedició catalana a l'Everest, que va ser organitzada pel Centre Excursionista de Catalunya l'any 1982. Hem parlat amb Xavier Pérez Gil, que a més de ser el responsable de l'equip i material, va ser l'alpinista que va arribar més a prop del cim.

Com va començar tot. Fins a finals dels setanta, el govern del Nepal només concedia un permís per estació a l'Everest ja que les rutes obertes per la vessant nepalesa coincidien en el tram de cascada de glaç. La muntanya ja tenia tots els permisos concedits fins al 1987. Però justament l'any 1979, una expedició d'alpinistes iugoslaus va obrir una nova via seguint l'aresta oest de forma integral. D'aquesta manera s'oferia la possibilitat de realitzar simultàniament dues expedicions alhora.

La idea del primer intent català al sostre del món la va tenir Lluís Bellvís i del Rio, que seria el cap de l'expedició del CEC. Va demanar el permís per poder ascendir a la muntanya més alta del món i se li va concedir per a l'estiu de 1982. El Centre Excursionista de Catalunya va ser l'entitat que es va encarregar de tirar endavant l'expedició. Es va formar un comitè organitzador i un comitè tècnic i es va adoptar el lema de "Catalunya al sostre del món".

Es va decidir limitar el nombre d'alpinistes participants a 17 i la intenció era crear un equip representatiu del país. Els components van ser:

- Lluís Bellvís i del Rio (cap de l'expedició)
- Emili Civís i Abad (sots-cap de l'expedició)
- Josep Manuel Anglada i Nieto (director tècnic)
- Jordi Pons i Sanjinès (sots-director tècnic i responsable de cinema)
- Josep Casanovas i Garcia (responsable de comunicacions i finances)
- Xavier Pérez i Gil (responsable d'equip i material)
- Josep Vidal Ponce i Serrano (responsable del magatzem)
- Jaume Altadill i Clua (responsable de fotografia i càmera d'altura)
- Francesc Sàbat i Montserrat (responsable de transports i viatges)
- Jordi Sugranyes i Tarragó (responsable de cuina)
- Alfons Valls i Rovira (responsable del magatzem)
- Joan Ribas i Camps (responsable d'equip i material)
- Narcís Serrat i Comerma (responsable d'alimentació)
- Lluís Hortalà i Farrús (responsable d'alimentació)
- Òscar Cadiach i Puig (responsable d'equip i material i càmera d'altura)
- Antoni Llasera i Parera (responsable d'equip i material)
- Manuel Mateu i Ratera (responsable mèdic de l'expedició)

El 23 de juny de 1982 l'expedició al complet es va trobar a Katmandú, amb les 20 tones de material que finalment van aconseguir traslladar des de Calcuta a Namche, després de no poques dificultats. El dia 11 d'agost, el primer grup va arribar al Camp Base, als peus de la paret del Lhola, en plena glacera del Khumbu. Tres dies més tard, tota l'expedició ja es troba al Camp Base.

Dos mesos després, el 14 d'octubre, Xavier Pérez Gil i Òscar Cadiach van aconseguir arribar fins als 8.500m, però el fort vent (120 km/h) i les dificultats tècniques van fer desistir de l'atac final.

Entrevista a Xavier Pérez Gil Xavier

-Com et vas assabentar de l'expedició i com t'hi vas afegir?
-Ja des del principi de la idea, en Lluís Bellvís es va posar en contacte amb mi, per comentar el projecte. En aquest moment va començar per mi la participació dins de l'expedició.

-Com es va fer la tria dels expedicionaris?
-Vaig estar directament vinculat amb la selecció dels alpinistes. La filosofia de l'expedició era la participació d'alpinistes de diferents punts de Catalunya, per donar possibilitats a la gent jove i amb experiència.

-Quina tasca se't va assignar dins l'expedició?
-Jo portava principalment l'apartat de preparació de material tècnic, degut a la meva relació professional dins el món del material esportiu, i de seleccionar tot el material necessari que aniria distribuït per tots el campaments d'alçada. També vaig col·laborar juntament amb l'empresa Faders (fabricants de material d'escalada) en el disseny, fabricació i posada en marxa d'un telefèric que es va muntar al coll del Lhola, per facilitar el transport de les cargues d'alçada.

-Un cop allà a l'Himàlaia, com es va desenvolupar l'expedició?
-Un cop a Katmandú, i salvant tots els requisits burocràtics de permisos, feina feixuga en aquests països, es van formar uns grups de treball amb motiu de compres de menjar fresc i contractació de portejadors i xerpes. Un cop enllestides aquestes tasques, es va iniciar la marxa d'aproximació a peu fins arribar al Camp Base. Degut als dies que es van emprar en la marxa, vam tenir la possibilitat de fer una bona aclimatació i preparació física.

-Quines van ser les majors dificultats?
-L'aresta oest presenta en general una dificultat elevada, en tot el seu recorregut. La pujada a la paret del Lhola, la llarga aresta fins arribar a l'alçada de 7.900 m, la instal·lació d'una tenda al peu del couloir Horbein, pràcticament a 8.000 m, tot això resultava un gran esforç, que es repartia entre tots els membres de l'expedició.

-L'Òscar Cadiach i tu vau ser els alpinistes que vau intentar fer el cim i arribar més amunt dels 8.500 m, en quin moment vau prendre la difícil decisió de girar cua en l'ascensió?
-Va ser el moment en que estàvem situats a la part alta del couloir Horbein, per sobre els 8.500 m. Ens trobàvem a sota un embut que canalitzava tota la neu que queia de la part somital, amb uns vents de més de 100 quilòmetres l'hora, sense possibilitats de canviar d'itinerari. En aquest punt vàrem ser conscients que aquell dia no podíem assolir el cim, i vàrem iniciar la retirada.

-Com va ser la convivència amb els companys al llarg de l'expedició?
-La veritat que en cap expedició en les que he participat, he experimentat una convivència tan especial, en tots els aspectes. Després ha quedat una bona relació d'amistat entres els companys. Encara avui en dia en gaudim.

-Què és el que més recordes de l'expedició?
-Un dels moments agradables i simpàtics de l'expedició i del que en tinc un bon record, va ser el dia de la inauguració del telefèric del coll del Lhola. Tothom tenia molts dubtes que aquest aparell enginyós pogués funcionar a aquella alçada, ja que no portava ni un sol cargol. La primera càrrega va ser especial... una botella de cava! També hi ha els records tristos i que em vam impactar molt, com va ser la pèrdua de dos companys xerpes. Un d'ells va patir una caiguda, durant la nostra retirada de l'atac al cim.

-I quan vau tornar a Catalunya, com va ser la resposta de la gent?
-La rebuda va ser molt emotiva, ens va fer oblidar per uns moments els records tristos de l'expedició, i ens va motivar per organitzar nous objectius.

-20 anys després, com recordes aquell moment?
-Uns records molt especials, sobretot respecte a les relacions humanes viscudes, i alpinísticament, el plaer d'haver quasi aconseguit un dels itineraris més interessants i atrevits per assolir el cim més alt de la terra.

-Què va significar la vostra expedició per a l'alpinisme català?
-Crec que va ser una mostra de maduresa de l'alpinisme català. Ens va donar confiança per poder afrontar nous reptes. Durant aquests vint anys, s'ha vist com l'alpinisme del nostre país ha anat desenvolupant una destacada activitat arreu de les muntanyes de la terra.

Actualment Xavier Pèrez i Gil, és membre de la junta directiva de la FEEC

Font d'informació: Everest. El repte d'un somni, de Manuel Mateu i Ratera. Barcelona: Centre Excursionista de Catalunya i Editorial RM, 1984

Crònica i entrevista Laia Farrés